Durant molts anys, el consens discursiu que s’ha imposat a la nostra societat ha estat que la immigració era bona, tant econòmicament com socialment, amb independència de la seva magnitud i procedència. Plantejar-ne qualsevol límit era qualificat de xenòfob i, de fet, provocava que les reticències al model migratori des de posicions no extremistes no sortissin mai a la llum, principalment per l’autocensura. Fins i tot veient-ne els inconvenients, gran part de la societat el considerava un fenomen inevitable. Per tant, l’únic que es podia fer era esmerçar esforços per integrar els fluxos massius de població estrangera (recordem: 4,6 milions entre 1998 i 2023). La inevitabilitat de la demografia és una idea errònia que encara ara es manté en altres dimensions que hi estan vinculades, com la natalitat. Res més lluny de la realitat. Si més no pel que fa a la immigració, ja no queda pràcticament ningú que defensi que no hi ha maneres de controlar-la.
En el segon estadi en el qual ens trobem, la majoria d’articles se centren a analitzar quines són les causes de la immigració per tal d’adreçar la deriva actual. Si haguéssim de simplificar, ens trobem dos grans blocs: el de la nova dreta (o extrema dreta) que atribueix l’arribada massiva d’estrangers a les polítiques migratòries i a les polítiques socials; i el de l’esquerra, que l’atribueix a un model econòmic que es basaria en la creació de llocs de feina precaris que només són ocupats per immigrants. Les dues posicions no s’entrecreuen, ja que a l’extrem dret es blasma tota iniciativa que pretengui canviar el model econòmic titllant-la de socialista, i a la banda esquerra s’assegura que les polítiques socials en cap cas actuen com a factor pull, i que les polítiques migratòries no tenen cap efecte, de la mateixa manera que la Llei seca només va generar un mercat negre d’alcohol. Segons aquest punt de vista, una política migratòria més restrictiva sense un canvi de model econòmic provocaria un empitjorament de l’estatus dels immigrants, que passarien a la il·legalitat i sense cap mena de cobertura en drets, però no a una reducció del seu flux. A risc de semblar la fal·làcia del punt mig, en aquest article miraré d’explicar com tant l’efecte de la política migratòria com el del model productiu són rellevants. A més a més, desgranaré com l’un i l’altre són factors que es retroalimenten i que no poden ser adreçats aïlladament.
Pel que fa els efectes de la política migratòria, un bon exemple recent i propi el trobem a Andorra. L’enduriment de les condicions de reagrupament familiar i de residència al país dels Pirineus ja han provocat l’èxode de centenars de peruans, fet que equivaldria, en termes proporcionals, a desenes de milers a Catalunya. De fet, el mateix Banc d’Espanya va publicar un estudi sobre les causes determinants de la immigració, i la política migratòria n’era el més rellevant. Que Espanya sigui l’estat de la Unió Europea (excloent els petits estats de Malta, Xipre i Luxemburg) amb una taxa d’immigració més alta no és perquè els immigrants la prefereixin a altres països europeus, sinó per les facilitats que ofereix per la seva política fortament immigracionista. D’altra banda, que Catalunya i l’arc mediterrani, és a dir, els Països Catalans, siguin les comunitats autònomes amb major immigració, no pot ser fruit de la política migratòria, que és una competència estatal, sinó per particularitats regionals: tenen models productius diferents. Tal com vaig explicar a la conferència “Economia i Llengua”, organitzada per l’ANC de Sant Cugat, l’evolució demogràfica dels darrers 30 anys de Catalunya i el País Basc, dues comunitats autònomes històricament riques, demostra com hi ha molts altres factors que determinen la taxa d’immigració: aquí és on entra en joc el model econòmic.
