Esta setmana es compleix un any des que el temporal Glòria va afectar la costa ebrenca. Més recentment, a principis d’any, un altre temporal, Filomena, menys violent que l’anterior, la va tornar a afectar. Arran d’este últim i també de l’aniversari del Glòria, s’acumulen els titulars sobre l’estat de la costa deltaica i el seu futur, cadascun mes dramàtic que l’anterior. Tots apunten cap al mateix titular: la desaparició del delta de l’Ebre sota les aigües de la mar i la destrucció de la llar i l’estil de vida dels seus habitants. Pareix que hi hagi una competició a veure qui diu que el Delta està pitjor, competició i espiral diabòlica que es retroalimenta i a la qual cal posar fi, perquè precisament no ajuda a enfocar bé lo problema ni a trobar solucions. Crec que cal aportar un punt de vista apartat del titular dramàtic i del groguisme, i esta és la finalitat del present article.

Primer de tot, s’ha d’explicar com evoluciona un delta. Un delta és una plana formada per l’acumulació de sediments a la desembocadura d’un riu durant centenars o milers d’anys. La pròpia naturalesa dels deltes, pels materials que el formen i per estar exposats a les marees i els corrents marins, estan sotmesos a una evolució i desdibuixament constants, a diferència dels continents, que tenen un perfil estable durant milions d’anys. Es produeix una regressió en alguns punts i, en altres, es produeix acreció, és a dir, els sediments es transporten i s’acumulen a uns altres llocs, no desapareixen sota la mar, de manera que la superfície més o menys es manté igual.

Tot això seguirà passant amb independència que circulin més o menys sediments pels rius. Un altre debat és que, per defensar el delta de la pujada del nivell del mar i la salinització, cal que l’Ebre transporti com més sediments i aigua millor i cal demanar que les empreses que es lucren amb l’aigua de l’Ebre riu amunt, sufraguin i assumeixen la seua responsabilitat social sobre els efectes que provoquen les seues activitats aigües avall, tant per la disminució del cabal d’aigua com de sediments.

Un vegada sabut això, passem al següent punt. No és realista aspirar al fet que el delta de l’Ebre no evolucioni, que la seua línia de costa es mantingui fossilitzada i no canviï; esta mala interpretació del que és un delta és l’origen de la crisi actual.

De la mateixa manera que a la resta de la costa catalana, la gestió de la costa que s’ha fet al Delta de l’Ebre ha estat molt agressiva, envaint les zones d’amortiment natural de les marees. Primer, en el cas del Delta, no ha estat per ports esportius, urbanitzacions o càmpings, sinó sobretot per arrossars, que han destruït les dunes i els aiguamolls que exercien de defenses naturals que alentien la regressió i evitaven les inundacions terra endins. El que va passar exactament amb lo temporal de fa un any. El que passa ara és que, amb la crisi climàtica, en què augmenten els temporals, tant en freqüència, com en virulència, es comencen a manifestar els efectes de la mala gestió de la costa que s’ha fet durant dècades. I, en el cas del Delta, és on els efectes de la mala gestió es mostren més dramàticament, amb el trencament de l’istme del Trabucador com a imatge gravada a la memòria col·lectiva. Per a fer-nos una idea del temps que feia que no es produïa un temporal d’esta magnitud: l’últim gran temporal que va trencar la barra fou l’any 1990, i llavors la consciència sobre el medi ambient no era tan elevada com avui dia.

Arribats al present punt, el consens entre els experts i les administracions, inclosa la UE, és unànime. La gestió de la costa que s’ha de fer a partir d’ara ha de tendir a solucions basades en la natura (NBS), a restaurar els sistemes naturals que servien per a elevar la línia de costa per evitar inundacions i mantenir la integritat del litoral, i a la vegada anar retirant-se lentament de la primera línia litoral mitjançant un retranqueig de les activitats. Este sistema ja està implantat a zones com el mar de Wadden, al litoral alemany i holandès, on les marees inunden periòdicament la costa i gràcies a les defenses naturals les aigües no arriben terra endins i no erosionen el litoral.

Les solucions d’enginyeria dura, com roques, dics o altres sistemes, a part de cares i d’un gran impacte ecològic i visual, a llarg termini són inefectives i acaben debilitant més la línia litoral i agreujant el problema. Al propi istme del Trabucador ja es va construir un dic l’any 1992 per a protegir-lo precisament de trencaments i el que va fer és debilitar-lo encara més fins que la mateixa mar el va acabar destruint. Les conseqüències d’aquella obra encara s’arrosseguen avui dia i tenen a veure amb la seua debilitat actual.

