És trist assistir a la desfeta del nostre país en educació, en sanitat, en transports, en llengua i cultura, en seguretat i allà on miris.
Som insultats a tot l’estat (només cal seguir els partits de futbol del Barça o del Girona), acusats de tots els mals, sempre a l’aguait de “a veure com s’ho faran per acusar-nos de causar això o allò altre per justificar la institucionalització de l'”aporellos”. A les comunitats autònomes fan campanya electoral malparlant de Catalunya, i tothom sap més o menys que insultar els catalans dona vots a Espanya. I mentrestant, els catalans, què fem? Discutim sobre si russos o ucraïnesos, palestins o jueus, veneçolans chavistes o dictadura, etc. Qualsevol causa forana ens serveix per amagar el cap sota l’ala, convenientment alimentada amb pastanagues pels qui volen continuar fent-nos creure que aquelles ombres per les quals ens barallem són el món real. Hi ha catalans a favor d’una causa i de l’altra, i tots fan els seus paral·lelismes (de vegades d’allò més delirants) amb la situació del país.
Que tot plegat és una forma de tenir entretingut el personal mentre ens ho esberlen tot és tan evident per a qui ho vol veure com que s’organitzen flotilles per dur vitualles als palestins amb bodegues buides mentre es llancen els diners en Copes Amèriques, o es parla dels nens palestins mentre s’ignora el que passa a Nigèria, per exemple. Una moda segueix l’altra, i aquí tots fent-nos els “xupiguais” repetint acríticament eslògans ressuats de causes suposadament nobles amb els fracassos escolars a l’alça i els castellans exterminant la llengua a cop de decret i sentències judicials.
Les divisions entre catalans no són un acudit ni una anècdota passatgera, ans al contrari, tenen unes arrels profundes culturals i històriques. És difícil dilucidar en quin moment va començar tot, però es podria assenyalar el Compromís de Casp (1412). Allà, la burgesia barcelonina comercial va apunyalar per l’esquena Jaume d’Urgell pensant que la millor opció era un rei amb diners i estranger que no els posés gaires traves. No és que la situació al país anterior a Casp fos per llançar coets, però els draps bruts es rentaven a casa. Les tensions internes, amb la nova situació, van continuar creixent fins a arribar a la nostra guerra civil. Una guerra amb un nou factor extern: una monarquia amb interessos forasters.
La situació va arribar a ser tan ridícula com l’enfrontament durant la guerra entre cosins, tots descendents de Jaume d’Urgell. Quedaven establertes, d’aquesta manera, les divisions entre la Catalunya interior i la costa, però al capdavall ambdues divisions amb parts catalanes. El pas següent serà la marxa progressiva de la noblesa catalana, primer substituïda i menystinguda per la nova monarquia Trastàmara, que acabarà marxant a l’ombra de la monarquia Habsburg cap a la meseta i desapareixent emparentada amb les grans cases castellanes. Aquesta situació farà que apareguin les causes de la terra en contraposició amb les causes de la corona, d’arrel estrangera, amb constants topades entre les institucions del país i les reials en època moderna. Els catalans ara no només estaven dividits entre ells amb incidència d’algú de fora, sinó que ja estaven en dos bàndols diferents, un de propi i un d’estranger.
Un altre punt clau en l’aparició de les divisions entre naturals, en què catalans prenen part per causes forasteres per barallar-se entre ells, va ser l’esquarterament del país al Tractat dels Pirineus (1659). Tot comença per una causa de la terra, i acaba amb la cessió per part d’una monarquia forastera (la Hispànica) de la part nord del país a una altra monarquia forastera, la francesa. Les institucions del país no van tenir força per oposar-s’hi i aviat els catalans es van veure immersos en una paranoia administrativa i institucional. Una part del país al nord, sota administració francesa, continuava defensant la legalitat institucional catalana, segons els acords del Pacte de Ceret (1640) i Barcelona (1641). Una altra part va seguir els acords de la Capitulació de Barcelona (1652), que retornava el Principat a l’obediència de la monarquia Hispànica. Tots dos bàndols catalans deien tenir les seves raons per dir que lluitaven pel país, però ara tots dos ja ho feien defensant interessos superiors estrangers. Per a uns, l’argument era: “Més val el rei conegut que el protector estranger que ens arruïna”, i per als altres l’argument era “la legitimitat”.