La desindustrialització dels 80 va afectar dràsticament les dues nacions en qüestió, però el sistema basc va demostrar més resiliència i adaptació, també gràcies al major marge de maniobra de les institucions pròpies que es deriva del concert econòmic. Catalunya va virar cap a la terciarització i la construcció, amb especial protagonisme del turisme de sol i platja, la tipologia de turisme amb menys valor afegit, sobretot per la seva estacionalitat. Cal sumar-hi, a més, la protecció laboral basca, resultat d’uns bons convenis i d’un sindicalisme nacional fort. A Catalunya, en canvi, el sindicalisme ha tingut un paper més galdós i hispanocèntric. La immigració té una forta segmentació laboral i sectorial: el turisme estacional low-cost, la restauració, la construcció, la indústria agroalimentària i part de l’agricultura (els temporers) comporten bona part de la immigració. No és casualitat que a Lloret, Guissona i Olot, tot i ser molt diferents, els autòctons siguin minoria a les franges d’edat joves.
A finals dels noranta, Aznar va veure que l’arribada de l’euro suposava la impossibilitat de continuar competint via preus amb devaluacions de la pesseta (ser els més barats), i que la baixa natalitat sostinguda s’acabaria traslladant, a la llarga, en una mà d’obra menor. Aquests factors, per si sols, haurien provocat un augment dels costos salarials i un efecte cribratge darwinià dels sectors menys productius de l’economia espanyola. Per aquest motiu, amb tardança respecte els veïns del nord, Espanya es va llançar amb entusiasme cap al model d’immigració massiva i estructural. Aquesta brevíssima explicació de l’inici del nou paradigma il·lustra bé la retroalimentació del model econòmic amb la política migratòria. Comencem, doncs, per l’efecte de la política migratòria en el model econòmic.
El mercat laboral funciona de manera semblant al mercat de béns i serveis: davant d’una demanda determinada, una reducció de l’oferta suposarà un encariment dels preus, i un augment de l’oferta, un abaratiment. El salari és, doncs, el preu del mercat laboral; les empreses que necessiten mà d’obra, la demanda; i els treballadors, l’oferta. A la pràctica, existeixen molts mercats laborals que són resultat de la fragmentació (no tothom pot treballar en qualsevol lloc). Impulsar l’arribada d’immigrants fent ulls grossos a qui comet frau amb el visat de turista, facilitant la residència i no posant cap límit ni condició a l’empadronament, implicarà que alguns sectors disposin de més mà d’obra. Sense aquestes polítiques, ni Glovo, ni el turisme low-cost, ni els 365 o els Vivaris, haurien existit. La poca productivitat de determinats negocis no permetria pagar salaris competitius en un context de no abundància de mà d’obra estrangera, amb un salari de reserva baix (salari a partir del qual hom està disposat a treballar). Altres negocis, com la indústria agroalimentària, no haurien desaparegut per complet, però no haurien assolit les dimensions actuals. A més, l’encariment dels costos salarials fruit de la no abundància de mà d’obra generaria un incentiu a la innovació i els guanys en la productivitat. Si la mecanització permet estalviar-te treballadors, com més cars siguin aquests, més gran serà l’estalvi i, en conseqüència, més atractiva serà la inversió en tecnologies d’aquest tipus. Els guanys en productivitat sempre seran més factibles a la indústria i a l’agricultura, ja que el marge d’innovació en els serveis sempre és menor. Per últim, com que la política migratòria propicia que alguns sectors de baixa productivitat i poca resiliència als canvis siguin altament rendibles, es desencadena un desplaçament del capital i dels recursos: és més atractiu invertir en hotels que en fàbriques, o en pisos turístics que en una start-up. Així doncs, l’augment induït de mà d’obra barata ha donat forma al nostre model econòmic, donant combustible a sectors que haurien desaparegut o s’haurien redimensionat, anul·lant incentius a la inversió en productivitat i desplaçant recursos i capital cap a aquests sectors poc productius en detriment de la resta.
