El paisatgisme, tant en l’art com en l’arquitectura de jardins, és una construcció deliberada que transforma la natura en bellesa ordenada. En la pintura, el gènere paisatgístic va evolucionar del simple fons decoratiu al protagonista d’obres que idealitzaven boscos, muntanyes i llacs, seguint composicions pensades per transmetre harmonia; en certa manera va emfatitzar com veiem el territori. Al segle XVIII, aquesta mirada enquadrada es traslladà als espais reals: parcs i jardins es dissenyaven com quadres tridimensionals, amb camins, perspectives i punts focals calculats; la percepció s’esdevenia enquadrada al llenç.
El paisatgisme (Turner, Friederich, Casas, etc.) volia mostrar, calculadament, coses perfectes: la llum cau on ha de caure, els colors dialoguen i cada corba convida a perdre-s’hi. Però també podien ser un espai per a la ficció paisatgística: sovint des d’una idealització maquilladora (ara amb la IA encara és més fàcil).
Avui, aquests entorns segueixen sent escenaris privilegiats per a les vacances, oferint una experiència estètica que combina natura i confort. Fer vacances és literalment no tenir feina a fer, estar-ne vacant (buit) però és també, gràcies a les fotografies, habitar un quadre, respirar dins d’una obra d’art viva, viure dins d’una composició perfecta, pensada tant per al gaudi personal com per a la càmera del mòbil.
Les xarxes socials amplifiquen aquesta experiència: com abans el quadre, una imatge ben enquadrada (acció humana) converteix l’estada en un singular relat visual d’estil de vida. De fet, transitem del paisatgisme a un presentisme on el jo esdevé -les “selfies” (la primera de R. Cornelius, 1839) en serien l’essència- el més rellevant; el postureig ens aïlla de nou del paisatge, de les circumstàncies del jo.
El nou paisatgisme, al capdavall, és la unió entre art, natura i exhibició; vol una natura vestida per seduir l’ull i l’ànima però l’egocentrisme que només busca els “like” esdevé l’antítesi de l’entorn que ens acull i que justifica ser-hi. Posturejo “ergo sum”?
