Un dels canvis de mentalitat col·lectiva que alguns vam creure que començava amb l’ANC el 2012 era que, per fi, es plantejava una proposta d’independència seriosa i viable.
L’entitat superava la típica divisió de l’independentisme contemporani nascut el 1968, basada en l’eix dreta/esquerra i tan ben aprofitada per l’Estat espanyol per manipular-nos. L’Assemblea pretenia ser proactiva i no reactiva, amb un discurs centrat en explicar la independència —és a dir, com seria un Estat català— i generar il·lusió per un futur millor que dependria de nosaltres mateixos i de les nostres decisions.
Malauradament, després d’unes accions espectaculars, d’aconseguir impulsar fins i tot un referèndum i de crear un moviment transversal on no es preguntava a ningú de quin partit o tendència provenia, d’aquella Assemblea, anys després, només en queda l’anècdota: venen samarretes, organitzen una manifestació i entretenen els iaios muntant paradetes. El contingut real s’ha diluït, implosionat per la incapacitat d’assumir discursos conseqüents amb una anàlisi rigorosa de temàtiques cabdals per a la creació d’un Estat de forma adulta i no sectària. El punt i final de l’ANC va ser quan el seu èxit d’afiliació va atreure l’agonia dels partits polítics, que la van voler instrumentalitzar fins a fer-la caure novament en un pur reaccionisme.
Temes cabdals com el model de justícia, la política militar, la representació exterior, el sistema sanitari, la cobertura social, les pensions, la política econòmica i el finançament, l’ensenyament o la forma d’Estat eren inicialment sobre la taula. Es va crear un sistema de sectorials per donar-hi visibilitat i, en alguns casos, elaborar propostes reals que es poguessin implementar de forma pràctica en cas d’assolir la independència. Semblava que, d’una vegada per totes, es volia passar de l’eslògan i la proclama a la realitat.
Ara bé, qualsevol temàtica no era fàcil d’analitzar ni, sobretot, d’explicar, perquè bona part de la població catalana, inclosa la independentista, no ha conegut mai res diferent del que ofereix l’Estat espanyol. En conseqüència, les alternatives clàssiques consistien en:
- Imitar l’espanyolisme «catalanitzant-lo»: per exemple, si tens un DNI espanyol, fer-ne un de català.
- Portar la contrària: si a l’Estat espanyol es feia el servei militar, doncs no tenir exèrcit.
En perspectiva, aquesta manera simplista de voler «implementar» la independència no era més que el reflex de la mentalitat de reacció clàssica a les imposicions espanyolistes. Anar més enllà d’això aixecava passions internes, «perquè Espanya, perquè Espanya, perquè Espanya…». I és que, malauradament, hi ha molta gent còmoda en la protesta, la queixa constant i el greugisme enquistat; encara que signifiqui patir situacions dolentes, resulta que és l’únic que coneixen.
Aportar solucions representaria, per a aquesta mena de persones, renunciar a tot el que han viscut fins ara. Això genera por, especialment en la gent gran, i és lògic: tampoc cal criminalitzar ningú. Explicar que el que calia era no continuar queixant-se sinó crear el nostre propi model —que no necessàriament havia de tenir res a veure amb el que s’ha viscut a l’Estat espanyol— era i és complicat, perquè requereix mirar cap a Europa.
Prenguem com a exemple la forma d’Estat. Fins i tot on hi ha un consens pràcticament unànime per la República, hi ha marges. És possible fer com els australians o els canadencs, on es reconeix la monarquia britànica però sense cap poder real, només simbòlic. D’altra banda, la mida i la població de Catalunya suggereixen que no calen dues cambres: podria ser un sistema unicameral com el de Dinamarca, on l’equivalent al Senat va ser abolit el 1953. Les propostes d’organització territorial clàssiques i reactives anaven seguint els dos patrons: o catalanitzar convertint les províncies en vegueries, o portar la contrària eliminant-les per establir un territori únic. Caldria mirar altres opcions més ajustades als temps i a la realitat catalana actual, com la creació d’un espai administratiu metropolità, la integració de serveis geogràfics i administratius amb la Franja i la Catalunya Nord (dimensionant serveis com l’ensenyament o els hospitals), l’eliminació de les diputacions i consells comarcals, o el potenciament d’oficines del govern català arreu del país, no només a les «capitals de província». En resum: en una Catalunya independent tot dependrà de com s’organitza el govern, no pas del nombre d’entitats que es disputen les engrunes pressupostàries espanyoles.
