És un dels nostres comentaristes polítics de capçalera. Participa en mitjans d’àmbit català i d’àmbit espanyol, i imparteix classes com a professor de comunicació política a la UPF-Barcelona School of Management. Recentment ha publicat La política de les emocions (Ed. Arpa).
Són quaranta minuts de conversa i d’entrevista a través de la plataforma Google Meet. És diumenge al vespre i parlem del seu darrer llibre, de política catalana i internacional i, sobretot, de la seva especialitat, que és la comunicació política.
Tens orígens al Poblenou de Barcelona?
Exactament. Son els meus orígens, i espero que algun dia també sigui el meu futur.
Me’n van expulsar els preus desorbitats, però no descarto tornar-hi a viure.
Per què et vas iniciar en el periodisme?
El periodisme va ser la primera opció des que vaig tenir consciència d’allò que m’agradava; escriure, llegir la premsa, seguir la política… Era una fusió molt lògica, professionalment parlant. Tanmateix, els meus pares no ho van veure així i vaig començar a estudiar òptica i optometria.
A casa, eren més de números que no pas de lletres. Segurament no anaven mal encaminats, perquè la de periodisme és una professió força dura. Però, poc temps després, vaig entendre que el meu camí era el del periodisme.
Ets el comentarista de capçalera?
No ho sé. D’uns anys ençà, he tingut la sort d’estar en un seguit de mitjans de referència.
Però continuo pensant que la millor opinió és aquella que es forma a partir de moltes altres, que han de ser tan fiables com sigui possible.
Si, al mateix torn, puc ser una d’aquestes fonts vàlides, per a mi ja és una gran satisfacció i responsabilitat.
Vas ser spin doctor del PDeCAT. T’has plantejat alguna vegada ser el Peter Mandelson o el Ted Storensen de Catalunya?
Bé, són dos perfils molt diferents. En Peter Mandelson, descrit com The prince of darkness de Tony Blair, va ser l’arquitecte del New Labour i era un cervell ordenador d’un espai polític, d’una manera de comunicar, d’actuar políticament i d’una estratègia. Un personatge que tenia les seves ombres i excessos, però que a l’àmbit de l’assessoria és, sens dubte, un referent.
Ted Sorensen és l’speech writer per excel·lència de personatges mítics com J.F. Kennedy.
Aquí tenim una professió que, com la nostra política, té una singularitat. Aquí hi ha assessors, estrategs. Els models són diferents.
A mi m’agrada fer una macedònia d’uns i altres. Emmirallar-se en els uns i dels altres em va ajudar en aquella experiència fugaç d’un any de ser dircom del PDeCAT i membre de l’equip de campanya de Junts per Catalunya amb en Puigdemont.
T’he sentit parlar als mitjans de sèries antigues i no tan antigues. Ets seriòfil i t’agrada el cinema?
Molt! M’agraden moltes sèries. De fet, recordo que vaig ser instigat i, fins i tot, enredat per Quim Torra fa uns quans anys per fer la traducció al català de la sèrie britànica Yes Minister. Això em va convèncer que la feina de traductor és una feina que hem de respectar profundament i en la qual els periodistes és millor que no ens hi posem. Però m’ho vaig passar molt bé!
Després d’aquesta, n’han vingut moltes altres; Borgen, The Crown, El ala oeste de la Casa Blanca, etc.
L’Europeu.cat pretén ser un punt de trobada i de difusió catalanista i europeista. Quina és la teva visió d’Europa?
La meva visió d’Europa, a dia d’avui, si parlem de la Unió Europea, és la d’un projecte polític en crisi permanent. Això, però, també pot ser saludable, i pot incentivar a millorar el model.
Malgrat les seves imperfeccions, Déu n’hi do! El salt que ha suposat per a països com el nostre és notable. En aquest moment és un projecte que no és aliè als canvis (Brexit, Covid, etc.), però espero que, al capdavall, la UE se’n surti.
Hi ha algun país pel qual tinguis alguna predilecció o més simpatia?
Parlant del projecte europeu, a mi m’han amputat el país pel qual tenia més fília, que és el Regne Unit.
A mi l’humor anglès, la seva política, com treballen la comunicació política i les seves tradicions, sempre m’han temptat. Però sóc persona de contradiccions, i l’altre gran país pel qual tinc força tirada és Itàlia, l’oposat a la flegma britànica.
