Intentar explicar alguna cosa sempre és complicat. A Catalunya, del 2017 ençà (potser fins i tot abans) ja sembla una quimera. Però, si volem canviar la realitat, val més que, com a mínim, ho intentem.

Primer de tot, vull explicar qui soc i d’on vinc. Des dels 18 anys que la política m’ha apassionat, i que he tingut clar que, sense independència, poc podíem fer. És per això que vaig ajudar a tirar endavant projectes com el de les consultes populars, o que era habitual als 11 de setembre abans que ens vestíssim igual. Durant el 2016 vaig optar per a fer un pas més, i vaig apostar per fer del PDeCat un nou partit per a un nou país. Vaig ser-ne president local a Manresa i membre del Consell Nacional. Això m’ha permès ser protagonista de la història recent del país i, sobretot, viure l’1 d’octubre des de primera línia. Des d’aleshores, penso que el país ha canviat. O, tal com va dir en Jordi Cabré en una piulada recent: aquell dia també va rebre les garrotades la gent d’ordre. Aquell dia (i els que van venir), a primera fila, agafant-se la mà, hi teníem la Puta i la Ramoneta unides per a defensar les urnes, i aquesta en va ser una de les grans victòries.

Potser va ser arran d’aquesta demostració d’unitat que molts poders es van espantar. La unió fa la força, i aquell moviment va semblar que podia canviar realment el país. A causa d’això, van començar a aparèixer dubtes, recels i por, molta por. A més, l’estat va deixar la vergonya dins l’armari, tancada amb clau, i es va desbocar (a proposta del fill del lladre i caçador d’elefants).

I aquí estem, 4 anys després continuem guanyant eleccions. Aquestes han permès de superar la xifra mitificada del 50% de vots i ara ens toca esperar (un altre cop, quina paciència) que els lideratges estiguin a l’alçada i plantegin un futur en llibertat. Mentrestant, els joves van cridant que ells hi són, i que ja estan farts de mentides i d’esperar un present que no arriba mai, tot exigint-nos que els donem la confiança que s’han guanyat.

I la Puta i la Ramoneta, on són? Segurament ja han deixat d’agafar-se les mans, però continuen amb ganes de guanyar. Voten quan els ho demanen, i també canten, criden, ballen i paguen (i fan tot el que calgui). És veritat que la seva paciència s’està acabant però, sobretot, han crescut i s’han fet (encara) més grans. Són les primeres que entenen els joves i els prepararien tants entrepans com calgués; són conscients  que s’hauran d’encarar a l’autoritat per fer valdre els seus drets (ni que sigui amb el caminador entre les mans). I, per tot això, els interessa poc celebrar el passat, i no volen criticar aquests nois i noies simpàtics de la CUP, o al·lucinen quan es critica qui era (tots i totes ho càntavem) el nostre President. “Que hi ha gent a presó i a l’exili!” -criden amb sorpresa, ofeses de debò pel que estan vivint.

Per això tant el PDeCat (sí, aquell partit pel qual vaig treballar tant) com qualsevol nova organització que aparegui, penso que no aconseguirà res si se circumscriu a parlar d’ideologia sense tenir en comptes les emocions viscudes. És cert que necessitem un partit liberal (de veritat, no a l’espanyola) que defensi la propietat privada, la llengua i la nació sense complexos; un partit que aposti (realment) per modificar l’administració, que ha esdevingut un dels grans problemes del país, i que ningú no vol abordar; un partit que vulgui emmirallar-se en Finlàndia; un partit que no idealitzi en excés els 90, i que no pensi que els seus votants són éssers petrificats que han estat dormint els darrers 4 anys; un partit que pugui fer crítica del model policial, i que entengui que la millor defensa del cos és la seva fiscalització. Acabo: necessitem un partit que no tingui por d’acceptar els límits de l’autonomia i que no veneri el pacte (amb l’Estat) com si fos una divinitat que necessita menjar-se enganys per tal de continuar avançant. 

Per bé i per mal, tots hem canviat. Des de l’1 d’octubre, el decorat que aguantava el país s’està ensorrant (al·leluia!) i per fi podem encarar la realitat sense subterfugis o mitges tintes. Deixem la por al conflicte a un costat. El conflicte hi serà per la senzilla raó que l’Estat no s’aturarà. Val més acceptar-ho i posar-nos a treballar tots plegats.