Els humans som aquella part de la matèria en què aquesta es mira a ella mateixa, pren consciència de la seua existència i es demana pel seu sentit. És pels humans i per als humans que el sentit ve al món. Per això no en podem viure al marge.
Els humans som les úniques criatures que esllanguim en absència de sentit. Hem nascut per a introduir l’ordre en el món, per a entendre i per a impedir que les coses que no haurien de passar siguin. La nostra missió és fer que el món es comprengui, i fer-ne una realitat bella. Hem nascut per a justificar el món, per a fer que tingui valor.
I justificar vol dir ‘fer just’.
Els humans no podem viure al marge de la justícia. Al capdavall, la injustícia és absurda.
La injustícia fa nàixer en nosaltres un sentiment característicament humà: el de la indignació. Quan la injustícia campa, les coses no tenen sentit i la vida deixa de ser digna per als humans.
Una injustícia que treu el cap arreu i que, en pobles com el nostre, adopta les formes típiques, entre elles, el menyspreu i l’assetjament a la llengua que els identifica, perquè el món, es pensa ─hom es pren la llibertat de pensar─, seria un indret millor sense ella i, en definitiva, sense el poble que, en parlar-la, per ella existeix.
Però aquest judici, i allò que se’n deriva, és un abús, i de l’abús neix la injustícia, perquè abús és excés, i l’excés no té justificació.
Just és donar-li a cadascú el que li correspon, tractar igual allò que és igual, i tractar amb equitat allò que és desigual.
Sabent-ho, girem un moment la mirada cap a nosaltres mateixos i diguem-nos si aquest principi es respecta en el cas del nostre poble i de la nostra llengua.
Fem-nos algunes preguntes.
El català i la llengua amb què s’identifica l’estat espanyol, que és aquell del qual la majoria de nosaltres som ciutadans, és a dir, el castellà… són llengües iguals en capacitats comunicatives i expressives?
La resposta és senzilla: sí que ho són. De fet, totes les llengües humanes, expressions de la capacitat lingüística que ens caracteritza a tots, són equivalents: iguals en llurs potencialitats.
Els catalans, els valencians i els illencs, parlants habituals de llengua catalana o simplement membres de la comunitat que s’identifica amb aquesta llengua, són persones a qui cal reconèixer igual dignitat i idèntics drets que als membres de les comunitats castellanoparlants d’aquest estat?
Per descomptat que sí. Els primers no som ni millors ni pitjors que els segons.
I vistes en conjunt? Són la comunitat lingüística catalanovalenciana i la de llengua castellana, amb independència de les seues respectives dimensions, iguals en valor i dignitat?
Un altre cop: sí, ho són.
Aleshores, si les llengües, llurs parlants i les comunitats que identifiquen són iguals… no els correspondria, en justícia, el mateix reconeixement i el mateix tracte? ¿No li correspondria a la llengua catalana, en les comunitats on es parla, el mateix estatut que se li reconeix i se li garanteix a la llengua castellana en aquelles altres de les quals és la llengua històrica i d’identificació, i on és l’única llengua oficial, la llengua de l’escola, l’única llengua que cal conèixer i aquella en què es fa la integració dels qui arriben de fora? No hauria de ser igualment, la catalana, l’única llengua oficial de les comunitats de les quals és la llengua històrica i d’identificació? No hauria de ser la llengua de la seua escola, l’única que hauria de ser inexcusable de conèixer i aquella en què caldria que tingués lloc la integració dels nouvinguts?
No haurien de tenir reconeguts, els catalanoparlants, en l’àmbit del domini lingüístic històric de la llengua catalana, els mateixos drets lingüístics que els castellanoparlants tenen reconeguts i garantits en la seua (i, fet i fet, també fora de la seua)? No hauria de considerar-se, la catalana, una llengua suficient perquè els seus parlants poguessin ser considerats ciutadans espanyols de ple dret, en peu d’igualtat amb aquells que parlen altres llengües espanyoles, sense necessitats de ser perfeccionats, com a espanyols, bilingüitzant-los obligatòriament en castellà (sense contrapartida per l’altra part perquè el monolingüisme castellà es troba protegit)?
Per què es pot ser belga en neerlandès o en francès, suís en alemany en francès o en italià, finlandès en suec o en finlandès, o canadenc en anglès o en francès, i en canvi, d’espanyol, només se’n pot ser en castellà o havent d’adquirir el castellà?
No haurien de gaudir, les comunitats de llengua catalana, del mateix respecte i protecció que se’ls atorga i assegura a les de llengua castellana, de manera que es garantís en el seu si l’ús normal del català, és a dir, el seu ús ple, incondicionat i lliure? No hauria de ser la llengua catalana una llengua completa en el si de les comunitats del seu domini lingüístic, d’on és la llengua pròpia, històrica i identificativa?
