Més que un programa per reduir la despesa pública: desballestar les burocràcies i xarxes clientelars és necessari per consolidar un nou poder.
Article publicat originalment a: https://catalunyatechbiz.com/p/un-doge-catala-desmantellant-el-clientelisme
Benvolguts lectors,
Com vau suggerir a Twitter, avui tractem la reforma administrativa endegada per la nova administració Trump als EUA i capitanada pel DOGE d’Elon Musk.
Superficialment una cerca d’estalvis per fer l’estat més eficient, avui ens fixem en els fonaments de la proposta i indaguem fins a quin punt podria servir-nos per abordar les disfuncionalitats de l’administració autonòmica catalana.
Som-hi! 🚀
Resum Executiu: L’article analitza el Departament d’Eficiència Governamental (DOGE) liderat per Elon Musk sota Trump, que busca reformar l’administració federal americana eliminant burocràcies i programes ideològics per guanyar eficiències i desmantellar el poder de l’elit woke. Proposa replicar aquest model a Catalunya per reformar l’administració autonòmica, reduir despesa pública, baixar impostos i combatre les xarxes clientelars que perpetuen la dependència catalana.
1. El DOGE i la revolució antiburocràtica: Curtis Yarvin i el desmantellament del Deep State
💡 Idees clau
- El DOGE, encapçalat per Elon Musk, es proposa reduir burocràcies, eliminar xarxes d’influència i optimitzar operacions per accelerar la presa de decisions.
- Les reformes contra l’elit managerial segueixen les idees de Curtis Yarvin, que defensa la necessitat del monarquisme per tallar d’arrel les velles oligarquies.
- Els objectius de les reformes van més enllà de l’estalvi i es proposen desmantellar les bases del poder woke que han dominat la política occidental.
Després d’una primera administració Trump marcada per la influència dels sectors neoconservadors de l’establishment republicà—una etapa que molts sectors de la dreta alternativa americana van viure com una oportunitat perduda—, la seva segona presidència ha arrencat amb una frenètica activitat executiva. Aquesta ofensiva política ha desconcertat una oposició demòcrata desorientada, que pretenia resistir des de les trinxeres administratives aixecades al llarg de dècades dins l’aparell federal.
Un dels elements clau d’aquest nou escenari és la irrupció d’Elon Musk al govern. El magnat tecnològic, peça fonamental en la victòria de Trump gràcies a l’adquisició de Twitter, ha aportat un dinamisme inèdit a l’administració, encapçalant el recentment creat Departament d’Eficiència Governamental (DOGE). Aquest organisme, destinat a reformar l’administració federal, ha transformat radicalment el ritme de la burocràcia en les primeres setmanes.
Si bé en l’impàs entre la victòria electoral i l’assumpció en el càrrec de Donald Trump hi havia incertesa respecte l’aplicabilitat real del DOGE, les primeres setmanes aquest organisme—bàsicament una reconfiguració del USDS, agència de serveis digitals del govern federal— ha desplegat una activitat frenètica.
El vibe ha canviat ràpidament de “El DOGE no tindrà poder” a “El DOGE té massa poder”, davant el lament dels departaments que han vist el seu pressupost retallat.
La hipotesi estratègica del DOGE segueix un esquema ja assajat amb Twitter. Les estructures burocràtiques, massa dependents de la política, saturades de xarxes d’influència i vinculades a mecanismes de control i censura, tendeixen a inflar el seu pressupost i la seva plantilla.
Si a Twitter va ser possible despatxar el 80% dels empleats, optimitzar les operacions (per exemple, substituint la moderació amb biaix polític per un sistema de verificació autogestionat per la comunitat) i mantenir-ne la funcionalitat, per què no aplicar el mateix model a l’administració federal?
Lluny de ser una simple excentricitat de Musk, aquesta ofensiva té unes bases intel·lectuals ben definides. Un pensador fins fa poc confinat als marges més foscos d’Internet exerceix una influència insòlita en la nova administració americana. Es tracta de Mencius Moldbug, pseudònim de Curtis Yarvin, figura clau en la renovació intel·lectual de la dreta contemporània i, juntament amb l’acceleracionista Nick Land, pare de l’anomenada Il·lustració Fosca o moviment neo-reaccionari.