Caldria que algú fes un llibre de les virtuts de la presència britànica a la UE.
Ha estat un factor ponderador, malgrat que a vegades també ha actuat de fre. Però, en altres moments, ha estat un pont força interessant i no prou reconegut.
Enllaçant amb el teu darrer llibre de La Política de les emocions, quin creus que és el paper d’Europa al món? Quin és el nostre paper al món com a europeus?
Aquest paper també està en crisi. Sota el meu punt de vista, ha de ser el rol de vincle entre aquells dos universos destinats a col·lisionar; el món dels EE.UU. i el món de la Xina, i els satèl·lits d’ambdós.
Crec que hi ha un factor clau en la política internacional i en la geopolítica del nostre moment, que és el multilateralisme. Europa, per la seva tradició, pot ser un factor que ajudi a ponderar la polarització que descriu els nostres temps.
També és veritat que aquesta polarització no és aliena a països de la mateixa UE que reprodueixen patrons negatius, que tant Rússia com Xina ajuden a incentivar. El paper de mediador i de pont per mantenir una cohabitació, Europa encara el té.
Lideratges com Merkel o Johnson encara són a la primera divisió, juntament amb els EE.UU., etc.
En el teu llibre parles de granges de trolls, la Rússia de Putin, etc. Per ordre d’importància, quines són les principals amenaces d’Europa o del món occidental: Rússia, Xina o l’islamisme?
Per a mi, la més profunda és la Xina. Per la potència del que és a nivell econòmic i per població.
Rússia, en diferentes maneres, hi ha estat sempre.
L’emergència de la Xina, que és econòmica i de redibuixament del mapa geopolític i de valors a tots els nivells, pot decantar la balança si no se sap poderar.
El mon islàmic el lliguem més a la seguretat, però no a la desestabilització cultural o de mapes.
Parlant de coses més mundanes: al teu llibre hi dius que “la roba és política”.Un exemple n’és Jacob Rees-Mogg vestit a mode d’autèntic gentleman, com vesteix i quins colors tria Kamala Harris o l’extrema deixadesa dels cupaires a casa nostra.
Com veus la falta de decòrum de la política catalana?
Hi ha un personatge referent en l’estudi de la comunicació humana que és Paul Watzlawick, que deia que no es pot no comunicar; això ho engloba tot: el que dius amb paraules i el que no és en paraules. De fet, un 80% de la informació política prové de la comunicació no verbal: l’aspecte, la indumentària, etc. No donar-li importància demostra un error de càlcul i de professionalitat.
En el cas català, pot tenir a veure amb una infravaloració pròpia i amb un punt d’assumpció de la poca importància. La importància que et dones a tu mateix, la projectes.
El fet d’infravalorar-te també diu molt, i això passa a la política catalana. Una política que atén poc a les formes, a la litúrgia, a una part formal que també descriu la institucionalitat.
Recordes l’anècdota d’en Guti quan es va presentar com a conseller amb en Tarradellas.
En Guti tenia un relat quan no portava corbata, però portava americana i un mocador a la butxaca. Entenia que no dur corbata no era sinònim d’informalitat.
A casa nostra, a aquestes coses no tothom els ha donat la importància que es mereixen.
Podríem parlar, també, de la imatge dels periodistes que atenen una roda de premsa amb el President.
Allò que descriu una societat es mostra per videocanals: en la qualitat de les seves institucions, en el seu històric, en els seus representants públics,. Això és un reflex de la seva societat.
Sense ser com França o Itàlia, podríem aspirar a tenir una política amb més mentalitat d’estat, que es manifestés en fons i forma. Avui dia, això encara no passa.
També en parles al teu llibre. La diposició física, dels parlaments, juntament amb altres factors, determina en part com es desenvolupa la política. Si poguessis triar la disposició parlamentària a Catalunya, què faries?
El nostre hemicicle és el més habitual. Jo tinc una flaca especial pel format del Regne Unit, que és una contraposició de blocs cara a cara, la dreta i l’esquerra, amb un format dialògic on tohom es veu amb tothom.
Al Parlament, el President Montilla, quan li tocaven les sessions, tenia tendència a ni girar-se a mirar els diputats. En algun moment va provocar un sensació de poca consideració envers la resta de diputats. No encert, i, a més, físicament li era complicat. Això no passa al parlament britànic.
