El febrer del 2012, l’aleshores President de la Generalitat, Artur Mas, va sortir decebut de la Moncloa un cop acabada la seva primera reunió amb l’expresident espanyol, Mariano Rajoy. “La reunió no ha anat bé”, va assegurar Mas poca estona després que el cap de l’executiu espanyol tanqués la porta a un pacte fiscal per Catalunya. Entre altres coses, el president català reclamava no només una reforma del sistema fiscal estatal que avui dia continua perjudicant els catalans, sinó també un gest d’acostament per part del govern de l’Estat cap a Catalunya després de la tràgica sentència de l’Estatut del mes de juny de l’any 2010. “Escolteu-nos” es començava a sentir als carrers i despatxos de Barcelona.
No només no hi va haver un gest envers Catalunya, sinó que a la retallada de l’Estatut s’hi sumarien les querelles interposades contra els promotors de la consulta del 9-N (entre aquests, la consellera d’Ensenyament, Irene Rigau, la vicepresidenta Joana Ortega i el mateix president Artur Mas), la famosa “llei Wert” i el seu intent “d’espanyolitzar els nens catalans”, i més endavant la violència policial amb la qual van actuar els cossos i forces de seguretat de l’Estat durant la celebració del referèndum de l’1 d’octubre del 2017, amb l’empresonament i l’exili forçat del govern de Carles Puigdemont.
Els indults amb un govern del PP no s’haurien atorgat, ni tampoc l’augment d’hores en català a RTVE
Nou anys més tard, d’aquella reunió entre Mas i Rajoy a la Moncloa, cap de les reclamacions de millora de l’autogovern s’ha executat, si bé és cert que el tarannà conciliador i proper de Pedro Sánchez està ajudant a desinflamar les ferides obertes pel seu predecessor al càrrec. És una evidència que els indults als presos condemnats en el judici del ‘procés’ no s’haurien atorgat mai amb un govern del Partit Popular, de la mateixa manera que tampoc s’haurien augmentat les hores d’emissió en català a RTVE. És cert que fins avui no hi ha hagut una proposta clara i contundent per part de Madrid que pugui acontentar els més de dos milions de catalans que semblen haver desconnectat del marc espanyol. Quina és, però, l’alternativa a no parlar? Per ventura el gest a favor del diàleg que demanava Artur Mas el 2012 no és vàlid si davant hi ha un govern que hi està predisposat?
Potser la taula de diàleg no servirà per aconseguir un referèndum acordat ni una llei d’amnistia, però sí que pot servir per a treure’n beneficis en matèria d’autogovern
La sempre polèmica presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, en una entrevista a Catalunya Ràdio pocs dies abans de la Diada, donava per fet el “fracàs” de la taula de diàleg per aconseguir un referèndum acordat, i afegia que “ens podem trobar amb un diàleg en el qual ofereixin coses com competències, infraestructures i mesures com la reforma del Codi Penal, i ens trobem amb un parany”. M’imagino que la presidenta de l’Assemblea no deu estar gaire pendent dels indicadors econòmics del país ni del nivell de vida dels catalans, tenint en compte que l’atur juvenil a Catalunya es va disparar fins al 33,5%, segons les dades del quart trimestre de l’Enquesta de Població Activa (EPA), per no parlar de les més de 6.000 empreses que han tret la seu del país des de l’octubre del 2017, o la manca d’inversió a Rodalies que s’arrossega des de fa dècades. Potser la taula de diàleg no servirà per aconseguir un referèndum acordat ni una llei d’amnistia, però sí que pot servir per a obtenir beneficis en matèria d’autogovern, com un blindatge de la immersió lingüística, un reconeixement de Catalunya com a nació i més competències en seguretat o en ports i aeroports. Ja fa anys que el nostre país perd oportunitats, i comtinuar apostant per la confrontació estèril i la inestabilitat política només durà l’independentisme a la resignació i a l’aÏllament, tant a nivell català i estatal com també a nivell internacional.
El 25 de setembre de 1961, l’aleshores president nord-americà, John Kennedy, va pronunciar el seu discurs a l’Assemblea General de l’ONU. El motiu principal de la seva compareixença a la seu de les Nacions Unides va ser exposar la intenció d’acabar amb la cursa nuclear que s’estava preparant al món, i que es veia (i que es continua veient) com una amenaça per a la humanitat. Al final del discurs, Kennedy va pronunciar unes paraules que encara són recordades, i que haurien de ser el detonant per resoldre molts dels conflictes politico-socials que estem vivint: “mai negociarem per por, però mai tindrem por a negociar”.
Els reptes que tenim per davant com a país i com a societat són majúsculs, i només amb valentia política, diàleg i consens aconseguirem trobar una solució als problemes que amenacen el nostre benestar com a poble. Després d’una crisi econòmica de dimensions estratosfèriques, un procés sobiranista fallit i una pandèmia que ha ensorrat el nostre producte d’interior brut (PIB), potser seria moment de repensar el camí emprès pels governs d’aquests últims anys i sortir a buscar oportunitats, en comptes de practicar sistemàticament el victimisme. El conflicte entre Catalunya i Espanya mai es resoldrà mitjançant la venjança ni la repressió, i els líders que piloten ambdues naus ho saben.