I aquí arribem al moll de l’os del problema, les solucions. Solucions és el que reclamen, quasi bramen, els agents socials i polítics del delta. Però quines solucions implantem? O millor, quant de temps endarrerim les solucions inevitables i seguim reclamant solucions inviables? S’ha de defensar l’interès general del Delta o s’ha de defensar l’ interès particular disfressat d’interès general dels que són a primera línia de costa? Els qui es neguen a retirar-se de la primera línia de costa disposen dels altaveus mediàtics i tenen una gran influència a nivell local, són els representants de l’interès general del Delta? Què és més important, els interessos econòmics d’uns quants o l’interès general de l’espai deltaic? Cal implantar a curt termini solucions antiecològiques i antieconòmiques per endarrerir uns anys l’inevitable? Són preguntes que tothom s’hauria de fer. Este debat intern a nivell ebrenc paralitza les accions que han de prendre les administracions, endarrerint l’hora d’executar les mesures necessàries i efectives, i fa improbable una solució a curt termini.

Per si la gestió del problema no era prou complexa, falta l’element més dramàtic. Les administracions competents sobre la costa deltaica i el riu Ebre són el Ministerio de Medio Ambiente i la Confederación Hidrográfica del Ebro. Madrid, en resum. I estem parlant d’un espai natural de Catalunya. La discriminació estructural i sistemàtica espanyola contra Catalunya és ben coneguda i el Delta de l’Ebre no sé n’escapa pas. El Delta de l’Ebre és un dels espais naturals més estudiats del món i, com he dit anteriorment, les mesures fa anys que han estat analitzades, però el Ministerio de Medio Ambiente, propietari de la zona maritimoterrestre, no les ha executat mai, perquè mai cap govern espanyol s’ha preocupat pel delta, ans al contrari, els habitants de l’Ebre sempre temen lo moment en què Madrid vulgui tornar a endur-se l’aigua de l’Ebre.

Madrid, amb el discurs maquiavèl·lic de sempre del nacionalisme espanyol, sempre intenta centrifugar responsabilitats cap a la Generalitat, i en el cas del Delta no n’és una excepció. Són les institucions catalanes les ineficients, les malbaratadores, les que són centralistes, mentre Madrid s’ho mira des de lluny i es presenta com un agent salvador. I este és l’últim punt que vull abordar, un tret propi de l’Ebre i que per desgràcia crec que únic a nivell català: el nostre gran nivell de victimisme i poc nivell d’autocrítica, com reconeix cada cop més gent del territori.

I és que a vegades l’obstacle per a solucionar els nostres problemes no són les les administracions superiors, sinó natros mateixos. No parem de brandar el discurs victimista i de greuge comparatiu amb Barcelona, que no és més que un vestigi de la ideologia reaccionària que va ser hegemònica al territori fins fa ben poc, un espècie de blaverisme ebrenc anticatalanista on tots els mals eren provocats per Barcelona i Catalunya, com explico aquí. Segons el relat victimista que tenim tan interioritzat, l’Ebre era una espècie d’abocador que successius governs catalans feien servir per a instal·lar les instal·lacions industrials o energètiques que ningú volia, un territori d’on s’espoliava l’aigua i, a la vegada, un territori fiscalment discriminat de manera sistemàtica on no s’invertia en les infraestructures necessàries per al seu desenvolupament econòmic. El mateix discurs no qüestionava, en cap cas, el marc polític espanyol d’espoli fiscal i discriminació estructural real contra Catalunya.

Cal recordar que moltes de les suposades agressions forànies, com les centrals nuclears o el transvasament de l’Ebre a Tarragona als anys vuitanta, es van fer amb l’aprovació o com a mínim amb el consentiment de les administracions locals de l’Ebre, ajuntaments sobretot, que tenien formes de governar caciquils, més pròpies del sud d’Espanya. I així arribem a la conclusió que, al final, tot este discurs victimista només afavoreix lo marc mental espanyol de discriminació de Catalunya i contra l’Ebre, mentre dificulta implantar les solucions que calen al delta. Mentre els agents locals es barallen entre ells o culpen la Generalitat, no es qüestiona l’actuació espanyola i es proporciona l’excusa perfecta, la falta de consens, per tal que Madrid no faci res.

Durant l’actual crisi mediambiental al delta de l’Ebre, el victimisme s’ha vist incrementat fins a nivells de paroxisme. “Lo delta desapareixerà en pocs anys per culpa de Madrid i la Generalitat”. No, ni en el pitjor dels casos el delta desapareixerà a curt termini. Hi ha un problema greu que ningú nega, però primer cal posar fi urgentment a l’exacerbació del victimisme i de l’alarmisme a què estem assistint per començar a dirigir les energies de forma constructiva. El victimisme ens fa dèbils i perjudica la nostra imatge de portes enfora. Al final, fer pena no incentiva que des de fora sentin empatia, i és un mal negoci per a sortir de la crisi. No ens posem més bastons a les rodes de les que ens posa Madrid. Salvem lo delta, però de veritat.