Més enllà de la seva crítica radical a la democràcia, Yarvin planteja una sèrie d’hipòtesis polítiques d’extrema utilitat per a la nova administració, cuinades a foc lent de 2016 ençà per un sector de Silicon Valley liderat per Peter Thiel.
Aquesta contraelit tecnològica s’ha anat distanciant de l’autoritarisme creixent del mainstream progressista, desfermat a partir de la gestió del Coronavirus, i ha trobat un precedent internacional en el programa de reformes de Javier Milei a l’Argentina.
Seguint la tradició elitista italiana de Pareto i Mosca, Yarvin reprèn la visió crítica amb el managerialisme i la gestió burocràtica d’autors com Burnham.
El seu diagnòstic és clar: l’ordre liberal de postguerra que coneixem com a “democràcia” és una oligarquia dominada per una elit globalista a través d’institucions internacionals, el món acadèmic, els mass media i els grans monopolis.
Aquest entramat de poder, que l’antropòleg de la cultura hacker Eric S. Raymond anomena la Catedral, opera com una estructura de control ideològic que determina el rumb de la política occidental al marge de la sobirania expressada a les urnes.
La visió de Yarvin sobre la Catedral ajuda a entendre la creixent dissonància dels darrers 20 anys entre la política explícita i els valors implícits que regeixen les decisions de les elits, que semblen animades per un poder invisible.
En oposició a la Catedral, el Basar representa un hipotètic mercat lliure d’idees, alternatiu a la centralització i al zel quasi-religiós amb què l’elit woke ha determinat el destí d’Occident la darrera dècada.
Per trencar la coalició managerial catedralícia, Yarvin advoca per un monarquisme pragmàtic: en el cas dels EUA entenent el president com a CEO d’una empresa, amb la missió executiva d’orientar-se a obtenir resultats, tallant d’arrel la procedimentalitat burocràtica amb què l’oligarquia funcionarial solidifica la seva influència.
Utilitzant els poders monàrquics d’aquest líder providencial, Moldbug advoca per desmantellar la teranyina managerial construïda almenys des del New Deal de Franklin D. Roosevelt, tant a les administracions, com a la societat civil.
No només retallar despesa i millorar l’eficiència, sinó desmantellar el règim managerial com a palanca per impulsar un canvi de règim real.
La diferència respecte de projectes liberal-llibertaris com el de Milei, motivat per quadrar els comptes públics, restablir l’ordre macroeconòmic i portar prosperitat a l’Argentina, és que la revolució DOGE persegueix un objectiu encara més ambiciós.
No cerca només retallar despesa i millorar l’eficiència del govern, sinó desmantellar el règim managerial que ha motivat l’onada woke els últims anys, i utilitzar-ho com a palanca per impulsar un canvi de règim real.
2. La palanca per al canvi polític de Trump: en què es traduirà el DOGE?
💡 Idees clau
- A diferència del primer mandat, Trump i el seu equip han arribat amb una estratègia clara i mecanismes de poder ben identificats.
- El DOGE està aplicant mesures dràstiques com l’eliminació dels programes de Diversitat, Equitat i Inclusió (DEI) i el desmantellament de USAID.
- La reforma afecta no només l’administració pública, sinó també corporacions i mitjans de comunicació que depenien de fons federals.
A diferència del primer mandat de Trump, aquesta vegada el govern entrant ha actuat amb una planificació meticulosa. Els decrets estaven preparats amb antelació, els mecanismes de poder ben identificats, i la voluntat de trencar amb el règim anterior s’ha traduït en mesures executives immediates en àmbits concrets.
En el primer mandat de Trump les reformes assenyalades eren d’entrada molt més moderades. Les exhortacions a “assecar el pantà” de Washington es van veure empantanades per interessos especials ben arrelats a l’administració americana i fins i tot al propi govern, que va ràpidament bandejar els perfils de dreta alternativa com Steve Bannon en favor de neocons com el vicepresident Mike Pence.
El 2025, no obstant, el vicepresident i un dels candidats millors situats a successor de Trump és J.D.Vance, un nacional-populista de 40 anys d’edat. Trump compta amb l’avantatge de conèixr les estructures de l’estat profund i els ressorts de poder necessaris per exercir influència. A més, amb una triple majoria al Congrés, al Senat i a la Cort Suprema, disposa d’almenys dos anys de marge per desplegar l’agenda executiva del govern sense grans obstacles.
