Per a fer aquesta entrevista ens trobem amb en Quim Gonter a Masquefa (Anoia). És advocat, viu a Barcelona, i ha col·laborat sovint amb el nostre diari a través dels seus articles. Conversem durant una hora sobre diversos temes, mentre passegem per un camí proper al poble, que ofereix unes boniques vistes de vinyes i la imponent cara sud de Montserrat. Tot plegat ha quedat resumit en aquesta entrevista.
Parla’ns una mica dels teus orígens familiars.
Els meus orígens barregen nord i sud. Hi apareix Sevilla, Lorca i Granada, i també Campdevànol, la comarca del Lluçanès o Manresa. Soc nét d’una barreja entre catalans de tota la vida, i nous catalans arribats als anys 40 i 60. A mi se m’ha criat en català, però soc fruit d’aquesta Catalunya mestissa de la qual parlem sovint, que aprofito per dir que només pot funcionar si hi ha integració.
Soc barceloní, però també pujo sovint a Masquefa, on som ara, on hi tinc una casa familiar i hi vaig passar molts estius de petit. Hi faig una escapada sempre que m’ho permeten les restriccions.
I de què treballes?
Soc advocat laboralista. Em dedico, bàsicament, a la defensa i assessorament de treballadors en temes relacionats amb la feina, als tribunals. Si han acomiadat algú, si li deuen diners, temes de prevenció de riscos laborals, conflictes als centres de treball, i altres matèries semblant. En realitat, estic força distret (riu).
És una feina que et permet veure de prop un dels principals problemes que té aquest país, que és bàsicament un model socioeconòmic extremadament precari, la qual cosa repercuteix en tot: llengua, independència, integració, etc.
El model econòmic és la causa principal dels problemes del país? Doncs no sembla un tema que sigui gaire tractat. Què li passa, a aquest model?
El model socioeconòmic català és un model que reposa sobre salaris baixos, estacionalitat i precarietat, com bé va explicar en Xavier Roig en aquest article. En Miquel Puig ens va definir com un país low cost. M’agrada, aquesta definició. Doncs bé, cal dir-ho ras i curt: aquest model socioeconòmic ens està desfent el país.
Ens està trencant la cohesió social, no genera riquesa i comporta precarietat social, impedeix la integració dels nouvinguts, fa un mal incalculable a la llengua catalana, així com també perjudica el patrimoni natural i històric. Francament, em sap greu dir-ho, però és un model socioeconòmic impropi d’un país que aspira a la independència.
I tot això, per què?
Perquè és un model que desvertebra la societat i trenca la cohesió.
Estem generant centenars de milers de llocs de treball precaris, temporals, enfocats al turisme i serveis sense valor afegit, amb salaris baixíssims i irregularitats laborals de tota mena. Aquests centenars de milers de persones, moltes d’elles nouvingudes, es veuen abocades a viure en unes condicions que els impedeixen qualsevol integració. Han de viure amuntegats en barriades, sense accés a una educació de qualitat, sense contacte amb el país ni el català. Estem generant guetos que són totalment impermeables a la integració.
En paral·lel, aquest model ultraturístic i barat desfà els barris i les viles, destrueix el comerç de proximitat i accelera l’especulació urbanística, a canvi de no generar cap riquesa.
Home, segons diuen, és una de les principals fonts de riquesa del país.
Sí, ho diuen atès que no podem, o no volem, explotar altres fonts de riquesa. Cal recordar que la majoria de municipis més pobres del país coincideixen justament amb els que han fet un ús més intensiu d’aquest model tòxic. Quan aquí es parlava de la Dinamarca del Sud o del Massachussetts del Mediterrani, no crec que fos això.
Vull deixar clar, si em permets, que estic a favor del turisme. Al país han sorgit moltíssimes iniciatives interessantíssimes en matèria de turisme de qualitat, com també cultural, enològic, rural, etc. Aquests són els sectors que hem d’impulsar, i abandonar d’una vegada la massificació.
I què me’n dius del projecte de Hard Rock, el BCN World? Recentment s’ha donat una nova pròrroga al projecte per la compravenda dels terrenys. La intenció és construir-lo.
Sí, sí. Em sembla un projecte molt negatiu. Et dic el següent: precisament perquè estic a favor de la creació de riquesa i del progrés del Camp de Tarragona, estic en contra del BCN World.
Cal que fem una distinció clara: una cosa és el desenvolupament, i l’altra és el desarrollismo. El desenvolupament es produeix quan un territori progressa en termes de riquesa, beneficiant a la majoria de la població present i futura del territori, de forma sostenible i tecnològicament puntera.
A l’altra cara de la moneda hi tenim el desarrollismo, que és una versió tòxica i empobrida del desenvolupament. El desarrollismo és un model de creixement desequilibrat, de diner fàcil, d’enriquiment d’uns pocs en detriment de la majoria, d’hipotecar el futur de la gent del territori, i de drenar els recursos del medi. Doncs bé: el BCN World és un exercici de desarrollismo de manual.
Però, tot això que dius, per què perjudica les possibilitats d’independència?
Home, per molts motius. El primer: si ens quedem sense nació, no sé què és el que volem independentizar exactament. Si impulsem una societat en què la majoria de la població es desenvolupa al marge de qualsevol catalanitat, senzillament ens quedem sense país. Això, per una banda.
