L’impuls de l’energia renovable va tard i té una mala planificació, i no té en compte el consens i la cogovernança del territori, a més de comportar una possible pèrdua de sòl d’alt interès agroalimentari.
Des de l’anomenat “impost del sòl”, el debat sobre l’energia elèctrica neta, d’origen renovable, ha pres volada. De fet, les crides constants a canviar la tendència fa temps que sonen, però la resposta, com sempre, arriba tard i malament. El 2015, el Decret que obligava a pagar un peatge a totes aquelles persones que, malgrat no consumir energia de la xarxa, havien de pagar un cànon mínim de solidaritat per a tota la resta de persones que consumeixen llum de la xarxa, es va irritar l’opinió pública i es va frenar l’impuls a favor de les energies renovables.
La fotografia de les energies renovables a Catalunya és encara en un estadi molt inicial respecte d’altres països. Segons l’Institut Català de l’Energia, el 46% de l’energia que consumim prové del petroli, i un altre 22% del gas. Per tant, és evident que el consum d’energia renovable és minoritari.
El passat novembre, la revista econòmica Via Empresa publicava un article en el qual el doctor Joan Ramon Morante, de l’Institut de Recerca de l’Energia de Catalunya, posava sobre la taula el dilema entre apostar més per les energies renovables, o bé per la preservació del paisatge per tal de mantenir el turisme com a motor econòmic de primer ordre.
Al llarg de les primeres dècades del segle XXI, l’energia renovable ha estat a l’agenda, però sempre ha quedat com una assignatura pendent. Els darrers anys, les pressions per implementar ràpidament més parcs eòlics i fotovoltaics han anat en augment. El decret 16/2019 va ser el tret de sortida de cara a facilitar, per part del govern de la Generalitat, l’extensió d’aquesta font d’energia. L’esmentat decret va omplir de projectes el mapa de Catalunya.
Quan es planifica a llarg termini, tot acaba sent més senzill i menys costós. En canvi, una implementació dràstica no sol contemplar el càlcul ajustat de les conseqüències que pot representar. Com apuntava el doctor Morante, no només la pèrdua d’espai i de paisatge afectaria el turisme, sinó també un sector fonamental a Catalunya: l’agricultura i la ramaderia.
Cal posar sobre la taula si, a Catalunya, la transformació ecològica ha de comptar amb el sector primari com a primer aliat, ja que els pagesos i ramaders han estat, durant molt anys, els qui han preservat l’equilibri natural al medi ambient. Per això, malgrat les pressions de grups inversors, la implantació de les renovables afecta el model de País, i és per això que no es pot obviar la veu dels professionals agroalimentaris que continuen tenint cura del medi.
I és que l’única manera d’assolir l’objectiu de tenir un medi més sostenible és el de mantenir l’activitat econòmica i la ciutadania de Catalunya arreu de les comarques. La despoblació és un factor de risc per a l’equilibri i la conservació del paisatge. Reduir el dèficit d’energia renovable a Catalunya a costa del primer sector és també un risc per al medi ambient. Per això, cal ajustar molt bé els criteris que permetin tirar endavant els projectes d’implantació de plaques fotovoltaiques o de parcs eòlics. Uns criteris que haurien de tenir en compte l’interès agroramader dels terrenys, així com una ponderació molt major de l’impacte mediambiental.
També caldria ser més sensible amb les demandes de cogovernança del territori, i reforçar el paper dels ajuntaments en la presa de decisions. Hi hauria, d’aquesta manera, un major consens social i polític. Això facilitaria el tràmit de fixar un model de País pel que fa a les polítiques de paisatge i dels usos i criteris que es permetin, així com d’aquelles pràctiques que no estiguin autoritzades.
Parlar de polítiques de paisatge serà cada cop més important per al desenvolupament econòmic, polític, social i per la cohesió territorial. I, a la vegada, frenarà també processos de degradació natural que acaben portant a desastre ecològics o naturals com les inundacions o riuades, provocades per la degradació i ocupació a les lleres de rius i rieres, i a la mala gestió forestal, que eleva els riscs d’incendis.
Finalment, si parlem de model de País, no podem deixar de pensar en la política de pedaços que moltes vegades s’ha dut a terme arreu del territori català. La consecució de grans projectes d’obra pública o d’infraestructures que després, per mancances en el manteniment, han deixat de ser operatius. O, com en el cas de molts polígons industrials, que han deixat d’atraure empreses i han quedat mig buits. Caldria repensar aquests espais, especialment els polígons industrials, i posar sobre la taula que puguin tenir uns usos diferents a factories o naus logístiques. També podrien ser adequats per a l’impuls de les energies renovables, sobretot per a parcs fotovoltaics.
Defensar les polítiques de producció de quilòmetre zero, canviar els patrons de consum i dur a terme un millor aprofitament de la producció agroalimentària catalana, així com la conservació dels espais naturals per a l’oci o el turisme, és una aposta necessària per a la transformació ecològica, i útil en l’activisme actiu que persegueix frenar el canvi climàtic. Però la planificació del paisatge, tot preservant els espais agraris singulars, així com aquells d’alt interès agroramader, també forma part de l’agenda proactiva en aquesta lluita per aturar la degradació del planeta. És per això que les lleis i els decrets haurien de potenciar ambdues polítiques en paral·lel en comptes d’enfrontar-les o de demanar a la societat que esculli el pare o la mare, és a dir, entre poder gaudir del paisatge i dels productes de la terra, ecològics i de proximitat, o gaudir d’energia de generació renovable als habitatges de Catalunya.
