Des que l’any 2012 la Unió Europea va rebre el Premi Nobel de la Pau, s’han produït diverses situacions que han provocat dues reaccions: un allunyament de la ciutadania del projecte europeu i una desviació de la UE dels seus valors fundacionals.

En primer lloc, hi ha la percepció que la crisi econòmica del 2010 no va ser ni ben gestionada ni ben resolta des de Brussel·les, atès que els Estats van fer la seva, amb independència de les recomanacions que van rebre. El resultat ha estat que alguns Estats l’han resolta abans i bé i a d’altres els caldran molts anys per pagar els interessos del deute i les conseqüències de les males decisions polítiques, que heretaran les futures generacions. Deu anys més tard estem veient-ne les conseqüències, oi?

En segon lloc, la mal anomenada crisi de les persones refugiades, que ens ha fet qüestionar quins drets humans estem defensant des de la Unió Europea, tenint en compte que la majoria d’Estats, entre ells l’espanyol, han fet després el que han volgut, sense donar explicacions, i traspassant la responsabilitat a les institucions europees que, de fet, no tenen competències reals i efectives sobre aquest tema. Avui encara continuem mirant cap a una altra banda.

En tercer lloc, la retallada de drets socials, que ha portat el dubte sobre el pilar social europeu que fins ara ens havia donat cobertura i que havia marcat la diferència amb la resta del món. Veurem com acaba tot plegat, perquè, per la mala gestió d’alguns estats, s’estan creant encara més diferències internes entre la ciutadania europea, la qual cosa ens aparta de l’Europa del benestar.

En quart lloc, el Brexit. Per primer cop, un Estat membre ha marxat de la Unió Europea; la ciutadania anglesa no ha tingut prou motivació ni la seducció necessària per seguir formant part del projecte europeu. Un procés d’ampliació europea que havia passat de 6 a 28 estats membres, i al qual ara haurem de buscar un altre nom, perquè per primer cop ha deixat la tendència a créixer per començar a minvar. Tot, sense cap estat trucant a la porta per entrar a formar-ne part.

I, en cinquè lloc, l’evident creixement de l’extrema dreta, que ha entrat en joc a la partida política local, regional, estatal i europea, amb la intenció de romandre i accedir a tantes institucions democràtiques com sigui possible, davant la passivitat de la política tradicional. Ho estem patint a Europa i a casa nostra.

Brusel·les determina, de manera directa i indirecta, el 80% de les mesures que es duen a terme en el nostre dia a dia, i que ens continuaran afectant els propers anys. Ja fa temps que ens trobem en un moment clau: quina Europa volem? Una Europa que guanyi credibilitat i confiança davant la seva ciutadania i, alhora, reputació com a actor global.

Ens cal un compromís polític i de la ciutadania europea perquè, des de la pluralitat i diversitat, puguem sumar per exigir canvis i deixar clar que el que està en joc són els drets humans, la justícia social, la democràcia, en definitiva: el nostre futur i el de les properes generacions. I això hauria de ser innegociable.