No haurien de gaudir, les comunitats de llengua catalana, d’una escola i d’un ensenyament superior en la seua llengua en els mateixos termes en què les comunitats de llengua castellana en gaudeixen en la que és la seua llengua pròpia, històrica i d’identificació? Per què les comarques catalanoparlants de l’Aragó no poden tenir una escola en llengua catalana en els mateixos termes que les comarques castellanoparlants de l’Aragó en tenen una en la seua llengua? Per què els valencians de les comarques castellanoparlants del sud i de l’interior poden demanar quedar exempts de valencià a l’escola, mentre que els catalanoparlants de la costa, del nord i del centre no poden imaginar-se per a ells un tracte ni llunyament equivalent? Per què l’escola del Principat de Catalunya ha d’incloure el castellà, mentre l’escola de Castella pot ser, tota ella, castellana, sense percentatges ni limitacions de mena?
Som iguals, però se’ns tracta de manera diferent. Som iguals, però n’hi ha que són més iguals que uns altres.
I no és just.
I no estem fets per a viure en la injustícia, perquè és humiliant, perquè és abusiva, perquè és absurda i perquè no té sentit. Aquest ordre no és justificable.
Perquè el bilingüisme asimètric que se’ns imposa, el desequilibri en drets i reconeixement, aquesta discriminació lingüística que patim (i que, com totes, descansa en el menyspreu, la força i la suficiència arrogant, i que mereix el mateix rebuig que qualsevol altra mena de discriminació, i que se li oposi la mateixa resistència, perquè no hi ha injustícies suportables) ens mena a l’ofegament, a la desaparició, a l’assimilació forçosa, ara ja discernible a l’horitzó, tan certa que ens gela la sang.
Les persones podem ser bilingües, però les societats no ho són mai, i a Espanya només hi ha espai per al castellà. Per a la resta, mentre hi hagi vida, només hi ha reserves, de límits revisables sempre a la baixa. I així ens apaguem. Entre menyspreus i asseveracions sentencioses que recorden, des de l’arrogància, que les llengües moren. Ves què hi farem!
Però no, les llengües no es moren, les llengües són substituïdes. Les llengües dels pobles doblegats són substituïdes per les dels qui els dobleguen.
Llavors em demano què seria d’aquest país sense la seua llengua. Seria encara el nostre país, el nostre Born on tornar? El reconeixeríem sense els seus mots? O ens descobriríem estrangers a casa nostra?
No és just viure així, enmig de l’abús.
Sí, ja ho sé, forma part de la condició humana: a la injustícia ens hi acostumem, i acaba esdevenint imperceptible. La fem normal i es torna invisible. Aleshores els resistents esdevenen sospitosos, i els abusadors bona gent que branda el sentit comú. Ens acostumem a la inferioritat quan hem crescut en ella, de la mateixa manera que uns altres s’acostumen a la superioritat quotidiana, i acaben veient en el seu privilegi un dret.
Jo no vaig aprendre a escriure en la meua llengua fins que tenia tretze anys. Me’n va ensenyar un mestre que, aprofitant la despenalització de la llengua, va introduir-la tres hores a la setmana a l’escola on anava. Fins aleshores a mi no m’havia ni tan sols passat pel cap que la meua llengua es pogués escriure, i no veia res d’estrany en això. Trobava normal que, que encara que fos la llengua de la meua ciutat, els seus mitjans fossin en castellà, i que no tingués presència pública. Però no hi havia cap normalitat, és clar: tot sortia d’una imposició que en la seua darrera onada havia vingut acompanyada de la destrucció física del meu poble, i de la mort i l’exili de molts dels seus veïns. Però jo la injustícia no la veia, i com jo tants altres: ens hi havíem avesat, fins al punt que va haver de ser un home sol, el nostre mestre, qui convencés tota l’escola de la necessitat d’alfabetitzar una colla de nois catalans en la llengua de Catalunya. La iniciativa no va sortir de cap clamor general. Va ser un home sol qui va insistir en la necessitat d’introduir una mica de sentit en les nostres vides acostumades a l’injustificable, acostumades a la dominació i al menyspreu lingüístics, tan assumits com ho estaven les diferències entre homes i dones, o entre classes. Perquè ja n’hi havia prou.
Perquè ja n’hi ha prou.
No m’oblido que, quan aquell mestre va posar una mica d’ordre a l’absurd i es va esforçar a introduir una mica de sentit, els ulls se’m van desentelar davant de la injustícia i mai més no van deixar de veure-la. Va ser des de la determinació d’aquella joventut, i per aquesta determinació, que vaig decidir que no suportaria més el menyspreu.
Per això tinc esperança, un esperança ingènua, potser, però que no m’abandona. Tinc esperança en la capacitat de rebel·lia dels qui sou ara els joves, i és per això que és pensant en vosaltres que escric aquestes ratlles. Les escric per als qui teniu per davant una vida per combatre l’absurd, redreçar la injustícia i retornar-li al nostre poble la seua dignitat, i a la seua llengua la seua plenitud.
Vosaltres, vingueu d’on vingueu, tant si parleu la llengua del vostre poble, com si encara no ho feu perquè la iniquitat us n’ha apartat, reclameu, sempre i arreu els vostres drets, exigiu el respecte que se li deu a la nostra llengua i no us la deixeu prendre mai.
Un poble viu és sempre projecte: el seu temps és el futur. Per això un poble adquireix sentit en els seus joves. Feu vosaltres de la restitució de la plenitud del vostre poble una part indestriable de la vostra vida.
