Ara que els partits han abandonat, almenys temporalment, l’objectiu de la independència, la problemàtica sobre l’estat de la llengua està tornant a guanyar rellevància. L’anomenat “procés” ha tapat fins ara aquest greu problema nacional, malgrat que els indicis eren clars a tots els nivells. Els sectors més políticament (i socialment) conscienciats del país, especialment presents a Twitter, han ofert un ventall ampli de solucions: més fidelitat lingüística, immersió ben feta a les escoles, ampliar l’oferta audiovisual infantil i juvenil, etc. La majoria apel·la al voluntarisme individual, i alguns, a polítiques lingüístiques concretes. Malgrat la bona voluntat dels qui fan les propostes, aquestes, per molt que fossin aplicades, no salvarien el català a llarg termini, perquè, per encertar la recepta, primer cal fer un bon diagnòstic.
L’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població (EULP), que es publica quinquennalment des del 2003, és la fotografia més detallada sobre l’Estat de la Llengua (i per tant, de la nació). Se n’extreuen tants indicadors que això permet discursos cofois sobre “la bona salut del català” si se’n mostren els que interessen, sobretot aquells que es refereixen al coneixement autodeclarat de català (entén i sap parlar). No pretenc desmerèixer aquests indicadors, però només són percepcions individuals d’un mateix i crec que s’haurien de deixar en un segon pla. El que realment importa és l’ús habitual del català, i aquest és el termòmetre real de l’estat de la llengua perquè mesura fets i no percepcions. Aquest, penso, hauria de ser el primer consens que hauríem d’arribar: basar-nos en aquest indicador.
Dit això, el següent pas és entendre quin és el determinant principal de l’ús de la llengua: la llengua d’identificació. La relació és en ambdues direccions, ja que la gent acostuma a parlar la seva llengua (llengua d’identificació – llengua d’ús habitual) però, també, la gent tendeix a fer-se seva la llengua que parla habitualment (llengua d’ús habitual – llengua d’identificació).
A les següents taules, podeu veure la composició de la societat catalana el 2003 i el 2018 (la primera i l’última EULP fetes) segons llengua inicial i llengua d’identificació (o pròpia), per franges d’edat. Les fletxes roges indiquen la correspondència de grups generacionals, ja que, per exemple, els que tenien entre 15 i 29 anys el 2003, en tenien entre 30 i 44 el 2018.
La diferència entre llengua inicial (L1) i d’identificació (LId) sempre és més baixa en les generacions més joves. De fet, si tinguéssim dades sobre la generació de 0 a 14 probablement tindríem que llengua inicial = llengua d’identificació. La lògica també ens diu que a partir de certa edat ens estabilitzem i no canviem la llengua d’identificació fàcilment. Per tant, en una generació determinada:
% LId català = % L1 català + % nous parlants – % pèrdua de parlants
On els nous parlants són gent amb L1 no català i LId català, i viceversa, per la pèrdua de parlants. El català al Principat té poca pèrdua de parlants en aquest sentit, ja que al voltant del 95% dels que tenen el català com a L1 també el tenen com a LId; percentatges molt semblants s’apliquen a la transmissió lingüística, és a dir, a la llengua parlada als fills. Per tant, virtualment tenim que:
% LId català = % L1 català + % nous parlants
Com que l’ús habitual de la llengua està estretament relacionat amb la llengua d’identificació, per a fer-ne una bona diagnosi cal mirar als seus dos components principals, el percentatge de parlants inicials i el de nous parlants.
Si tornem a mirar el gràfic i ens fixem en la generació que el 2003 tenia entre 15 i 29 anys, veiem que els que declaren tenir el català com a L1 passen de ser un 39,7% a ser-ne un 25%. Com que l’emigració i la taxa de mortalitat juvenil són negligibles a Catalunya, aquesta davallada només s’explica pels altíssims fluxos d’immigració que va rebre Catalunya en aquest període, que es concentren, evidentment, en les franges d’edat típiques dels immigrants.
Entre el 1980 i el 2000 la població de Catalunya va augmentar un 3,78%; entre el 2000 i el 2020 ha augmentat un 25,14%. Aquest creixement desorbitat, que no és comparable a cap altre país de l’entorn, ha estat causat bàsicament pels fluxos migratoris. De fet, amb un creixement natural negatiu, els fluxos migratoris representen més que aquesta xifra (25,14%), car també han compensat la reducció en població que hauríem experimentat de no tenir-los.
