Una de les ucronies preferides de la cultura popular és preguntar-se què hauria passat si l’Antiga Roma hagués desenvolupat la màquina de vapor. Els aficionats a aquest gènere gaudeixen imaginant un món alternatiu, en el qual el desenvolupament tecnològic s’hauria disparat de tal manera que avui dia viuríem en un món propi de les pel·lícules de ciència-ficció futurista.
Els historiadors i els economistes, però, quan escolten aquestes especulacions sobre un Imperi Romà ple de màquines steampunk, sempre són allà per recordar un parell de dades. La primera, que en realitat la màquina de vapor ja va ser inventada per Heró d’Alexandria, un savi grec resident a la província romana d’Egipte durant el segle I d.C.; la segona, que és la que ens interessa més en aquest article, és que als romans mai els va caldre la màquina de vapor perquè disposaven d’un volum gegantí de mà d’obra quasi gratuïta: els esclaus. Efectivament, la societat esclavista convertia en absurd, car i innecessari aprofundir en la mecanització i la innovació en els processos productius. Per això la màquina d’Heró d’Alexandria mai va passar de ser un divertimento per a curiosos, més enllà, òbviament, de les moltes altres causes que dificultaven el desenvolupament de la tecnologia del vapor en aquell moment.
L’economista Bernat Mallén aborda precisament un assumpte relacionat amb aquesta metàfora durant un tram de la seva fantàstica conferència sobre economia i llengua, que podeu veure a l’enllaç. La tesi de Mallén, que també ha estat defensada per Josep Sala i Cullell entre altres, és que, des de la presidència de José María Aznar, per fonamentar el creixement econòmic, l’Estat Espanyol ha decidit apostar per la quantitat enlloc de la qualitat. És a dir, que l’economia espanyola, un cop despullada del paraigua del proteccionisme i de la facultat de devaluar la moneda dels temps anteriors, ja no era prou competitiva en un context on primaven la productivitat i la innovació. Per compensar-ho, es va optar per facilitar l’entrada massiva d’immigrants amb la finalitat d’incorporar-los al mercat de treball, cosa que garantia que els sectors empresarials menys productius poguessin continuar funcionant a base d’abundància de mà d’obra amb salaris precaris. Aquesta manera de dopar l’economia, com és lògic, desincentiva la innovació, l’augment de la productivitat i la destrucció creativa, i ens torna a la impossible ucronia de l’Antiga Roma: per què vull màquines de vapor, si ja disposo amb escreix de força muscular barata?
Alguns lectors suggeriran que la intencionalitat d’aquesta estratègia d’importar mà d’obra és discutible o exagerada. Malgrat que els indicis semblen clars, és una pregunta legítima: fins a quin punt tot aquest procés és deliberat? No ho sabem, però el que no són discutibles són els fets i els resultats. Aquests darrers 25 anys, l’entrada d’immigració a Catalunya ha estat de caràcter massiu, ha ocupat gran part dels llocs de feina que s’han anat creant, es troba en els rangs salarials més precaris, i la productivitat de l’Estat continua sent de les més baixes d’Occident. Com tots sabem prou bé a aquestes alçades, encapçalen aquestes estadístiques sectors com ara el turisme de masses, la construcció, la restauració, els serveis d’escàs valor afegit, l’agroalimentari o els serveis de missatgeria.