El DOGE és formalment un òrgan consultiu, sense poder governamental oficial per prendre decisions definitives, tancar programes o retallar despesa. No obstant això, la base de poder d’Elon Musk fora de l’administració, juntament amb les prerrogatives otorgades pel decret d’establir “equips DOGE” a les agències públiques i d’accedir a tota la informació i bases de dades no classificades, inclosos els pagaments del Tresor, li dóna ample marge d’actuació per suggerir canvis que podrien retallar entre 1 i 2 bilions de dòlars del pressupost federal (entre el 15 i el 30% del pressupost).
Una de les primeres mesures del DOGE ha estat l’eliminació dels programes DEI (diversitat, equitat i inclusió) considerats una forma de clientelisme progressista. L’estalvi de més de 1.000 milions de dòlars s’ha traduït en l’eliminació de polítiques de diversitat en contractació pública, la supressió de departaments encarregats de vetllar per la inclusió racial i de gènere, i la revisió de programes sense cap benefici tangible en l’eficiència administrativa.
Més enllà de l’administració federal, nombroses corporacions privades han recollit el canvi de tendència i han decidit suprimir els criteris DEI a les seves presentacions corporatives, o eliminar els departaments encarregats d’assegurar la discriminació positiva en favor dels grups avantatjats per la doctrina woke. Entre elles, Google, Meta, Amazon, Disney, G.Motors, Ford, Boeing, PepsiCo, Walmart, Target o Boeing.
Aquest canvi posa fi a un cicle de cinc anys iniciat pels avalots posteriors a la mort de George Floyd, durant els quals les grans corporacions americanes han aplicat polítiques de contractació que han discriminat sistemàticament contra els homes joves d’ascendència europea.
No deixa de ser irònic que els principals executors del programa DOGE siguin, en gran part, homes joves graduats en enginyeria a universitats prestigioses que, per a desesperació dels funcionaris, es passegen pels departaments accedint a bases de dades i qüestionant l’activitat del personal administratiu.
Un altre dels objectius immediats del DOGE ha estat el desmantellament de l’Agència dels Estats Units per al Desenvolupament Internacional (USAID), que el 2023 gestionava un pressupost de més de 43.800 milions de dòlars en ajudes al desenvolupament.
Per contextualitzar la magnitud d’aquesta xifra, és equivalent al pressupost anual complet de la Generalitat de Catalunya pel 2024, i representa 3 de cada 5 dòlars que destinen els Estats Units a la cooperació internacional.
Aquest organisme, històricament vinculat a l’expansió de la influència americana a través de l’ajuda humanitària, ha estat una eina de l’aparell burocràtic progressista i un vehicle d’interferència globalista, intervenint en programes tan necessaris com “Promoure la diversitat, la equitat i la inclusió als llocs de treball i les comunitats empresarials de Sèrbia” o una “Opera transgènere a Colòmbia”.
En una operació sense precedents, el DOGE va ordenar l’acomiadament o suspensió de més de 1.000 treballadors i contractistes de USAID, paralitzant de facto les seves activitats, blocant pagaments i impedint l’accés als sistemes informàtics.
Un efecte potser sorprenent d’aquesta acció ha estat l’impacte financer en alguns mitjans de masses pretesament neutrals. És sabut que fins al 90% dels mitjans “independents” d’Ucraïna reben finançament d’USAID, i el 60% podria experimentar problemes econòmics per falta de finançament.
Més sorprenent encara és la dependència d’aquests fons per part de mitjans nord-americans. Agències com Associated Press i mitjans com Politico rebien desenes de milions de dòlars en finçament, justificats com a contraprestació per serveis de contingut. Al Regne Unit, la BBC Media Action, ONG vinculada al mitjà públic britànic, s’ha oposat fermament a la desaparició de USAID, considerant-la un baluard de la “llibertat de premsa” i afirmant que fins al 8% del seu pressupost anual prové del govern americà.