Per altra banda, hi ha una qüestió de viabilitat econòmica. Si no construïm un país amb bases industrials sòlides, educació de qualitat, retenció del talent i desenvolupament tecnològic i sostenible, no podrem accedir a la condició d’Estat. Això de ser un Estat no es regala a ningú: has de ser viable i has de tenir potència econòmica. Un país que es basa només en el sol i la platja no només no ens interessa, sinó que no pot aspirar a cap independència.
Parlem de la llengua catalana. Com veus la situació?
Em preocupa que sovint no es faci el diagnòstic adequat.
Primer, i més important, no s’aborden les causes socioeconòmiques que acabem d’explicar. L’impuls de la llengua catalana necessita una perspectiva social, demogràfica i urbanística. Insisteixo: mentre cada any ens arribin 100.000 persones no catalanoparlants en les condicions de precarietat esmentades, no hi pot haver integració possible en llengua catalana.
Segon, anem uns 15 o 20 anys enrere respecte les mesures que són necessàries en l’àmbit comunicatiu i de les noves tecnologies. No s’està donant resposta a la demanda dels joves a les xarxes i consum audiovisual, excepte algunes meritòries iniciatives individuals.
I, per últim, el sistema d’immersió lingüística està, en algunes zones, desbordat. Això donaria per parlar-ne molt, però deixem-ho en què la immersió no s’està aplicant com caldria en molts instituts -sovint perquè no donen a l’abast, que és cert- però també perquè no hi ha la voluntat política, i això també cal dir-ho.
Bé, però tenim TV3 i la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. No fan una tasca en aquest sentit?
Sí, però la tasca que fa és absolutament insuficient, avui en dia. TV3 i la CCMA van aparèixer en una època en què internet, Youtube, Instagram o les plataformes de streaming eren inimaginables. Amb l’enfocament que fa la CCMA, al segle XXI, no n’hi ha prou. Com hem dit, van 20 anys tard. Ni tan sols disposem encara d’un canal infantil o juvenil amb continguts de qualitat i de moda.
Ara bé, quan un examina els números i veu que el 60% del pressupost de la CCMA és destinat al pagament de salaris, t’adones que és una estructura mastodòntica amb grandíssimes ineficiències.
Proposes retallades a la CCMA, doncs.
No, no proposo retallades, sinó redistribuir el pressupost de la CCMA. És a dir: els pressupost anual jo el mantindria igual, o l’augmentaria si calgués. Ara bé, el que segur que no faria és destinar el 60% del pressupost en nòmines. Això, segur que no. Perquè els diners que rep TV3 han d’anar sobretot destinats a la producció dels millors continguts possibles. TV3 és un servei públic: no ho oblidem, això.
Però és que, a més, sobre TV3 hi descansa la responsabilitat de la normalització i difusió de la llengua catalana. Per tant, tenim l’obligació que funcioni com un rellotge, que cada euro invertit suposi un guany real per al català i per al país. Això que està passant, senzillament, no ens ho podem permetre.
Ets independentista. Per què?
Soc independentista perquè soc català, i crec que els catalans hem de decidir sobre tots els aspectes del nostre país.
No acabo de compartir el discurs que s’està fent sobre els perquès de la independència, i no em refereixo a cap partit en concret. Jo no vull la independència “per construir escoles i hospitals”, o per tenir “més democràcia”, com escolto a vegades: les escoles, els hospitals i la democràcia, com no podria ser d’altra manera, cal construir-los cada dia, siguem independents o no. Que som demòcrates i volem serveis públics de qualitat (i més coses també) està fora de dubte. Per tant, el nostre element definitori ha de ser un altre.
Per altra banda, caldria recordar que els hospitals i les escoles també els poden construir els unionistes. De fet, Podem en fa bandera, de tot això. Què ens diferencia d’ells, per tant?
Alguns diran que això que dius és nacionalista.
Sí. La independència la volem, i la necessitem, perquè som una nació a la qual no se li permet governar-se per si mateixa, i a la qual no se li deixa defensar els interessos de la gent d’aquí. Com a nacionalista, defenso els interessos dels nostres treballadors, empresaris, pagesos, i també la llengua i el patrimoni històric i natural de Catalunya.
Francament, em sembla difícil trobar una proposta nacionalista més inclusiva. La defensa dels nostres interessos no és res dolent. No estem en contra de ningú, però sens dubte sí que hem d’estar a favor nostre. Res estrany en qualsevol país del món. El què passa és que aquí, sovint, volem reinventar la roda.
Bé, però sense la independència, no es poden defensar els nostres interessos.
És veritat, però fins a cert punt. És evident que la millor eina per defensar els nostres interessos és un Estat, però considero fals, i enormement perjudicial, afirmar que sense la independència no podem fer res. Per exemple: podem o no podem reformar la CCMA, com parlàvem abans? Oi que podem fer-ho? Oi que és crucial que ho fem? Oi que ens ajudarà a aconseguir la independència? Coi, doncs fem-ho.
Mentre no siguem un Estat, estem obligats a esprémer totes les eines al nostre abast, siguin administratives, siguin empresarials o sigui la societat civil, per mantenir viu el país, i per mantenir la viabilitat de Catalunya com a Estat. Ho podríem resumir així: mentre no hi hagi independència, estem obligats a garantir la supervivència. Pels que hi són i pels que vindran.
Alguna cosa més a afegir?
Només una. Necessitem també un discurs guanyador. Ningú es vol apuntar a una nació trista, agra i de lamentacions constants. Sabem que hi ha hagut dolor, i que n’hi haurà més. Però cal tornar a fer de la catalanitat un projecte nacional atractiu, positiu, orgullós i seriós. Cal fer que la gent se senti orgullosa de ser catalana.
