L’emissió del documental “Negrers. La Catalunya Esclavista” ha suscitat una polèmica considerable. El primer que cal dir és que hem d’agrair que el nostre país tingui la capacitat de rellegir la seva pròpia història i reconèixer els seus propis monstres. Cal constatar i insistir que, efectivament, a Catalunya hi va haver esclavistes, i que aquest fet és indiscutible i està històricament acreditat.
Per contra, suposo que per qüestions d’efectisme mediàtic, el documental presenta uns quants defectes i imprecisions que han tingut, com a conseqüència, algunes conclusions mancades de rigor o pròpies del revisionisme històric, és a dir: un ús incorrecte dels mecanismes de versemblança en el relat. Per exemple, quan s’afirma que hi ha una tradició de negar aquest episodi de la nostra història: si bé això pot ser cert en part, el fet és que, per exemple, el Parlament de Catalunya va aprovar, l’11 d’abril de 2019, la Moció 78/XII de condemna i perdó en relació a la participació catalana en el colonialisme i l’esclavisme, i que podeu descarregar aquí. Feta aquesta precisió inicial, és igualment important afegir un parell de comentaris de naturalesa i de dimensió, que ens permetin tenir una idea rigorosa del fenomen esclavista a Catalunya.
El primer punt és de naturalesa, és a dir, sobre les característiques del fenomen esclavista al nostre país. Com és sabut, Catalunya no disposava de cap sistema institucional ni d’un Estat que dirigís una política econòmica esclavista -i encara menys un imperi colonial-, sinó que el nostre cas té a veure amb un conjunt de propietaris que van fer negoci amb els esclaus en el marc de la monarquia unitària espanyola i les seves migrades possessions colonials. El cas català, si bé totalment condemnable, no pot ser comparat amb el dels Estats Units o Anglaterra, per exemple. Aquests, que eren imperis d’un immens poder, van fer del tràfic o del treball dels esclaus un element troncal de la seva política econòmica en diversos dels seus territoris, de forma perllongada en el temps i amb uns volums extraordinaris. Per contra, el grau d’impacte i d’institucionalització de l’esclavisme va ser incomparablement menor a Catalunya.
La dimensió, és a dir el nombre o el volum, és també molt important en una anàlisi històrica. Per exemple: alguns usuaris de les xarxes socials fan referència al cas del Congo Belga, on es va produir un dels genocidis més greus de la història amb estimacions de fins a 15 milions de morts. Altres mitjans de comunicació i usuaris estableixen, també, comparacions amb el cas ja esmentat dels Estats Units, on es calcula que hi va haver més de 10 milions d’esclaus que van tenir una participació decisiva en el desenvolupament econòmic i l’estructura social de la meitat sud del país. O una altra qüestió: mentre que a Nord-Amèrica hi va haver un tràfic d’esclaus participat per múltiples nacions entre 1525 i 1866, és a dir, durant més de 300 anys, la participació catalana va ser d’uns 50 anys –com sí que esmenta el documental, en aquest cas-.
Així doncs, quan els fenòmens no són entesos ni dimensionats de manera adequada, la conseqüència és caure en la faula dels fruits de l’arbre enverinat. D’origen bíblic i adoptada pel dret penal, aquesta faula ens recorda que tot el que prové d’un arbre enverinat –en aquest cas, l’esclavisme- està també enverinat i és, per tant, il·legítim i irreivindicable. I al documental s’hi cau quan s’afirma, per exemple, que la revolució industrial a Catalunya “en gran part” es va desenvolupar gràcies a l’esclavisme. Passa el mateix amb els edificis de la Rambla de Barcelona quan se’ns diu, literalment, que tots els seus edificis són fruit dels beneficis del tràfic d’esclaus.
Les afirmacions anteriors, majoritàriament falses, han estat fins i tot reproduïdes al telenotícies de la Televisió de Catalunya. Altra cosa és que –ja hem dit que és indubtable- hi hagués un bon nombre d’industrials i constructors esclavistes, que n’hi va haver. Però l’origen i desenvolupament de la revolució industrial catalana, ja estudiats per historiadors cabdals com Pierre Vilar, Vicens Vices o Josep Fontana, i els extensos estudis d’Antoni Simon al seu recent llibre “Els orígens del miracle econòmic català” –aquí us en deixo una ressenya-, desmenteixen que aquest procés respongués majoritàriament al fenomen de l’esclavisme, com tampoc els moviments artístics i arquitectònics contemporanis.
Negligir la naturalesa i la dimensió d’un fenomen històric ens porta a conclusions i paral·lelismes injustos i poc rigorosos. És a dir, ens duu a situar al mateix nivell diversos processos que són ben diferents en qualitat i quantitat. A molts llocs s’ha produit aquest crim, sí, però les característiques i el volum dels danys és molt diferent, i aquests són elements que han de ser necessàriament explicats per extreure’n les derivades adequades. Naturalesa i dimensió.
Imatge: Programa “Sense Ficció” de TV3
