Les afirmacions o anàlisis polítiques que presenten Aliança Catalana -la formació de Sílvia Orriols- i Vox com si fossin partits idèntics, només separats per l’eix nacional Catalunya-Espanya, són freqüents. Sota una etiqueta general d’extrema dreta, s’intenta homologar aquests dos discursos polítics presentant una única excepció: que els d’Orriols serien independentistes i, els de Santiago Abascal, espanyolistes. I com que les enquestes indiquen una forta pujada d’Aliança Catalana, aquestes lectures que l’equiparen amb Vox aniran a més amb l’objectiu de denigrar la societat catalana. Però com alguns ja deuen haver intuït, aquesta qüestió és força més complexa. Així doncs, si el lector té ganes d’anar una mica més enllà del tòpic, intentaré aportar unes quantes diferències clau.
Si entrem en matèria i ens fixem una mica en Vox, el primer que cal constatar és que es tracta d’un partit d’arrel elitista i aristocràtica espanyola. Malgrat alguns viratges recents que després comentarem, el partit d’Abascal va ser des de bon principi el partit punk de les elits espanyoles, aquell Partido Popular que alguns somiaven que abracés un espai ideològic que anava des de l’aznarisme en direcció cap a la dreta fins al franquisme. Es tractava d’una alternativa a un Rajoy que veien massa tou, ateses les confessades intencions dels populars de transitar cap al centre. No és casual que els fundadors de Vox fossin quasi tots rebotats del PP, i que el seu nucli de vot inicial fos especialment elevat entre les classes més benestants de les ciutats castellanes, i també d’aquestes mateixes classes a Barcelona.
El cert és, però, que ja fa temps que Vox ha començat un procés de maquillatge cap al discurs obrerista i el populisme de barri. Influïts per les tendències de l’extrema dreta internacional i conscients del sostre electoral que tenien només amb el vot benestant, els d’Abascal estan emfasitzant el discurs adreçat a les classes populars i s’han apuntat a una impostura més antisistema sortint, per exemple, de tots els governs autonòmics que compartien amb el PP. L’experiment de dirigir-se a les classes populars apel·lant a la seguretat i la immigració massiva, ja assajat a Catalunya, ara l’han traslladat a tot l’estat, i hi han afegit fins i tot la lluita pel dret a l’habitatge dels espanyols.
És en aquest marc on hem de situar la recent substitució, com a portaveu del partit, del carpetovetònic i carrincló Javier Ortega Smith pel jove historiador de barri Carlos Hernández Quero, qui, recollint la tradició rojiparda a l’estil del Moviment Social Republicà, fa sofisticats discursos suposadament en favor dels espanyols més desafavorits. Cal dir que demoscòpicament parlant, els està funcionant molt bé.
Més enllà de la retòrica, però, la realitat és que la direcció monolítica i vertical de Vox no té cap interès a situar-se en les coordenades dels espanyols més pobres, més enllà de recollir-ne el vot. El nucli dirigent d’Abascal defensa la idea de sempre: el projecte nacional-catòlic, és a dir, la defensa de l’espanyolisme, l’autoritarisme, la monarquia, l’església, la moral carca i el capitalisme crony (és a dir, el capitalisme que beu de la proximitat al poder polític, de les amistats influents i de les connexions amb els qui manen).
En paraules planeres: el projecte de Vox és la defensa dels privilegis de les castes madrilenyes i provincials i, pel que fa als espanyols que són pobres, que es facin fotre. Per a satisfacció dels cayetanos, sempre tenen a punt el discurs moralista carca, nostàlgia imperial, Gibraltar español i clericalisme franquista. Res de nou a l’Imperio en el que nunca se ponía el Sol. Quant al control de la immigració, només de paraula, no fos cas que uns quants empresaris amb les patilles engominades es quedessin sense mà d’obra barata. I, per prendre el pèl als qui tenen menys recursos, sempre és un bon moment per passejar-se de tant en tant pels extraradis amb pancartes que demanen Un barrio seguro.
