No som nacionalistes. Aquest és el discurs, l’eina de màrqueting, que la majoria de l’independentisme ha adoptat des de fa anys. Es fuig del nacionalisme talment com si els catalans haguéssim causat la Segona Guerra Mundial. Carreguem a les nostres espatlles els crims de l’imperialisme i el racisme dels grans Estats com si hagués estat culpa nostra, quan justament en vam ser, de forma molt dolorosa, víctimes.
Aquest rebuig cap al nacionalisme, que és protagonista en tots els partits del camp sobiranista, implica abjurar de tota la trajectòria del catalanisme des de l’últim terç del segle XIX, que inclou, per cert, una estraordinària vocació integradora. I no només suposa una concepció totalment errònia del paper d’aquesta ideologia a la història, sinó que també té efectes molt perjudicials en la política catalana, i en la supervivència del propi país.
Així, aquest independentisme no nacionalista converteix la defensa dels interessos de Catalunya, i la pròpia independència, en una qüestió instrumental: allò que importa en realitat són les “polítiques socials”, les “lluites compartides”, els “drets fonamentals”, “fer república”, “l’antifeixisme”, etc., essent l’Estat propi i la nació catalana un simple vehicle que, pràcticament, hem de fer servir perquè no hi ha més remei. Qualsevol causa és més elevada i digna i, per tant, la catalanitat ve sempre en una condició secundària, com una mena de perfum de prova que ens donen a la botiga després de comprar el pot de perfum principal.
Els principals problemes d’aquest discurs són, primer, que no funciona; i segon, que no és honest. Comencem pel segon problema: les polítiques socials, l’antifeixisme o la república són elements intrínsecs del catalanisme. Cal fer aquestes polítiques en qualsevol cas, no pas per “pescar” vots, sinó per pur convenciment democràtic. I el més important: que no funciona. Perquè l’adscripció nacional és una identificació sentimental i emocional. La condició nacional catalana no s’adquireix com un tiquet a canvi d’un subsidi, camuflant-la sota altres pretextos, o amb qualsevol mecanisme d’enginyeria administrativa. La catalanitat s’adquireix a través de la identificació sentimental amb el conjunt d’elements materials, culturals i simbòlics que formen això que anomenem Catalunya.
Aquesta extraordinària debilitat discursiva i ideològica, ens situa constantment contra les cordes, atès que ens manca múscul i legitimitat, per exemple, per aplicar les polítiques lingüístiques necessàries per resoldre la crisi de la llengua; i ens condemna a un xantatge perpetu, perquè el Govern de l’Estat i els partits unionistes sempre ens volen fer triar entre les causes “més elevades” –l’aprovació d’uns pressupostos, per exemple- i les polítiques en favor dels interessos de Catalunya, que nosaltres mateixos ens encarreguem de menystenir perquè “no som nacionalistes”.
Aquesta estranya giragonsa de l’independentisme no nacionalista és, cal dir-ho, una extravagància en el context occidental. Tampoc prové de cap pensament de fons al si del catalanisme: és una simple reacció defensiva, una cessió de terreny ideològic davant la virulència i hostilitat del nacionalisme espanyol. Evidentment, ells no s’ho empassen: l’independentisme català és demonitzat amb més intensitat que mai. Per últim, tampoc és efectiva de cara a l’exterior, atès que la nostra pretensió de convertir Catalunya en un Estat, ens converteix automàticament en nacionalistes a ulls de les cancelleries europees, diguem el que diguem. I negant-ho, encara debilitem més la nostra credibilitat internacional i posició negociadora.
