El món independentista està content per la victòria de Joan Laporta a la presidència del Barça. És possible que sigui de manera injustificada, ja que si només serveix per a posar ordre a l’entitat, deixar de fer que diners del club acabin anant a parar a l’òrbita de Societat Civil Catalana i menjar-se la situació econòmica, es tractaria més d’una victòria autonomista que altra cosa.

El cert és que el Barça té una gran influència política, sociològica i espiritual per a bona part de la ciutadania. Tant a Catalunya com a Espanya, pels simpatitzants i pels detractors. A aquella gent que vota unionista encara que això impliqui anar en contra del futur dels seus fills i que no hi entén de teories polítiques, pensaments elevats o simple salut democràtica.

El Barça és, per tant, un actor polític que, un cop guanyades les eleccions, no té sentit no utilitzar. I l’única cosa que pot fer l’independentisme amb el Barça, l’única cosa que té valor de debò i és insubstituïble, és abandonar la Lliga Espanyola. Seria un xoc psicològic prou fort per tal que la població espanyola entengués, de manera pacífica i no confrontacional, que això s’ha acabat.

També serviria perquè la població catalana veiés clar que es pot fer vida, una vida millor, fora de l’Estat espanyol, i que aquest no és omnipotent. L’estat no és, de cap manera, un enquadrament d’origen diví. La naturalesa humana ens porta a desfer-nos de qualsevol contacte amb algú amb qui creiem que no hi tenim res a fer. Fins i tot nen de parvulari sap que, quan et baralles amb algú, encara hi ha relació, i que quan deixes de jugar-hi completament, és quan no hi ha relació.

El poder espanyol sempre busca l’aquiescència de la víctima, i cada dia que passa en què no es fa tot l’esforç, en qualsevol vessant, per fer-ne una vida al marge, és un dia perdut. En aquest sentit, l’abast mundial del Barça faria que el conflicte polític repercutís a les consciències de tot el món. La qüestió és tan senzilla com que, cada cop que des d’Espanya o d’arreu es preguntés el perquè, respondre: “Perquè el govern espanyol i el poble espanyol, en la seva majoria, no consideren el poble català un poble lliure, sinó un poble de la seva propietat i, per tant, nosaltres no volem jugar amb aquell que no ens considera homes lliures”.

El dret a la rebequeria el té tothom i, amplificat amb l’altaveu Barça, pot convertir aquesta veu en un tifó. A quina lliga, doncs, hauria de jugar el club? La nostra resposta és clara: a la francesa. Perquè no s’ha de fer cap pas, si no és imprescindible, que no acompleixi més d’un objectiu alhora. Per descomptat que caldria tenir altres opcions, com la d’Anglaterra o Itàlia, però el gest a França sempre cal fer-lo. Es útil fins i tot quan falla.

França per geopolítica, perquè tot i ésser sempre una part de la pinça, la seva animadversió envers les aspiracions catalanes només es pot canviar despertant el seu interès. Amb decisions materials, palpables.

França perquè la nostra sort depèn de la seva política i opinió pública, i involucrar-los de primera mà en la manera de fer barbàrica i autoritària d’Espanya pot obrir molts ulls.

França perquè anar a jugar a Anglaterra és escapisme i jugar a França es entrar a la trinxera. Que es on es guanyen les batalles.

França perquè, en contra del terrible xovinisme republicà, hi ha un substrat anterior. La proposta de jugar a la seva lliga potser sona a anatema a París, però potser  és percebuda com a més normal a la Provença.

França perquè Pau Claris ja va posar la primera República Catalana sota la seva protecció, i perquè Catalunya prové del món carolingi.

França perquè és amb França que els Catalans derroten els castellans a Montjuïc, i és l’exèrcit francès el que entra a Barcelona el 1714.

En el cas, més que previsible, que hi hagués problemes legals o diplomàtics, caldria allargar la disputa al màxim. Cada setmana de polèmica seria una setmana en què el món es preguntaria el perquè. I, si s’arribés al límit, caldria cremar les naus i obrir i traslladar el club, convenientment legalitzat, a Perpinyà.

Dins d’Espanya no val la pena jugar-hi a res.