Encara queden moltes incògnites sobre els següents passos del DOGE. Altres objectius probables en les properes setmanes i meses inclouen racionalitzar el FBI, l’IRS (Hisenda) i tancar el Departament d’Educació, però encara no s’ha detallat com es farà efectiva. També, s’especula amb reformes més radicals, com la privatització parcial d’alguns serveis estatals o l’ús de tecnologia blockchain per gestionar certes funcions administratives sense intervenció humana.
Encara és d’hora per valorar l’abast de les mesures del programa DOGE. L’objectiu inicial de retallar com a mínim el 15% del pressupost toparà amb la natura lenta de les administracions, l’oposició judicial i dels empleats públics i la dificultat de discriminar despesa supèrflua en la maranya administrativa. La Comissió Grace de Reagan, amb objectius igualment ambiciosos d’assecar el pantà de Washington va acabar resultant en una llista de 2.478 recomanacions, de les quals es van acabar implementant estalvis d’uns quants centenars de bilions.
No obstant això, com hem explicat més amunt, la finalitat última del programa no és merament d’eficiència administrativa i estalvi econòmic: és la palanca necessària pel canvi polític.
3. Cap al Govern Optimitzat i Sostenible (GOS): desmantellant l’autonomia clientelar
💡 Idees clau
- L’autonomia catalana ha esdevingut un sub-règim burocràtic, parasitari i clientelar que perpetua l’espoli fiscal i la corrupció.
- Un DOGE català podria retallar despesa inútil, reduir impostos i combatre la corrupció sistèmica en cooperació al desenvolupament o mitjans públics.
- El GOS podria desmantellar les bases del poder ideològic i mediàtic de l’autonomia que legitimen l’empobriment i dependència de Catalunya.
A diferència dels Estats Units, on Trump ha pogut promoure un canvi de règim estructural, a Catalunya la noció de ruptura amb l’statu quo sembla una quimera. L’autonomia catalana està sotmesa a les imposicions de Madrid, que no només fixa els límits jurídics i financers sinó que també condiciona les expectatives de transformació política dels catalans, actuant com a límit no només dels marcs de possibilitat sinó de les nostres mateixes esperances.
No obstant això, és important assenyalar que la submissió política i la subalternitat econòmica sovint és autoimposada. Dels anys 80 ençà, Catalunya ha desenvolupat un sub-règim propi dins del marc autonòmic espanyol del 78: una estructura burocràtica que accepta la supremacia del poder central, tot i que de tant en tant hi xoca —com durant el procés— i normalment hi negocia espais de llibertat mediatitzats per les escletxes que deixa el poder legislatiu, judicial i administratiu de la metròpoli.
Si bé la teoria de Curtis Yarvin sobre la reconfiguració del poder sobirà és difícilment aplicable sense un moment insurreccional (com el què els polítics catalans van desactivar el 2017 o el 2019), sí que podem considerar una alternativa pragmàtica: la reforma profunda d’aquest sub-règim autonòmic, amb l’objectiu d’assolir més llibertat i prosperitat per als catalans.
Aquest sistema ha derivat en una administració cada cop més autoreferencial i parasitària, focalitzada en l’extracció de rendes de la població i en l’ofec sistemàtic de la iniciativa privada. La seva tendència a la sobrerregulació i a la creació d’un entorn hostil per a l’emprenedoria responen tant a una deriva burocràtica europea, dominada per l’expansió del poder tecnocràtic i la delegació de responsabilitats a Brussel·les, com a les dinàmiques extractives del règim espanyol, que s’han fet especialment visibles en crisis com la gestió dels aiguats al País Valencià.
Però també hi ha un element diferencial català: l’existència d’unes elits polítiques locals que han utilitzat el poder autonòmic per crear una xarxa clientelar pròpia, sovint legitimada en clau identitària mentre, en realitat, només serveix per perpetuar l’espoli del contribuent en benefici d’uns pocs.
Una de les primeres funcions d’un DOGE català —o GOS (Govern Optimitzat i Sostenible) seria generar les condicions per reduir la pressió fiscal asfixiant que pateix Catalunya i que és de les més altes d’Europa.
L’infrafinançament de la Generalitat s’invoca sempre com a justificació de l’espoli fiscal, però la realitat és que l’autogovern català col·labora activament en aquest drenatge de recursos, no per compensar el dèficit de transferències, sinó per justificar més impostos sobre la ciutadania. Mai no es planteja la falta de finançament com un argument per gastar menys, sinó com una excusa per ficar-nos la mà a la butxaca.