A la política catalana hi ha un marc mental completament polaritzat entre independentistes i unionistes. Veus la possibilitat de trencar aquest marc? És possible crear un relat alternatiu?
Sí. Les circumstàncies són molt canviants. Jo diria que són més constanment canviants que mai.
Som a l’era del canvi permanent.
La tecnologia ens fa fer salts de centenars d’anys, per dir-ho d’alguna manera.
Res no ha de ser per sempre. Jo diria que sí, que pot haver-hi una política catalana menys enfocada als blocs i, en certa manera, tots hem detectat símptomes de cansament a nivell individual i de la pròpia dinàmica parlamentària dels partits.
Expliques al llibre que, el 2014, ERC no va donar suport, inicialment, al President Mas en el procés participatiu del 9N; que, després, no van votar Puigdemont com a President, i que no van donar suport a Torra per mantenir l’acta de diputat. ERC és de fiar?
Bé, el problema d’ERC és que els seus socis tradicionals i els potencials no els consideren de fiar.
Quan parles amb el món convergent i les seves diferents fórmules, sempre hi han tingut una relació difícil per una qüestió de malfiança íntima, de competició i de poca sintonia tradicional. I, quan parles amb els socialistes, diuen que ERC tampoc no és de fiar per ser massa compulsiva, d’anades i tornades, amb càlculs i inseguretats que els condiciona la seva actuació.
En un llibre anterior meu, L’altra guerra de successió, parlo d’aquests dos universos. És un clàssic a ERC; passen les generacions, passen le dècades, els sistemes, etc. I això els persegueix.
Esmentes que Podem identifica l’estat com una cosa important, i que té una estratègia de participar de l’estat. Podria fer el mateix, l’independentisme? Creus que l’oferta d’Aznar a Pujol va ser una oportunitat perduda?
Podem no només voldia assaltar l’Estat, volia assaltar el cel. Essent tant ambiciosos, van aconseguir entrar al govern.
En el cas del catalanisme, mai no ha acabat de trobar el monent d’implicar-se d’aquesta manera en la política al més alt nivell. Això diu coses dels moments polítics. En el moment de Pujol, això no va rutllar per circumstàncies polítiques, però també personals. El pas es podia haver fet. Ara ho veig molt difícil: no només per l’aritmètica política, sinó també per un relat, a banda i banda, molt polaritzat, que faria poc comprensible una maniobra d’aquestes caracterítiques.
Aquest buit és un cert reflex d’una mancança de la política catalana i d’entendre, en tota la seva dimensió, el que és el poder. Des de Catalunya s’ha menystingut la formació de persones que podrien ser en institucions clau que van més enllà de la política, com ara a l’administració jurídica o a l’alt funcionariat de l’estat. El catalanisme n’ha viscut al marge.
Es nota a molts nivells, com en la no presència a l’executiu de l’Estat.
Vas ser dircom del PDeCAT. Quin creus que pot ser el seu storytelling més efectiu?
El PDeCAT no s’orienta malament com a formació política per calmar les aigües dins i fora de l’independentisme. Si sap trobar un espai de no-renúncia als objectius aspiracionals i posa l’accent en la practicitat i la resolució de problemes i conflictes, crec que hi ha un espai important per recórrer.
Una altra cosa és com ho comuniques, i com ho fas sense un lideratge prou consolidat, o conegut i potent.
Creus que amb Steve Bannon, Donald Trump hauria guanyat?
Bona pregunta. En tot cas, faríem política-ficció, perquè ens movem en l’àmbit de les hipòtesis. El que crec és que Trump hauria guanyat perfectament si no s’hagués creuat al seu camí el coronavirus, que va posar a vista de tothom les seves mancances de gestió, i de lideratge com a sinònim de construcció de realitats més enllà d’estats d’ànim en clau d’odi, etc.
No sé si un estrateg com Steve Bannon hauria salvat aquesta gestió política desastrosa en un moment en el qual tens una població atemorida i afectada per una pandèmia que vol solucions als seus problemes reals més enllà de construccions nacionals com l’Amèrica Gran.
Bannon ho hauria tingut molt cru.
Des de l’Europeu, agraïm al Toni Aira la seva predisposició, i desitgem de poder retrobar-lo ben aviat.