Un cop hem vist com la política migratòria dona forma al model econòmic, és hora de veure quina és la relació en el sentit oposat. En un recomanable podcast de Víctor Puig amb Jaume Argerich de convidat, aquest segon explicava com el poder del lobby rendista és desproporcionat al seu pes en l’economia, per no parlar de la seva contribució a la societat. Això es deu al fet que, en paraules d’Argerich, el rendisme i l’especulació proporcionen als seus actors (propietaris que viuen de lloguers o de la restauració turística) “molt temps lliure”. Per contra, un empresari que té una fàbrica amb 200 treballadors està ocupat a peu de la planta, i no disposa de tantes tardes per assistir a tertúlies o fer tombs per l’Eqüestre o el Cercle d’Economia. Un bon exemple d’això el trobem en les recents declaracions del conseller d’Empresa i Treball, Miquel Sàmper, que assegurava que no es pujaria la taxa turística sense un acord amb el sector, accedint així a la pressió de la patronal hotelera. D’aquesta manera, el sector turístic es converteix en un sector autoregulat, ja que sense el seu propi vistiplau no és possible aplicar-li taxes o impostos. No recordo que ens hagin preguntat mai als treballadors la nostra opinió sobre l’IRPF.
D’exemples sobre empresariat de certs sectors fent pressió perquè els governs incentivin la immigració en trobem a cabassos. Recentment vam poder veure com la patronal espanyola dels grans magatzems de distribució al detall, ANGED, reclamava un contingent de, com a mínim, 16.000 immigrants per cobrir vacants. Aquesta patronal, de la qual en formen part El Corte Ingrés, Carrefour, Leroy Merlin, Media Markt o IKEA, entre d’altres, ja va afirmar que a Catalunya hi havia 32.000 vacants al sector per manca de perfils qualificats o que volguessin treballar al retail. Com va dir Joe Biden, si no trobes treballadors que vulguin treballar en un sector, “pay them more”. Quan això no és possible per a un sector, o ho vol evitar costi el que costi per mantenir els marges i la rendibilitat, és quan es recorre a la pressió política per a promoure la immigració. La conseqüència és una dinàmica viciosa en què la política migratòria dopa certs sectors que, al mateix temps, fan de lobby perquè aquesta política migratòria es mantingui o fins i tot premi l’accelerador, facilitant encara més els fluxos d’immigrants.
Per acabar l’article, cal entendre que els beneficiats del model no són només alguns actors del món empresarial. Els mateixos governants i l’administració, que beu dels ingressos dels impostos, perceben aquest model basat en l’augment del PIB, però l’estancament del PIB per càpita, com una mena de gallina dels ous d’or. El sector públic administratiu, de fet, no ha fet altra cosa que créixer, malgrat que els serveis públics a la ciutadania estiguin cada vegada més col·lapsats. La paradoxa és que, malgrat que el col·lapse de la sanitat i l’educació recau sobre les comunitats autònomes, de l’augment d’ingressos se’n beneficia principalment l’Estat. Curiosament, a Catalunya cap polític ha posat el crit al cel. És, en paraules de l’economista Guillem López-Casasnovas, la pinça entre els sectors poc productius i l’Estat, els quals se’n beneficien tan econòmicament com política, ja que descatalanitzen a marxes forçades el nostre país.
Per últim, i no menys important, cal tenir en compte el rol d’un tercer sector que viu de l’atenció a la pobresa importada i els repartidors d’almoina pública (IMV, Renda Garantida, etc). Són un actor més en l’entramat que sosté el model migratori, econòmic i social que patim. Entendre la globalitat del fenomen i els seus beneficiats és crucial per a saber d’on vindran les reticències i les confrontacions. Per poder transformar el nostre model caldrà una coalició dels perjudicats: els sectors productius, la classe mitjana escanyada a impostos, els immigrants arrelats que fa temps que viuen a Catalunya i el serveis socials al límit del col·lapse (sanitat i educació).
Només des del nacionalisme català pot sorgir un polític que defensi aquesta coalició dels perjudicats, però la plaça encara està vacant.