Tot això no seria un problema si la integració d’aquests fluxos migratoris hagués estat reeixida, almenys lingüísticament parlant, però els resultats disten molt del que es necessitaria per haver mantingut la balança equilibrada, com es pot veure a la imatge següent:
Com es pot apreciar a les taules comparatives de les EULP, el castellà ha mantingut prou bé el percentatge de parlants inicials a cada generació, ja que aproximadament la meitat dels immigrants eren de parla castellana.
Si posem el focus d’anàlisi a l’altre component, el percentatge de nous parlants, l’evolució entre 2003 i 2018 tampoc és positiva.
El català atrau menys parlants, tot i que en segueix atraient. És una dada molt positiva i una de les fortaleses del català, per molt que sigui menys fortalesa ara que el 2003. La fidelitat dels parlants inicials és comparable a qualsevol altra llengua nacional d’un país amb Estat propi, i la capacitat de continuar atraient parlants malgrat ser una minoria demogràfica (i no tenir Estat) és poc menys que un miracle. No dubto que hi ha coses que s’haurien pogut fer millor en molts àmbits (immersió i oferta audiovisual juvenil, entre d’altres) però atribuir la caiguda de nous parlants a una manca de polítiques lingüístiques concretes és discutible, ja que, com es pot veure al següent gràfic (font: EULP 2018), el percentatge de nous parlants depèn en gran part del percentatge de parlants inicials.
Per tant, l’eficàcia de les polítiques lingüístiques depèn (interacciona) amb el percentatge de catalanoparlants inicials; si aquest ha disminuït, és lògic que també disminueixi l’eficàcia de les polítiques lingüístiques, és a dir, la capacitat de guanyar nous parlants.
Així doncs, l’efecte del percentatge de L1 al de LId és doble: de manera directa, ja que donada la fidelitat altíssima un augment de L1 català es tradueix en un augment de LId català, i de manera indirecta, ja que un augment de L1 català es tradueix en un augment de nous parlants, i per tant de LId català.
Cal entendre que amb uns percentatges de nous parlants sempre positius (com tenim per totes les àrees territorials i totes les franges d’edat) en un hipotètic context de fluxos migratoris nuls (ni immigració ni emigració) i taxes de natalitat homogènies entre grups lingüístics, el percentatge de catalanoparlants no pararia de créixer generació rere generació, ja que la llengua transmesa al fills és gairebé sempre la llengua d’identificació.
I aquí és on arribem al quid de la qüestió: si la demografia, i els fluxos migratoris en concret, són tan rellevants en l’estat de la llengua, hi ha marge d’actuació en aquest sentit? La resposta és que sí, si hi ha voluntat política i social. El model demogràfic emana del model econòmic, i no és exogen; es pot canviar amb reformes estructurals que impliquin costos avui, però beneficis econòmics, ecològics, socials i lingüístics, demà. Passar d’un model d’economia low-cost basat en la importació de mà d’obra barata a un model de sectors productius intensius en capital humà de qualitat, que permeti l’emancipació del jovent perquè pugui formar famílies, lluny de la precarització i amb una situació econòmica estable. Cal tornar a un creixement demogràfic sostenible.
Per acabar, vull fer veure al lector que la Generalitat, sempre governada suposadament pels nostres (pel que fa a la llengua), ha comès sempre un error de fons en matèria lingüística. Ha considerat que era un tema merament cultural i per això la Direcció General de Política Lingüística depèn del Departament de Cultura. Altres departaments amb afectació directa a l’estat de la llengua han actuat mostrant-s’hi aliens: Economia i Hisenda; Empresa i Coneixement; Justícia; Salut; Educació; Treball, Afers Social i Famílies; Acció Exterior, Relacions Institucionals i Transparència; Polítiques Digitals i Administració Pública; Interior… tots.
Si al proper govern li importa realment el futur de la llengua catalana, el primer que hauria de fer és que la Direcció General de Política Lingüística depengués directament de Presidència i s’omplís d’experts en sociolingüística, economia, TIC i altres disciplines. Posteriorment, i sense més dilació, caldria començar a fer mans i mànigues per canviar el model econòmic-demogràfic a base de reformes estructurals, per més costoses que siguin, perquè ens ho juguem tot.
