Ahir a la nit, aprofitant que era en un poble lluny de Barcelona, vaig sortir a mirar les estrelles. La lluna ja havia arribat al ple feia quatre dies i començava a minvar. Després de dormir un son ben dolç, en la tranquil·litat del poble, avui al matí m’he endut una clatellada: només llevar-me m’he assabentat que Carme Junyent havia mort. M’ha agafat per sorpresa, com a la majoria, i, mirant l’allau de notícies i comentaris, he arribat el seu article pòstum al diari digital VilaWeb, Morir-se en català. M’ha commogut, i he trobat que enllaçava perfectament amb el tema que vull abordar en aquest espai.
A l’article, Carme Junyent reflexiona sobre els drets de les persones a ser ateses en la seva llengua (al seu país) pels professionals de la sanitat, concretament els darrers mesos de vida. També explica que, en el seu procés de malaltia, es va trobar amb dues professionals (una infermera i una metgessa) que la van obligar a parlar en castellà. En els altres casos, es va mantenir sempre en català, encara que alguns sanitaris li parlessin en castellà. Davant d’això, Carme Junyent creu que «els professionals de la medicina, i molt especialment els seus formadors, haurien de tenir clar que la llengua forma part del tractament»1. Una lúcida reflexió. Avui, el conseller de Salut, Manel Balcells reaccionava a l’article de Carme Junyent i afirmava que «ser atès en català és garantir els drets dels pacients i vetllar per la seva seguretat»2. Però quin és l’estat del català a la sanitat? Hi ha diferències respecte la resta d’àmbits? I encara més: hi ha relació entre salut i llengua? Intentaré respondre a aquestes preguntes als següents paràgrafs.
Jo vaig estudiar medicina i vaig fer la residència en psiquiatria a la Vall d’Hebron. Allà, com a la majoria d’hospitals dels Països Catalans, es reben molts residents de la resta de l’estat espanyol i d’altres països que venen a formar-se aquí, i no tots tenen la mateixa sensibilitat respecte al català i a l’atenció als usuaris catalanoparlants. Un cas paradigmàtic és el vídeo de TikTok en el qual fa uns mesos sortia una infermera de l’Hospital Vall d’Hebron que es mofava del fet d’haver d’aprendre català per a unes oposicions. Tal com s’explica al document del Pacte Nacional per la Llengua, el procés de formació dels metges i altre personal sanitari resident està regulat per l’Estat, i cal que s’acreditin coneixements de castellà. En canvi, la llengua catalana no és un requisit. Com a conseqüència parcial d’això, durant la meva estada a l’hospital observava la vulneració, dia rere dia, dels drets lingüístics de molts pacients catalanoparlants.
Malgrat que també passa en altres àmbits, cal tenir en compte que el cas de la salut és especialment delicat, ja que el pacient es troba desvalgut, i el fet de poder parlar la seva llengua (al seu país) cobra una importància més gran, ja que el fa sentir més segur. La vulneració de drets lingüístics no només és per part dels metges, que és el cas que conec més de prop, sinó també d’altre personal sanitari. En el meu cas, normalment sempre parlo en català, tret que sigui amb una persona de fora que fa poc temps que és aquí. A l’hora d’atendre els pacients, feia una excepció: normalment, m’hi adreçava en català, però si el pacient era castellanoparlant, li parlava en castellà per tal d’afavorir una comunicació més fluida. En salut mental, on es tracten qüestions íntimes i emocions, poder expressar-te i ser atès en la teva llengua crea una sensació de proximitat, de confort i de major entesa. La meva preocupació era: els altres professionals sanitaris tenen en compte això amb els pacients catalanoparlants? Com veiem, en el cas de la Carme Junyent, no. I en moltíssimes més ocasions que he presenciat o que m’han explicat, tampoc.
He fet recerca sobre el tema i, primer de tot, m’he fixat en les queixes documentades sobre el fet de no ser atès en català. A Plataforma per la Llengua cada any emeten un document amb tots els incidents de discriminació lingüística que s’han donat a l’estat espanyol envers el català. El 8 de novembre de 2022 anunciaven que de les queixes registrades en el Document de queixes lingüístiques 2021, un 40% es van donar a l’àmbit sanitari. Totes estan ben detallades en un document que es pot consultar en línia. Vegem-ne algunes: una persona que va al CAP d’Horta per consultar sobre un problema urinari i li diuen que parli en castellà perquè és de mala educació contestar en català si et parlen en castellà. Un metge d’un CAP de Vilanova i la Geltrú que, tot i haver rebut un avís de la Generalitat de Catalunya per discriminació lingüística, continua discriminant els pacients catalanoparlants exigint-los que li parlin en castellà «perquè jo soc basc». Una persona que va a donar sang a l’Hospital de Castelló i, quan entra a la consulta, la metgessa li diu «aquí dentro no vamos a hablar valenciano». I, finalment, un cas a les Illes Balears, on una ciutadana va anar a demanar hora per a un vaccí, i el treballador que l’atenia li va respondre «¿Prefieres que te hable en catalán o que te dé hora para la vacuna?». Aquests són només alguns dels casos que apareixen en aquest document. Cada any se n’apleguen uns quants. Així doncs, la discriminació lingüística als serveis sanitaris dels Països Catalans és un fet.
Però, a part del sentit comú, hi ha algun document que ens parli dels drets lingüístics de les comunitats lingüístiques? M’he basat en la Declaració universal dels drets lingüístics (1996) per respondre aquesta pregunta. Aquest document recull el dret a l’ús de la llengua pròpia en privat i en públic, i el dret a ser atès en la teva llengua en organismes oficials. També el dret a desenvolupar totes les activitats en la llengua pròpia del territori. A més, l’article 4 recull el dret i el deure dels estrangers a integrar-se al país d’acollida. Finalment, l’article 17 expressa que tota comunitat lingüística té el dret a disposar i obtenir la documentació oficial en la seva llengua. Per tant, la vulneració dels drets lingüístics dels catalanoparlants a la sanitat no només és un fet, sinó que, com a mínim, hi ha un document oficial internacional que dona cobertura als drets esmentats.