Un DOGE català podria tallar aquest cercle viciós, retallant la despesa supèrflua i alliberant recursos per reduir impostos com l’IRPF autonòmic o l’impost de successions.
Un altre dels avantatges d’un DOGE català seria evidenciar les xarxes xarxes de corrupció de baix nivell que han proliferat en el sistema autonòmic. Aquest fenomen és especialment evident en la col·laboració público-privada dins l’entramat d’ONGs i entitats subvencionades, que ha creat un ecosistema de nepotisme i clientelisme estructural.
De fet, sobta que els exemples de programes amb què s’ha justificat el tancament d’USAID tenen un finançament menor que molts dels escàndols que han sortit amb la cooperació al desenvolupament catalana, tenint en compte la presència internacional limitada de Catalunya, amb molta menys capacitat i necessitat d’exercir soft power internacionalment.
Si el DOGE de Trump ha exposat el malbaratament de fons federals en projectes absurds de l’USAID, un DOGE català podria fer el mateix amb la cooperació al desenvolupament de la Generalitat, que destina milions d’euros a dotzenes de projectes que en el millor dels casos no tenen cap retorn pel benestar dels catalans que els paguen i en el pitjor serveixen per subvertir-nos, com ara “1,5 milions d’euros per a la promoció dels drets humans i la democràcia al Marroc” o “1,5 milions d’euros per a projectes de desigualtat de gènere al Senegal”.
Més enllà de la cooperació, la corrupció al tercer sector també genera externalitats negatives devastadores, com l’atracció de joves migrants magribins sense cap objectiu més enllà de delinquir. Això es veu facilitat per un entramat d’entitats subvencionades i per una DGAIA corrupta fins al moll de l’os, amb múltiples escàndols d’adjudicacions fraudulentes de contractes a empreses amigues, pagaments irregulars a joves extutelats i fins i tot explotació de menors per produir pornografia.
Aquest tipus de corrupció no és anecdòtica, ni pròpia només de la cooperació al desenvolupament o l’atenció a la infantesa, sinó sistemàtica en la major part de les línies d’actuació del govern autonòmic. La Generalitat destina cada any centenars de milions d’euros a aquest tipus de xarxes, mentre els catalans veuen com la seva qualitat de vida empitjora progressivament.
Un programa sensat de reforma administrativa ha de plantejar tancar l’Agència Catalana de Cooperació i aturar immediatament les col·laboracions amb ONG’s que xuclen els diners dels catalans per dedicar-los a fer proselitisme ideològic exclusivament per al seu propi benefici.
Retallar aquests programes podria portar un estalvi de centenars de milions d’euros cada any que es podrien dedicar a rescatar l’infame impost de successions i baixar el tram autonòmic de l’IRPF.
Un altre objectiu d’un DOGE català seria acabar amb el vincle entre els diners públics i les estructures de propaganda política. La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) gasta més de 330 milions d’euros anuals, però només una fracció d’aquests recursos es dedica a continguts útils per al país.
A aquesta despesa s’hi sumen 70 milions d’euros en publicitat institucional, 4 milions en subvencions a projectes i 3 milions en subvencions estructurals, elevant la factura total a prop de 400 milions d’euros anuals en propaganda.
La major part es destina a sous inflats per a periodistes funcionarials i propaganda basada en valors woke globalistes i d’una diversitat, que permet legitimar la resta de programes per robar del contribuent.
Per tant, un DOGE català no només permetria estalvis significatius que anirien directament a la butxaca dels ciutadans, sinó que tallaria d’arrel el finançament d’una casta masovera de periodistes, activistes, empresaris prebendaris i polítics corruptes que porten dècades vivint del parasitisme administratiu, portant el país a un atzucac polític i enfonsant-lo en una clara decadència.
L’eliminació d’agències i retallades en departaments no és un programa econòmic en si mateix. Però sí que és un primer pas ineludible per a una Catalunya més pròspera, lliure i eficient.
Article publicat originalment a: https://catalunyatechbiz.com/p/un-doge-catala-desmantellant-el-clientelisme
