El lent ambre del Barroc sovint ens passa desapercebut, malgrat que brolli de la pròpia resina del país. Ben minsament s’han sabut llaçar imaginaris col·lectius més enllà dels que la Renaixença va deixar a mig fer i, en clara conseqüència, el patrimoni arquitectònic que no duu l’etiqueta de “pur romànic” rara vegada aconsegueix de seduir l’Obra Social de “La Caixa”, ja no diguem el pressupost públic per a la conservació de monuments. I, en canvi, en aquells terrosos segles de malvestats nacionals es tallaven amb senzillesa molts dels nostres signes més reconeixibles, com ara les versions més acostumades i polides de les façanes de les masies. Al Pallars Sobirà, a l’endintre del Pirineu, aquest ambre barroc esdevé pissarra i còdol de la Noguera, fusta d’avet i de beç. De la relació sincera amb la vall germinen esglésies serenes; de la teatralitat d’aquell temps s’alcen campanars d’agulla, ferms, blaus i esvelts com prínceps dels pastors.
Els segles XVII i XVIII Catalunya va viure la renovació de moltes esglésies, de les quals se’n destaquen sovint ostentoses torres de vuit cares. Aquestes construccions semblen sublimar-se de Sort en amunt, on ja no necessiten altra decoració que la calç que les assenyala entre els vessants, i el negre i afilat estendard de llicorella en la neu. Quan plou, el prisma dels llosats reflecteix prats suspesos en alçades inconcretes. La foguera de les bosqueroles falles colra les façanes blanques i la faç dels pallaresos. Són aquells campanars en forma d’espelma les llànties enceses de la identitat durant segles d’anorreament polític; amb forma de xiprer, el rebrotar instintiu de la cultura; amb la forma i el color de la muntanya, la somiosa pertinença al lloc. Tenen l’elegància adusta de l’oveller amb el seu paraigües, que se sap, com si fossin bens, els llosats i els noms de les cases manses que l’envolten i els vells camins que menen als estanys penjats. Es drecen valentes com llances estacades, humils com qui estima. I avui, per a mi, són els fantasmes del Pallars, testimonis ignorats i desatesos d’una comarca cabdal. Un símptoma més d’un país que no es mira al mirall amb honestedat, sempre orgullós mentre el patrimoni li cau a trossos.
No sembla que ningú les vegi, aquestes estoiques esglésies que són l’essència d’un territori com cap altre. No parlo de tres o quatre capelles amagades, perdudes per la reconditesa de la comarca, a les quals a mi em plau ara de conferir el valor de representar alguna cosa. Parlo de presències que es repeteixen, poble rere poble, carretera amunt i riu avall, cerimonioses i unides per un fil invisible com si parlessin una mateixa secreta llengua, amb les seves punxes embruixades, mestresses solitàries de places que ja no veuen gaires danses. Són al fons de les valls, a peu de carretera, dalt dels promontoris o mirant-se les unes a les altres suspeses als solans entre ginestes, roures i xops. No, no parlo de tres o quatre esglésies semblants. Parlo de les esglésies i campanars de Sort, Rialp i Llavorsí; de Tornafort a la vall de Siarb, d’Enviny al Batlliu; de Montardit, Ancs i Bretui. A l’Àssua, de les de Saurí, Sorre i Altron; de les d’Escàs i Caregue. Noguera amunt, de les d’Arestui i Baiasca. De les altívoles d’Àneu, a Escaló, Escart, Espot i Esterri; a Dorve, Estaís i Jou; a València, Unarre i Gavàs. A Llavorre i a Borén, i al confí que és la vall d’Isil i Alós. I parlo de les més recollides de Cardós, a Ainet, a Lladrós, a Lladorre i a Lleret. Penjades al Vallat, a Surri, Bonestarre i Estaon. A Boldís Jussà i a Boldís Sobirà. I a Tavascan, fi de la vall. I de les més negroses de la Vall Ferrera, a Ainet de Besan i al llunyedà Àreu. I a la Coma de Burg, a Montesclado, Burg i Farrera. I també de les més antigues, encara de torres quadrangulars, de Llessui, de Ginestarre i d’Esterri de Cardós; del ferreny Alins, del mort Besan, del reclòs Norís i de l’esquerp Tor. Totes es dolen del mateix: una aparent invisibilitat que les fa, incomprensiblement, les grans absents de la narració compartida, de les consideracions patrimonials i artístiques, i de les atencions turístiques.
Aquests fantasmes no surten a les guies ni al Catalunya Experience de torn. No acostumen a dur plaques que en pregonin la vàlua, ni les anuncien senyals de carretera. No les reconeix el comú dels catalans com el Pont de Camprodon. Si se les esmenta alguna vegada no és pel seu valor intrínsec, sinó perquè contenen alguna relíquia d’altres temps més ben considerats, alguna estela romana encastada, algun tros d’ala de querubí romànic rivetejada d’ulls omniscients. El seu estat de conservació és, en la majoria de casos, fràgil. Les poques que han estat ateses, han patit un irresponsable repicat de la pedra que les ha despullat del seu aspecte genuí, com a Llavorsí. En d’altres casos l’estat és senzillament llastimós, si no alarmant, amb la blancor marcida i els arrebossats podrits, les esquerdes cada any més agosarades, els corcs que les desfan des de l’entranya, la femta de ratpenats i coloms acumulada a les escales de fusta fins a fer-les cedir. A Esterri d’Àneu, el que deu ser el més ardit campanar de tots els Pirineus sembla a punt d’esfondrar-se damunt mateix de les patates braves i els filibertos que es serveixen a les terrasses dels seus peus. Al d’Estaon un llamp li va manllevar la tendríssima punxa el 48 i no sembla que ningú s’hagi d’ocupar de retornar-li, com tampoc hi ha esma per restituir-li a l’escènic campanar de Burg.
A moltes d’aquestes esglésies fantasmals, com a la d’Unarre, s’hi ensenyoreix alguna esquerda temible talment un drac que s’hi recargolés, escolant-se entre les seves escames els airets que Virgina Woolf sabia a Al Far que, un cop entrats a l’interior abandonat d’una casa, insisteixen i insisteixen fins a estripar, esberlar i desfer a força d’anys tot el que aguanta dret. D’altres semblen menjades des de dins pels fongs, com si haguessin de ser irremeiablement refoses amb la muntanya, morta la seva funció. A la Immaculada d’Isil, el títol de Bé Cultural d’Interès Nacional, atorgat per la seva impertèrrita presència a la plaça que rep els fallaires la nit de Sant Joan, no li ha servit per esmenar més de trenta anys amb el vidre de l’òcul trencat i la façana demacrada d’una postguerra sense fi. A ningú sembla importar-li.
Jo ja sé que la nostra vanitosa xerrameca només molt de tant en tant és corresposta per la via dels fets. Que som més amics de l’arenga que de la pintura nova a les façanes, i més de banderes descolorides de sol que de flors. Ja sé que és cosa nostrada que les teranyines se’ns arrapin als fanals, a les baranes i als cablejats, acumulant la pols de les dècades com bones candidates a esdevenir un dia, també, Béns Culturals d’Interès Nacional. Sí, ja sé que a Catalunya sovint allò que és bell no ho sembla perquè no hi ha mans que ho cuidin, i que ens agrada de justificar aquesta mandra per la bellesa amb una vaga però fogosa idea de mediterraneïtat. Però hi ha llocs on aquest tarannà pren senzillament aires de tragèdia.