Malgrat que la guerra amb els Habsburg havia quedat en taules, les institucions del país van romandre vigilades i, al nord, els francesos van començar el genocidi cultural amb la prohibició de l’ús del català ja el 1700. Amb la desaparició de l’estat català (de facto el 1716) i la formació dels estats liberals espanyol i francès durant el segle XIX, els catalans vam passar a tenir dues nacionalitats per defecte segons la banda de la frontera imposada. Els catalans, ja sense institucions pròpies, van passar a adoptar les causes dels estats i prendre partit a les diferents inèrcies polítiques espanyoles o franceses, com les guerres carlines o la Primera Guerra Mundial. En definitiva: una situació de provincianisme total. Quedava la llengua i la cultura, que van resistir, a partir de les quals va aparèixer la Renaixença i el rebrot d’una voluntat política catalana, però sempre a redós de moviments estrangers.
L’assumpció que cal prendre partit per uns o altres va arribar a l’extrem del paroxisme amb l’eix esquerra/dreta, on cada bàndol català creu que “el seu” homòleg espanyol o francès li donarà suport. La situació desemboca amb catalans assassinats per anarquistes vinguts de les espanyes i catalans represaliats per haver defensat una república que els repudiava. Lluís Companys, el gran màrtir, va ser ministre de Marina espanyol, i qui vingué a negociar la rebaixa de la República Catalana per un Estatut de fireta va ser el barceloní Nicolau d’Olwer, ministre d’Economia. És clar que al llarg de tots aquests períodes es produeixen resistències de país. Però, en general, les polaritzacions al voltant de causes foranes oposades van a l’alça, fins al punt que, actualment, quasi que voler postular-se exclusivament per la causa nacional del país sembla sinònim de manca de solidaritat (com si la solidaritat sols fos amb els forans) o fins i tot manca de mires (acusació que normalment fan els qui veuen acabar el seu món a Espanya).
I així arribem a les allaus migratòries de mitjan segle XX i la dictadura franquista, a sobre de la qual s’ha instal·lat una altra immigració extracomunitària més recentment. Fins al moment de la seva arribada, el castellà i el francès eren llengües estrangeres, que només parlaven els funcionaris i l’alta burgesia perquè feia fi. Aquesta nova situació demogràfica va comportar un nou problema: ara ja no només prenem com a referents per barallar-nos models estrangers, ara és que ja ni tan sols queda clar qui és català i qui no. Administrativament, els catalans no existim, som espanyols o francesos. Si som catalans és culturalment, és per les nostres accions de resistència cultural i lingüística. Després, hi ha la gent acabada d’arribar, o que ni tan sols parla l’idioma (malgrat ser aquí fa anys i panys), que s’autoproclamen “catalans” amb música d’Estopa de fons i defensant la Fira d’Abril, reduint la nació a un folklorisme regional espanyolista o afrancesat anecdòtic. Són “catalans” autonòmics, als quals, quan se’ls parla que hi ha també catalans a l’altra banda de la frontera imposada estatal, els explota el cap.
Aquesta és la nostra particular tragèdia: hem après a habitar la perifèria de nosaltres mateixos, més pendents de les banderes d’altri que dels nostres propis interessos. Mentre ens perdem en debats estèrils sobre conflictes remots, alimentant una solidaritat postissa que ens serveix de narcòtic, el país real es buida de contingut sota els nostres peus. Si la catalanitat queda reduïda a un pur tràmit administratiu o a un regionalisme festiu de “pa amb tomàquet” i desmemòria, el final de la història ja està escrit. La pregunta que ens queda per respondre —i que ningú no respondrà per nosaltres— és si estem disposats a tornar a ser el subjecte de la nostra pròpia història o si preferim continuar sent el decorat, cada cop més esquerdat i bilingüe, on els altres venen a fer les seves campanyes. Perquè, al capdavall, no es pot pretendre salvar el món quan es permet, amb una passivitat gairebé delictiva, el desmantellament de casa teva.
