Els assajos de Yuval Noah Hariri mai em deixen indiferent; “Nexus, Una breu història de les xarxes d’informació” tampoc; em reporten al col·legi on tenia sempre el cuquet d’aprendre coses noves. Però també em fan “dialogar” amb l’autor per valorar els dubtes i pors del que ens està passant amb els canvis tecnològics que, ens superen i ens angoixen. L’ús i l’abús de la intel·ligència artificial (IA) n’és la punta de llança, el nou canvi de paradigma.
L’autor, historiador, ens fa una primera repassada i contextualització històrica del fenomen de la informació, de la veritat revelada i dels sistemes de recaptació de dades per exercir el poder. La interdisciplinarietat del text, la introspecció profunda i la seva lectura agradable el fan una font de plaer i de sapiència. L’expansió de les xarxes escrites (l’escrit passava a ser la veritat ja que la resta no es podia fixar) va anar lligada a la capacitat dels poders (econòmics, imperials, religiosos, etc.) de controlar la població del seu territori: llibres oficials o sagrats, censos, mapes, etc.. Les noves tecnologies van anar perfeccionant aquesta capacitat de control, organització i supervisió del poder.
L’autor ens apunta que la força del relat: oral, escrit i, ara, generat és un dels grans motors de la història. La relació directa entre xarxes públiques i democràcia ha estat una evolució que s’ha consolidat i el poder n’ha volgut exercir el control i el monopoli. L’increment de la velocitat de propagació ha anat creixent així com la capacitat de gestionar dades i de poder-les orientar amb finalitats variades a través de l’algoritme. Les etapes fosques de la informació i de les xarxes com la crema de bruixes, l’homo sovieticus, l’islamització radical, la polarització política i ètnica, el mercadeig amb les nostre dades, etc. demostren com el poder en fa un ús criminal.
La IA no és una eina més, és un nou agent. És una intel·ligència aliena. Els bots ja poden “generar” falsos humans i crear una realitat intersubjectiva (entre ells mateixos). Els nous temps creen un nou teló de silici i el colonialisme de dades (les xarxes socials són la font inesgotable del nou mannà) és una nova font de control.
Quin control ètic a la IA i les xarxes (suposant que puguem parlar encara de coses diferents) esperem de les democràcies? Els dubtes, ho veiem aquests dies amb els atacs a les democràcies del Regne Unit i Alemanya, són enormes. L’autor deixa un horitzó on l’esperança es veu feble enfront d’una apocalipsi vigorosa. El nostre poder com a ciutadans haurà de vèncer la pendent que ens aboca al nou Mordor digital, però els polítics s’hauran de mullar i protegir-nos. Una vegada més, la història, entesa com estudi del canvi, pot ser-nos útil per valorar quin cost té la inacció d’avui per a la humanitat de demà (passat).
