L’oficialitat del català a la Unió Europea és una qüestió de reconeixement. No vull convertir aquest tema, doncs, en una qüestió instrumental, ni reforçar el marc en el qual els catalans ens veiem obligats a justificar que la nostra existència “serveix per alguna cosa” mentre la resta de països o llengües oficials a la UE, molts d’ells amb menys parlants, no tenen la necessitat de fer-ho.
La llengua catalana existeix, la parlem, la fem servir en tots els àmbits de la nostra vida privada i pública i, per tant, mereix ser reconeguda, i no pas negada o invisibilitzada. El conjunt de ciutadans que fem servir aquest idioma, en major o menor proporció, ens comptem per milions i tenim consens pel que fa al reconeixement dels nostres drets. Punt. Per a qui vulgui entrar en qüestions d’utilitat, en tot cas, la Plataforma per la Llengua ha obert aquesta pàgina web esquemàtica i fàcil d’entendre, on, per cert, podeu signar a favor de l’oficialitat.
Després de cinc anys d’un suposat diàleg entre l’Estat Espanyol i Catalunya, no hem vist cap avenç en matèria del reconeixement de la personalitat catalana, un dels elements de la qual és el català. Així doncs, ha arribat l’hora de que el govern espanyol faci el pas, no pas perquè ho vulgui, sinó perquè no té altre remei. La conjuntura dels resultats de les eleccions espanyoles ens ha donat una oportunitat que no podem desaprofitar, especialment pel que fa als set diputats de Junts per Catalunya, dels quals Pedro Sánchez necessita el vot afirmatiu -no l’abstenció, no: el vot afirmatiu- per poder continuar a la presidència. A més a més, cal recordar que els vots dels diputats de Junts i el vistiplau de Carles Puigdemont continuaran sent necessaris per aprovar els pressupostos generals de l’Estat i, en definitiva, per tirar endavant la legislatura.
La situació del President Puigdemont és particularment interessant. La seva situació de cinc anys d’exili i els danys personals que això implica, que són difícilment empitjorables, i sense poder polític en perill, el converteixen en un actor amb poc a perdre i, en conseqüència, més imprevisible per als socialistes. Puigdemont té la força moral per tancar un acord d’oficialitat -per avançat- amb el PSOE, i també tindrà aquesta força moral per impedir la investidura de Sánchez si cal fer-ho. És un poder negociador inusualment fort, que espero que sàpiga aprofitar.
Fins ara sabem que l’ambaixador permanent d’Espanya a la UE, Marcos Alonso, ha registrat la petició a la secretària general del Consell de la Unió Europea; i sabem que el Ministre d’Exteriors espanyol, José Manuel Albares, afirma que no té constància de l’oposició de cap estat europeu a l’oficialitat del català a la UE. Per tant, cal rebutjar qualsevol excusa posterior relacionada amb presumptes impediments legals o oposicions per sorpresa d’altres Estats. Si aquests obstacles hi fossin, ja s’haurien pogut verbalitzar. En qualsevol cas, aquesta no és una qüestió legal o de vetos. Com sempre, és un tema polític que el govern espanyol resoldria amb les negociacions i transaccions oportunes amb tercers Estats. Res de nou, doncs, que no s’estigui fent constantment en el marc de les relacions internacionals en tota mena d’àmbits.
Si el PSOE canvia de parer, o ens ofereix respecte aquesta qüestió un Donde dije digo, digo Diego, cal que Junts voti que no a la investidura de Sánchez. Així de senzill. Vull pensar que aquest missatge s’ha transmès amb claredat. L’única manera que tenim que el PSOE es prengui seriosament l’oficialitat és que vegi que està estrictament lligada a la seva continuïtat al govern espanyol. Cal que aconseguim que els esforços dels socialistes per l’oficialitat siguin directament proporcionals a les ganes que tinguin de governar. Un no a l’oficialitat ha de ser un no a la investidura. Aquesta és, agradi o no, l’única manera de negociar a l’arena política actual.
