Darrerament, els catalans estem fent un curs accelerat de coneixements demogràfics. Com els alumnes que no han estat atents durant tot el curs, ara que s’acosta l’examen cal fer colzes. El tabú imposat sobre unes quantes qüestions de gran rellevància nacional ha acabat explotant de forma abrupta. La imposició del silenci és una estratègia autoritària i antidemocràtica, vingui d’on vingui.
Per aquest motiu, servidor sempre ha fet esforços per a fer pedagogia a través de les dades i poder parlar amb propietat sobre aquest i altres fenòmens. En aquest sentit, després de veure l’èxit que tenia un fil d’X on publicava gràfics de les estructures demogràfiques de diferents municipis catalans utilitzant dades públiques del Cens, a l’IDESCAT, el meu amic Oriol de Marcos va decidir facilitar-me la tasca a través d’una pàgina web, www.dadesnacionals.cat, pensada perquè tothom pugui accedir-hi. Així doncs, aquest article no pretén ser una mera promoció d’aquesta nova web (que preveiem ampliar amb dades lingüístiques i econòmiques), sinó donar algunes línies sobre com interpretar la informació que s’hi pot trobar. Com més formats estiguem com a ciutadans, menys vulnerables serem.
La primera consideració a tenir en compte quan parlem d’immigració és que no hauríem de parlar de nacionalitat, sinó de lloc de naixement. Per dos motius: el primer, perquè la nacionalitat és una característica endògena, canviant, i les adquisicions de nacionalitat fan baixar el nombre d’estrangers, com si aquests se n’haguessin anat, quan simplement han canviat el seu estatus; el segon motiu és que la nacionalitat (espanyola) és precisament un criteri espanyol, decidit i atorgat per l’Estat, i no pressuposa cap mena d’integració a la nostra nació, la catalana (recordem el cas de la dona a la qual van denegar la nacionalitat perquè només dominava el català).
Un altre error -intencionat o no- que es comet sovint quan es tracten dades d’immigració és oferir dades agregades. La immigració no té la mateixa distribució per edat que la població autòctona, ja que les edats típiques per immigrar se situen sobretot entre els 20 i els 35 anys. El mateix percentatge d’immigració respecte el total pot suposar un pes diferent a la franja d’edat jove en funció de si la població autòctona està molt envellida o no. Per exemple, les immigracions del franquisme van ser molt més intenses que les actuals, fins al punt de doblar la població en pocs anys, però la població autòctona tenia una estructura d’edat jove. Com podem veure en el cas de Barcelona (Cens 2001), moltes generacions de catalans van quedar minoritzades, per sota del 50%, però la situació hauria estat molt més extrema si les generacions que havien d’absorbir el xoc migratori haguessin estat menys nombroses.
És precisament la diferència en l’estructura de la població el que ha fet que la darrera onada migratòria, bàsicament extraestatal, tot i ser menys intensa respecte el total, tingui els mateixos efectes minoritzadors en les generacions joves. Aquestes generacions joves són les nascudes a partir del 1980, moment en el qual la taxa de natalitat va caure en picat. Al gràfic de la ciutat de Barcelona 2024 es pot observar com aquest segon xoc ha minoritzat fins a l’extrem les generacions joves autòctones. Concretament, i com a barceloní de 31 anys en el moment del cens (1 de gener de 2024), els nascuts a Catalunya a la meva franja d’edat som el 31,8%. En el cas de Barcelona hi ha hagut un segon fenomen que ha accentuat la minorització: la fugida de la capital de gran part dels coetanis. Com que la capital no pot créixer, hi ha reemplaçament.
Recomano als lectors dedicar una estona a mirar el cens del 2001 en diferents municipis, especialment de l’Àrea Metropolitana de Barcelona i de Tarragona, per tal d’entendre la magnitud de les immigracions del franquisme. Poso com a exemples Badalona i Tarragona.
Malgrat que va haver-hi municipis amb una minorització completa dels autòctons, l’extensió territorial d’aquelles migracions va ser limitada i concentrada. Aquest fet contrasta amb les darreres immigracions, que han tingut un abast molt ampli. Recomano al lector mirar les dades del cens més recent (2024) en diverses capitals de comarca: gairebé en totes els autòctons són minoria en les franges d’edat joves. Destaquen especialment aquells municipis que ja havien rebut molta immigració seixanta anys abans, on plou sobre mullat. A la segona ciutat de Catalunya, L’Hospitalet de Llobregat, els nascuts a Catalunya no són majoria en cap franja d’edat (excloent menors d’edat).