Tot plegat presenta un fort contrast amb el substrat d’Aliança Catalana. Com a mínim fins ara, la irrupció política d’Aliança no és fruit d’un diàleg vertical entre les elits i el poble com en el cas de Vox, sinó d’un diàleg horitzontal entre iguals. Persones que tenen més o menys la mateixa renda i viuen més o menys als mateixos llocs han vist en Orriols una representant legítima de les seves aspiracions. Mentre que Vox ve de dalt, l’orriolisme ve de baix.
La líder ripollesa és de comarques, és extreballadora en una empresa privada on tenia la categoria d’administrativa, mare de cinc fills sense matrimoni, i prové dels moviments juvenils independentistes, entre els quals les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya. Res a veure, doncs, amb els llinatges de famílies benestants castellanes, vinculats a l’Opus Dei o l’església, educats en escola privada i amb càrrecs anteriors al Partido Popular, que comparteixen quasi tots els líders de Vox. Orriols es va forjar enfrontant-se als encobridors dels atemptats islamistes del 2017, mentre que Abascal es va fer fort capitanejant la repressió contra l’independentisme català. No són detalls menors.
Vox adopta postures antisistema perquè afirma que lluita contra un establishment que -per dir-ho d’alguna manera- podríem anomenar progressista i que gira al voltant del PSOE. En el cas català, igual que el Partit Popular de Catalunya o Ciudadanos, els d’Abascal també es poden presentar com antisistema per la seva animadversió a les institucions catalanes i les seves escasses opcions de governar. Però el fet és que aquesta formació en realitat té el seu propi establishment aristocràtic espanyolista, és a dir, forma part d’un altre sistema. Aliança també lluita contra un establishment que podríem definir com el sistema de partits autonòmic català (el PSC, Junts, ERC, Comuns, etc.), però amb una diferència clau, que és que no pertany a un establishment propi. Per això Orriols és, en aquest sentit, molt més antisistema que Vox. A això cal afegir-hi que Aliança Catalana és independentista però no ha format part del Procés, la qual cosa la situa també al marge del propi sistema independentista oficial.
El discurs d’Aliança no és fill del nacional-catolicisme espanyol, sinó que és fill del populisme de dretes europeu. Es fonamenta en la crítica a la immigració massiva musulmana, que també és molt més freqüent a Europa que a Espanya. El discurs orriolista gira al voltant d’algunes problemàtiques diàries de les classes baixes i mitjanes de la Catalunya interior: pèrdua d’identitat, xoc cultural, problemàtiques de seguretat i de cohesió social. No hi ha gaire retòrica carca, sinó que es mostra permeable a les tendències feministes, LGTBI i laiques, cosa que li estalvia contradiccions i li obre la porta a gent de tota mena de conviccions morals. Encara que amb alguns estirabots, Aliança té un discurs més orgànic i genuí perquè no ha de forçar res: les problemàtiques que denuncia -altra cosa és la viabilitat dels remeis que presenta- són ben reals a les comarques on té presència, i només les ha hagut de recollir com la fruita madura.
Per contra, com ja hem explicat, Vox és un partit ple de contradiccions morals i de classe entre els interessos de les seves elits i els sectors més econòmicament desafavorits. A més a més, el centralisme madrileny, el missatge ultraespanyolista i únic per a tot l’Estat, i el discurs anticatalà, converteixen Vox en una força sense la capacitat d’arrelament i d’atracció que té Aliança Catalana, que aconsegueix penetrar fins i tot en moltes persones que eren al marge del món sobiranista català.
Aquest substrat purament popular d’Orriols, tan allunyat del to elitista i ranci de Vox, és el que ha atret l’interès de molta gent dins -i fora!- de Catalunya. Tant les formes peculiars de la líder ripollesa com el fons del seu discurs conformen un tipus de política que en aquestes coordenades encara no s’havia vist mai. A algunes veus els agrada especular amb la hipòtesi que aquest interès de molts espanyols en Orriols es deu a alguna mena d’operació d’Estat per “per dividir l’independentisme català” i altres teories rocambolesques. La realitat és molt més senzilla, i és que el producte polític que ha creat Orriols a Espanya no existia i per això sorprèn i interessa tant a persones de fora de Catalunya, o que se situen al marge del món sobiranista. L’elevadíssim nombre de reproduccions dels seus vídeos a les xarxes socials, i de clics a les notícies que parlen d’ella, han fet la resta.
