Els vuit anys de mandat de Barcelona en Comú (BComú) han estat un experiment polític extraordinàriament interessant. És per això que fa temps que tenia ganes de compartir algunes reflexions i anàlisis crítiques sobre les característiques d’aquest partit encapçalat per l’exalcaldessa Ada Colau. Ho faré en dos articles amb l’objectiu de ser tan concís com sigui possible.
Potser alguns no ho dirien, però el primer que observo fent una ullada a aquests darrers vuit anys és que Barcelona en Comú ha demostrat tenir una considerable cultura del poder. Amb uns resultats electorals molt justos, han sabut aprofitar les oportunitats que se’ls han presentat amb una combinació de fets consumats i manca d’escrúpols, la qual cosa els ha permès de completar un cicle polític: dues legislatures. Una fita que el predecessor de Colau, Xavier Trias, no va aconseguir, i a la qual Ernest Maragall d’ERC ni tan sols va poder optar.
Repassem diversos episodis. El primer és el mateix accés i consolidació dels Comuns a l’Ajuntament barceloní. Valent-se d’una candidata que es presentava sota un novedós rupturisme, d’una considerable capacitat comunicativa de partit, i fent ús dels espais mediàtics favorables, BComú tampoc no va dubtar a servir-se de les invencions de les clavegueres de l’Estat i del Partit Popular de Rajoy contra Xavier Trias per catapultar-se al poder. Poc després, aprofitant la debilitat electoral d’un PSC en hores baixes i davant la constatació que Bcomú era una plataforma encara immadura en pel que fa als ressorts de l’Ajuntament, van incorporar els quadres socialistes amb experiència en gestió per apuntalar el govern.
Durant aquest primer mandat va tenir lloc, també, el procés sobiranista català. Els Comuns se’n van mantenir hàbilment al marge, tot resistint una onada de pressió considerable. Ho van fer, en part, per unes conviccions fonamentades en l’espanyolisme banal que ja abordarem al segon article, però també pel seu convenciment que els líders independentistes no tenien un pla viable ni actuaven prou seriosament. Coneixedors d’aquesta circumstància, Colau i els seus no van voler pujar a un vaixell que no els oferia garanties i pel passatge del qual després haurien de pagar-ne el preu.
Passem ara a les eleccions municipals del 2019. Ada Colau va consumar una jugada mestra en termes de cultura de poder i mala praxi política aprofitant l’ajuda de Manuel Valls. Tractant-se d’un outsider polític sense res a perdre, l’exprimer ministre francès va immolar el grup municipal de Ciudadanos per ungir Colau, de nou, com alcaldessa. Aplicant la màxima que als guanyadors no se’ls demanaran explicacions, l’acord tàcit de l’alcaldessa amb aquest fosc personatge va deixar el candidat d’ERC, Ernest Maragall, absolutament fora de joc. Quan aquest li va oferir de compartir l’alcaldia ja era massa tard. Poc se’n parla, del que va ser un Tamayazo pur i dur, és a dir, de servir-se d’uns representants electes trànsfugues, tal com Esperanza Aguirre va fer amb María Teresa Sáez i Eduardo Tamayo –d’aquí el terme Tamayazo– al Madrid de l’any 2003.
Per si això fos poc, tant en el Cas Valls al 2019 com en el de Collboni i Sirera al 2023, la manca de transparència de BComú va arribar al nivell de negar que hi hagués converses amb aquests actors polítics. Així doncs, se suposa que els ciutadans ens havíem de creure que Colau va arribar a aquests dos plens d’investidura sense saber què passaria, qui seria l’alcalde, etc.
Finalment, les passades municipals del maig del 2023 abaixen el teló de l’obra de Barcelona en Comú, també amb un últim i quasi pòstum exercici de poder. Com recordareu, l’espectacle polític va quedar servit a última hora, amb la trampa que el PSC i el PSOE van parar a un naïf Partit Popular: els socialistes van convèncer els populars que calia donar suport a Jaume Collboni per salvar la unitat d’Espanya a canvi de res. Collboni aconseguia el suport gratuït dels regidors de Daniel Sirera i tenia l’alcaldia a tocar, però encara necessitava els regidors de BComú per guanyar la votació. En conseqüència, Colau va aconseguir salvar certa quota de poder comprometent-se a formar part d’aquest estrambòtic tripartit amb el PP a canvi de mantenir els càrrecs de Barcelona en Comú a l’administració local barcelonina.
Totes aquestes maniobres que hem vist han estat presidides, hem de dir-ho, per una manca de bona praxi, transparència i honestedat que, per bé que legals, voregen la corrupció política. Els de Colau sempre s’han presentat com un partit exclusivament de la ciutat, però no han dubtat a utilitzar les conjuntures de caire català o estatal –contextos que res tenien a veure amb els interessos de la ciutat- per obtenir i mantenir el poder. També van dir que l’alcaldessa no repetiria més de dos mandats. S’han servit del transfuguisme polític. Han prioritzat el clientelisme. Han transaccionat els vots dels ciutadans a canvi del mantenir els càrrecs. Tot, sense envermellir gens ni mica, mentre es continuaven presentant com un mur contra la dreta i com un exemple democràtic de virtuts.
Un cop analitzades, les seves conductes han estat tan flagrants que, lamentablement, només poden contribuir a laminar el sistema democràtic i a generar desafecció política. I això que encara no hem entrat en el discurs i obra d’Ada Colau i els Comuns a Barcelona, que abordarem al proper article.
