La història del Principat de Catalunya -i de l’antiga Corona d’Aragó- no s’explica sense entendre la nostra situació geoestratègica, envoltats de dos grans imperis (Castella/Espanya, i França). Històricament, les elits dirigents catalanes han hagut de fer equilibris per sobreviure entre aquestes dues potències, que s’han disputat l’hegemonia sobre aquest valuós racó del Mediterrani occidental. Així doncs, el Principat de Catalunya va ingressar a la Monarquia Catòlica amb Castella el 1479. Un temps després, però, la Catalunya Nord va passar a control francès el 1659, mentre que la resta del Principat ha romàs sota l’esfera de Castella la major part del temps, excepte durant els períodes de 1641 i 1812-14, en què, amb més o menys intensitat, va estar sota protecció francesa.
Aquesta situació de viure a l’abric -o sota l’amenaça- d’una potència veïna no té res d’excepcional, i és pròpia de la immensa majoria de nacions petites com la nostra. En conseqüència, la política diplomàtica catalana actual hauria d’acceptar aquesta realitat que, agradi més o menys, ens cau al damunt com una llosa. Presentar-nos al tauler internacional com una mena de moviment insurreccional enfrontat amb tothom, no només no sembla una estratègia intel·ligent per aconseguir la independència, sinó que senzillament no ha de ser una possibilitat contemplada, perquè no disposem d’un poder proporcional.
Si toquem de peus a terra, les coses continuen com sempre i els catalans només podem mirar principalment al nord i al sud: a França, o a Espanya. I és que alguns elements no han canviat tant els darrers segles, i la proximitat geogràfica, econòmica, social i cultural continua essent una qüestió tan simple com absolutament clau. Diguem-ho d’una altra manera: sota el control d’Espanya tenim clar que no hi volem estar i, a la vegada, sembla altament improbable un exercici de l’autodeterminació tenint la veïna França completament en contra.
Atès el conflicte crònic, desigual i repressiu que tenim amb l’Estat Espanyol, i atès que els nostres interessos són obertament incompatibles, l’Estat Francès es configura com una oportunitat i una sortida per Catalunya. Sabem del cert que, a priori, França no té cap interès en la nostra independència ni la nostra construcció nacional. Però també és igualment cert que França hi està menys en contra que Espanya, i que França, com qualsevol altre país, aspira a augmentar la seva àrea d’influència amb països amics. I ho ha fet fins al punt de donar suport a la independència del Québec durant el referèndum de 1995.
Encara que aquesta és una informació desconeguda per a la majoria de catalans, Catalunya és membre observador de la Francofonia. Aquesta organització, que agrupa el conjunt de territoris que parlen francès i que comparteixen un passat comú –com la Commonwealth anglosaxona- havia d’organitzar a Barcelona, el passat 2020, l’Assembla Parlamentària, que no ha pogut celebrar-se a causa de la pandèmia. Alguns dels nostres governs recents, com el de Pasqual Maragall i Artur Mas, doncs, ja van fer algunes passes en aquest sentit. Unes passes que, al meu parer, resulten encara molt limitades. Tenim camp per córrer.
Amb l’Estat Francès hi tenim molts interessos en comú. És el primer soci comercial de Catalunya, i hi ha més de 750 empreses franceses a Catalunya i 650 de catalanes a França (dades del 2016) i aquell país concentra el 16% de les exportacions catalanes. Compartim unitat geogràfica i de comunicacions amb l’Euroregió Pirineus-Mediterrània, parcs naturals o l’Hospital Transfronterer de la Cerdanya. Encara que divergim parcialment en termes polítics, tenim en comú la defensa del model de govern republicà i el laïcisme, elements amb els quals, per cert, França i Catalunya divergeixen substancialment d’Espanya. I, pel que fa a elements culturals, compartim la presència de les llengües catalana i occitana.
Quant a la qüestió de la Catalunya Nord, pot ser vista com un problema o com una oportunitat. Soc partidari, clarament, de la segona opció. Les comarques nord-catalanes són un pont de comunicació únic i privilegiat amb la República Francesa. El paper d’aquest territori durant el referèndum de l’1-O, dels seus alcaldes i polítics en les protestes posteriors, o les trobades dels exiliats, incloent el míting massiu del President Puigdemont a Perpinyà, són conegudes per tothom. És clar que, en aquest aspecte, el discurs de l’independentisme amb la Catalunya Nord no hauria de pecar d’imprudent, i això ens porta al següent i últim punt.
La política internacional no va d’amistats ni valors, sinó d’interessos i equilibris. Les discrepàncies que els catalans podem tenir amb la política francesa són moltes, ja sigui sobre la Catalunya Nord o sobre altres aspectes, com també amb altres Estats. Ara bé, cal entomar la realitat del tauler internacional, i tenir clara quina és la nostra força, i quins són els nostres objectius. Si aspirem a exercir l’autodeterminació, o a protegir-nos davant de possibles escenaris de repressió encara més durs per part de l’Estat Espanyol, necessitarem actors externs poderosos que, en cas que no puguem aconseguir que estiguin a favor nostre, com a mínim sí que podem treballar per no tenir-los obertament en contra.