Vull fer un incís, per més redundant que sigui: els nascuts a Catalunya (franja blava) acostumen a ser fills dels de les persones compreses entre 5 i 8 franges més amunt (entre 25 i 40 anys més). Que plogui sobre mullat vol dir que els de 30 anys a L’Hospitalet, que a resultes de la immigració extraestatal són vora un 30%, són fills d’una generació en la qual els autòctons representen entre un 30%-40%. Per tant, és esperable que el percentatge de joves de 30 anys amb pares catalans a la segona ciutat del país rondi el 10-15% (càlcul a l’engròs, sense comptar els fluxos entre municipis). Només algú més guiat per apriorismes ideològics que per percepció de la realitat tangible pot pensar que això és irrellevant en termes lingüístics, socials i culturals, és a dir, en termes de cohesió.
Per últim, voldria afegir una darrera consideració que el lector hauria de tenir en compte a l’hora d’interpretar aquestes estructures demogràfiques. L’impacte de la immigració a la societat, pel que fa a un punt de vista lingüístic i social, no el determina només el nombre, sinó l’edat. Si els nostres ancians fossin minoritzats per immigracions massives de jubilats europeus, l’impacte social i lingüístic seria molt limitat: com a consumidors, voldrien ser atesos en llengües que entenguessin, però no es barrejarien amb els autòctons, i viurien en una realitat paral·lela i sense fills. De fet, tot immigrant que vingui passat el període fèrtil tindrà un impacte caduc, sense rastre al cap d’uns anys.
En canvi, si l’immigrant ve en edat fèrtil i constitueix famílies amb fills, l’efecte serà doble: el seu com a individu i el dels seus fills. El seu impacte serà semblant al del jubilat immigrant, tot i que en edats joves la interactuació amb coetanis pot ser major; tot i així, és improbable que la seva presència descatalanitzi els autòctons. Jo mateix, tot i haver estat minoritzat a la meva ciutat, només em relaciono amb catalans, majorment amics de l’institut i de la universitat. L’efecte sí que el noto, per contra, en el meu fill. Tot i viure al meu barri d’infància, la Vila de Gràcia, observo com el panorama lingüístic ha canviat: jo no em relaciono amb els pares immigrants, però els seus fills sí que ho fan amb els meus. En conseqüència, la minorització demogràfica sí que té un impacte més fort a través dels seus fills, que poden deixar en minoria lingüística els meus. Certament, i en tant que nascuts aquí, el sistema escolar pot jugar un paper clau sempre i quan la desproporció no sigui insalvable. En aquest sentit, l’impacte de la immigració en edat fèrtil dependrà de les seves taxes de fecunditat.
En aquesta seqüència lògica de major impacte per menys edat, considero que la immigració de menors d’edat és la que té implicacions més rellevants. Els mestres i professors podran explicar millor que jo com la matrícula viva dificulta la incorporació al sistema d’alumnes nouvinguts que parteixen d’un nul coneixement de català. Aquesta immigració és la que té un potencial descatalanitzador més gran en relació a la seva magnitud, perquè és produeix en edats de màxima socialització en què els espais són completament compartits (llevat que hi hagi una segregació total en diferents escoles).
Que ningú em malinterpreti: en cap cas faig una valoració moral dels individus, dels immigrants, sinó que descric objectivament l’impacte social en funció de l’edat i la magnitud per tal que el lector pugui interpretar bé les dades que pot observar a la pàgina web www.dadesnacionals.cat. Per il·lustrar-ho i concloure l’article, agafem el cas de la capital osonenca, Vic. Els nascuts a Catalunya són un 48,6% en la franja de 45 a 49 anys, i un 76,6% en la franja de 10 a 14. Algú que sàpiga interpretar bé les dades entendrà que té molt més impacte, tot i que menor magnitud, la immigració a la franja adolescent que a la franja sènior.
Per evitar discursos moralitzants, d’esquerra o dreta, és bo parlar amb les dades a la mà. Són la prova del cotó. Malauradament, la majoria de discursos sobre immigració (els de natalitat ni tan sols apareixen a l’arena pública) estan basats en posicions dogmàtiques i anti-empíriques fonamentades en casos anecdòtics. Amb aquesta nova eina que posem a l’abast de tothom, ciutadans, regidors, batlles, parlamentaris i membres de govern podran parlar-ne amb propietat i xifres reals. Tot i així, sempre hi haurà qui preferirà mantenir-se en la comoditat del prejudici ideològic.