Catalunya, però, és un país on hi ha diverses llengües oficials. Podem saber amb dades quin és l’estat de la llengua catalana en la sanitat? Plataforma per la llengua va publicar el 2019 l’estudi Reanimar el català. Dades i propostes per a millorar la situació de la llengua en l’àmbit sanitari a Catalunya, on es constata que al sistema públic de salut català entre un 70% i un 90% dels usuaris adeqüen la llengua a la del personal sanitari, tant si és català com si és castellà, i que tres de cada quatre usuaris de la sanitat parlarien en català amb el personal sanitari si aquest fes un ús exclusiu d’aquesta llengua. Així doncs, conclouen que les expectatives dels catalanoparlants de veure respectats llurs drets lingüístics són molt més baixes que les dels parlants de castellà. Dit d’una altra manera: a l’àmbit de la salut es fa servir menys català que a la societat en general, i els usuaris, sobretot catalans, s’adapten a la llengua que empra el professional de torn. Per tant, es vulnera el dret del pacient a parlar la seva llengua.
Veiem quina és l’opinió des del punt de vista mèdic sobre el fenomen que passa a Catalunya. A l’article La atención médica en los territorios bilingües (2022), escrit per professionals de la medicina de Barcelona, s’afirma que la relació metge-pacient des d’una perspectiva biopsicosocial és una de les principals claus de l’èxit en l’adherència al tractament, la satisfacció del pacient i la disminució de denúncies, entre d’altres. En un context on hi ha diverses llengües oficials com és el cas de Catalunya, afirmen que és necessari que el professional mèdic faciliti que el pacient parli en la seva llengua materna en el cas de ser llengua del territori per tal de respectar la seva plena autonomia. Afegeixen que ha de ser un imperatiu ètic i un compromís de les competències professionals aprendre la llengua autòctona del territori on s’exerceix. Cosa que, com hem vist, no es respecta en molts casos. També recalquen que aquest gest és sobretot fonamental en casos de pacients geriàtrics, pediàtrics i amb diversitat funcional, on la capacitat d’adaptació del pacient està minvada, i també en els processos psicoterapèutics.
Però, a part de les bases generals que ens aporten la Declaració universal de drets lingüístics i articles com el que suara he mencionat, tenim alguna evidència que parlar la llengua del pacient en l’àmbit sanitari millori la salut dels pacients? Hi ha relació entre llengua i salut? O, tal com diu Carme Junyent, la llengua hauria de formar part del tractament?
És molt interessant llegir l’article publicat a VilaWeb anomenat La diversitat lingüística és una qüestió de salut pública, d’Albert Ventayol Boada, membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi), ja que per a mi va al moll de l’os. En resum, l’article parla de diverses comunitats etnolingüístiques del món que han patit casos de lingüicidi i relaciona el nivell de coneixement de la seva cultura i llengua amb els nivells de salut. Per exemple, a l’article Aboriginal language knowledge and youth suicide s’explica com es va mesurar el nivell de coneixement de llengua materna en un grup d’aborígens de la British Columbia (Canadà) i es va relacionar amb l’índex de suïcidis. Com a conclusió, van demostrar que l’índex de suïcidis és menor en les comunitats que han preservat la llengua nadiua. I és que la llengua forma part de la cultura, i la cultura forma part de la identitat d’una persona. Eliminar aquesta és eliminar una part de la persona i, per tant, minvar la seva salut. Però no només pot empitjorar la salut mental, ja que Ventayol esmenta un altre article que conclou que els aborígens de la regió d’Alberta (Canadà) que han preservat la seva llengua i cultura, tenen un menor índex de diabetis: Cultural continuity, traditional Indigenous language, and diabetes in Alberta First Nations: a mixed methods study. Així, la cultura i la llengua tenen un saber que manté les persones de la comunitat en un equilibri amb l’entorn. La invasió d’una altra llengua i d’uns altres costums acaben amb les formes naturals de curar-se i autoregular-se de la comunitat i poden provocar malalties. També és interessant l’article que menciona anomenat Language Breathes Life—Barngarla Community Perspectives on the Wellbeing Impacts of Reclaiming a Dormant Australian Aboriginal Language, on es recorda que la pèrdua de la llengua pròpia està associada a nivells més baixos de salut mental, i es fa un extens estudi qualitatiu on es demostra que la protecció de la llengua i cultura de la comunitat Barngarla està associada amb nivells més alts de salut mental i benestar. Per tant, l’article recomana polítiques de revitalització lingüística i cultural per tal de millorar la salut de la comunitat. Com aquests, hi ha molts més articles que arriben a les mateixes conclusions.
En definitiva, en un context sanitari, poder expressar-se en llengua autòctona al propi territori és una qüestió de drets, de respecte, d’autonomia i que hauria de figurar com una competència més del professional sanitari, ja que augmenta el benestar del pacient durant la interacció, la seva adherència al tractament i la seva satisfacció general, entre d’altres, i per tant l’índex de salut. També hem vist que, pel que fa a les comunitats lingüístiques, mantenir la pervivència d’una llengua i d’una cultura afecta els nivells de salut mental i física dels seus ciutadans. En conseqüència, sí, a la llengua «com a tractament», com diu Junyent. I des de dos vessants: el de la relació professional sanitari-pacient i el de les polítiques públiques.
1 Opt.Cit.
2 Redacció de VilaWeb (2023).