Relacionat amb això hi ha l’economia. Aquí, fins i tot els qui estan en contra de la independència no tenen més remei que reconèixer l’espoli a què està sotmès el país, encara que l’anomenin cínicament «solidaritat». És clar que, si tot l’esforç fiscal que generem es quedés a Catalunya, tindríem molts més recursos. És cert que, just proclamada la sobirania, hi podria haver un cert daltabaix en un període de transició fins a consolidar el funcionament, o que la possible marxa dels espanyolistes més recalcitrants tingués cert impacte econòmic (està per veure si positiu o negatiu). Aquí, el tema clau és tècnic: com fer la desconnexió quan no controlem el flux de diners, que van tots d’entrada cap a Madrid.
Després, hi ha l’aspecte cultural. L’esforç es va centrar a explicar que la discussió de si es paguen més o menys impostos a què ens tenen acostumats a Espanya és falsa; el que és realment important és entendre que cal tenir uns serveis d’acord amb el que es paga. Ni més, ni menys.
Per tant, la justícia és primordial. En aquest sentit, es va insistir molt que en una Catalunya independent no es toleraria la corrupció. Evidentment, no es pot afirmar que no n’hi haurà cap cas (n’hi ha hagut a tot Europa), però el que sí que es pot assegurar és que els qui siguin enxampats en patiran conseqüències judicials, no com passa a Espanya, on la impunitat és la norma. La justícia ha de ser independent i no pot ser que els principals càrrecs judicials siguin nomenats per governs o partits polítics. En aquest sentit, hi ha diverses alternatives, com les eleccions directes: la població hauria de poder triar càrrecs com els batlles, els presidents de govern, els fiscals generals o els membres dels tribunals superiors de justícia. Una proposta d’Estat català és també una proposta d’aprofundiment democràtic, en la qual les llistes podrien ser obertes i el pes dels partits no decidiria qui ocupa els càrrecs, sinó la gent.
A la gent se li ha de parlar clar i dir-li la veritat. Un altre dels motius pels quals es vol la independència és per garantir el futur de la nostra llengua i cultura, constantment atacades i menystingudes pels estats espanyol i francès. Un dels primers temes en què va flaquejar l’ANC va ser aquest, pensant que la tebior lingüística atreuria més gent «a la causa». Es va arribar a dir que, pel que fa al règim lingüístic, «tot seguiria igual». I no: la idea ha de ser fer del català l’única llengua oficial. A partir d’aquí, cal mirar altres models. A Finlàndia, per exemple, segons el percentatge de parlants de suec d’una població, se la considera oficialment bilingüe. Aquesta situació de bilingüisme, sigui total o parcialment geogràfica, tampoc no s’hauria de mantenir per sempre: es podria fer de manera gradual fins que desapareguin les generacions que van néixer abans de la independència o abans de l’inici de la normalització lingüística. En tot cas, l’ensenyament hauria de ser 100% en català (no com ara), igual que els mitjans de comunicació o l’etiquetatge. Que el coneixement del català sigui imprescindible per viure a Catalunya és un tema que mai no va voler-se aclarir del tot. Evidentment, caldria fomentar l’aprenentatge de llengües útils a nivell internacional com a segona llengua —com, per exemple, l’anglès, tal com van fer a Eslovènia.
Durant el final de la primera presidència de Carme Forcadell (fins al 2015), l’ANC va anar augmentant constantment l’activisme malgrat aquests titubejos. Però, amb el ràpid creixement que va experimentar, també van colar-se els embrions del seu actual desgast. El 2014, la Sectorial d’Història de l’ANC va passar a estar controlada per membres relacionats amb l’Institut Nova Història (INH), i l’Assemblea va començar a organitzar actes pseudocientífics a través de les seves sectorials territorials, convertint-se en una riota i mostrant molt poca credibilitat a causa de l’absència total de rigor científic d’aquesta entitat.