Més coses que també podem concloure, més enllà d’intencionalitats originals: l’Estat Espanyol practica una política continuada de tolerància envers l’entrada d’immigració irregular. Pràcticament no s’efectuen controls i encara menys deportacions, es faciliten els processos d’arrelament quan els nouvinguts encara estan en situació irregular, s’acceleren les nacionalitzacions i no es restringeix cap servei públic durant el procés. En paral·lel, i potser això sorprendrà els lectors que no tinguin contacte amb aquests assumptes, aquí mateix a Catalunya són molt freqüents les contractacions de treballadors en situació irregular per part de la petita i mitjana empresa; aquesta pràctica està prohibida però no s’hi fa gran cosa i, fins i tot, quan es detecta, pot facilitar l’arrelament administratiu de l’immigrant irregular. Tornem-hi: això no és una opinió, són fets. En altres paraules: per quedar-se a l’Estat Espanyol n’hi ha prou amb posar-hi els peus, treballar de qualsevol cosa, començar a fer els tràmits oportuns i deixar que passi el temps. Vistos en la seva globalitat, els actes propis de l’administració espanyola són concloents, i el famós eslògan dels “papers per a tothom” potser no s’aplica de iure, però sí de facto. I no precisament amb la voluntat d’ “acollir” per raons solidàries.
Durant les darreres dues dècades aquest model de societat s’ha anat consolidant i desenvolupant de manera autònoma, i ja no només són treballadors els qui arriben sinó també -com és natural- familiars, amics, coneguts i saludats dels immigrants que ja són aquí, molts dels quals no són empleables.
Tot aquest sistema no podria funcionar sense el suport dels serveis públics i les entitats del tercer sector, que n’han fet un autèntic modus vivendi. Allò que tenia intencions nobles, acaba sent aliat d’un sistema pervers. Com ja vaig explicar en aquest article, els insuficients salaris que perceben els treballadors immigrants han de ser complementats pels serveis públics o les prestacions socials, de les quals els nouvinguts fan un ús intensiu per raons evidents. Per tant, a la pràctica, els sectors empresarials menys productius estan sent subvencionats indirectament: tota aquella part del salari que, per exemple, un escorxador deixa de pagar als seus treballadors nouvinguts, l’acaba posant la resta de la ciutadania amb els seus impostos en forma de serveis. Per si no fos prou, aquesta subvenció encoberta desincentiva l’empresari a l’hora d’aprofundir en la tecnificació, la innovació i l’augment de la productivitat; com també la contractació de treballadors autòctons, que demanen un salari més alt.
Tot plegat ens porta a una última reflexió. Alguns corrents ideològics, encara massa porucs quan han d’abordar de manera franca la problemàtica de la immigració massiva, s’apunten a un discurs més còmode que centra únicament la causa en les empreses de baix valor afegit com ara els hotels, els escorxadors i la resta de sectors que hem esmentat abans. Es tractaria, per tant, de regular o fer desaparèixer aquestes empreses que criden la immigració. Aquest enfocament, però, no és prou honest, perquè aborda la qüestió des de la sempre llaminera crítica al sector privat, obviant les responsabilitats del sector públic, i és insuficient perquè oblida l’altra meitat de les causes. El que caldria restringir també, si volem arreglar la nostra economia i la nostra societat, és l’arribada de la immigració mateixa.
Hem d’entendre que una de les tendències més bàsiques de l’economia de qualsevol país és que les empreses s’adaptin a allò que és barat o abundant localment, com va ser el cas del carbó a Gran Bretanya, les habilitats tecnològiques al Japó, o la terra i el petroli als Estats Units i al Pròxim Orient. L’entorn local dona forma a l’economia local, i als llocs on hi ha disponibilitat de mà d’obra barata i poc qualificada, hi proliferen les empreses i els sectors que en fan ús.
Per tant, aquí tant l’ou com la gallina es retroalimenten. Si bé el model socioeconòmic de baix valor afegit ha de ser regulat per les externalitats que té –que no estan només relacionades amb el fenomen migratori-, també ha de ser restringida de manera real la immigració mateixa per tal de deixar de continuar alimentant les empreses menys eficients -i les institucions públiques o finançades amb diners públics- que en viuen.
Deixem que la màquina de vapor pugui funcionar, i el resultat serà un increment substancial del nivell de vida de la població catalana: empreses més productives, salaris més alts, menys pressió per als serveis públics i més capacitat d’integració dels nouvinguts que ja són aquí.