En el terreny jurídic, es va encarregar la redacció d’una Constitució al jurista Santiago Vidal el 2014, fet que li va valer la inhabilitació (més tard es va passar a ERC i el 2017 va haver de dimitir com a senador arran d’unes polèmiques declaracions públiques on assegurava que el Govern de la Generalitat tenia dades fiscals dels catalans obtingudes de manera il·legal). Poc abans de plegar Forcadell, hi va haver una altra mostra de tebior quan l’ANC va sucumbir a la pressió mediàtica espanyolista i al llirisme infantil defenestrant la Sectorial de Defensa arran d’un informe sobre el «Dimensionament de les Forces de Defensa de Catalunya». Tots els estats tenen una política militar i és un tema habitual en les relacions internacionals de qualsevol país, però a Catalunya era (i encara és) un tema tabú. Cal recordar que els membres d’aquella sectorial van fundar posteriorment la Societat d’Estudis Militars (SEM), que continua la tasca divulgativa d’aquesta temàtica.
El 2015 Carme Forcadell acabava el seu mandat i passava a la política de partits. La presidència de Jordi Sànchez ja no va ser el mateix: mancat del caràcter i el carisma de l’etapa anterior, el seu mandat va estar marcat per les divisions internes i l’inici dels intents d’instrumentalització de l’entitat, fins al punt que el 2017 va abandonar la presidència per presentar-se com a independent a les llistes de Junts per Catalunya.
Malgrat tot, els problemes quedaven en un segon terme davant la voràgine dels esdeveniments que desembocarien en el referèndum del 2017 i, el març del 2018, en l’empresonament definitiu de Forcadell. Entre el 2018 i el 2022, la presidència d’Elisenda Paluzie va ser l’última que va mantenir un cert to independent de l’entitat, la qual cosa va significar el trencament amb els partits que teòricament s’havien proclamat independentistes, però que ja apuntaven a la claudicació total i al retorn a un autonomisme encara més retallat davant la repressió. Aquell període va significar també el retorn a la mentalitat de reacció, amb les mobilitzacions post-sentència del 2019 i l’abandonament definitiu de la iniciativa.
Les presidències posteriors de Dolors Feliu i Lluís Llach no han fet més que confirmar el retorn a la mentalitat autonomista i resistencialista, amb debats infantils de «i tu més», ben lluny de la voluntat inicial de construir un Estat. Sobretot Lluís Llach va caure en posicionaments personalistes que obviaven del tot el marc d’objectius fundacionals de l’entitat, com abans ho havia fet Dolors Feliu, que fins i tot va voler impulsar candidatures polítiques alternatives.
La deriva va passar inadvertida enmig d’un batibull d’activisme i mobilització com feia temps que no es vivia. Només va fer-se evident per a la majoria de la població que no hi havia hagut cap preparació ni debat seriós quan Puigdemont va proclamar una independència de vuit segons, seguida d’una suspensió immediata. Ningú havia fet res; més aviat els polítics electes van quedar sorpresos i superats per uns esdeveniments que, de ben segur, internament desitjaven que no haguessin passat.
Després de marejar la perdiu amb Rajoy en un intercanvi de «què vols dir» i «el que he dit» que feia vergonya aliena, van acabar anant com a bens obedients cap a l’escorxador d’un judici a Madrid. Una fórmula d’escapisme que feia evident que ningú havia treballat cap escenari real sobre què fer en cas de proclamar-se la independència, fins al punt que el feia poc alçat als altars per la gestió en l’atemptat de les Rambles de Barcelona, el cap dels Mossos, el major Trapero, va acabar afirmant que tenien plans per detenir tot el Govern en cas de proclamar-se efectivament la República catalana. En resum: el 2017 era impossible una desconnexió real perquè, per no tenir, no es tenien ni comptes bancaris oberts des d’on finançar-se. L’engany massiu de la classe política del moment va resumir-se en allò de la «república simbòlica» i en l’acudit del croissant de xocolata del cambrer del programa d’humor Polònia.
El que queda de tot plegat és la constatació d’una oportunitat perduda (o una lliçó apresa?) per haver preferit la mobilització estètica a la preparació tècnica. L’ANC va passar de ser un motor de pensament d’Estat a una simple plataforma d’agitació al servei o a la contra dels partits. Perquè la independència, la creació d’un nou estat, no s’improvisa ni s’aconsegueix per acumulació de gesticulació o de greuges; s’assoleix quan un país demostra estar preparat per assumir la complexitat de gestionar el seu propi poder, amb totes les servituds i responsabilitats que això comporta.
Si algun dia es vol reprendre el fil d’una proposta sobiranista real, caldrà abandonar definitivament el confort de la protesta i tenir la maduresa de dissenyar, sense complexos ni dreceres, les estructures d’un Estat adult.
