Quan apel·lem a la “consciència lingüística” ho fem, en realitat, a la consciència moral del parlant en relació al seu comportament lingüístic, i ho fem, a més, donant per descomptat que el parlant a qui ens adrecem s’identifica amb una llengua determinada d’entre les que es disputarien l’espai comunicacional en un territori donat, concretament amb aquella que seria la que, en justícia, caldria que guanyés el torcebraç amb l’altra (o les altres) amb la qual (o les quals) hauria entrat en conflicte (un conflicte, al capdavall, territorial, és a dir, de desplaçament: de conquesta o de reversió de la reculada).
L’apel·lació a la “consciència lingüística” seria, per tant, una crida a mobilitzar, en nom de la justícia, un actiu consistent en una identificació afectiva, una crida a defensar un patrimoni col·lectiu que, en darrer terme, existiria en tots i cada un dels parlants apel·lats, que hi experimentarien una estimació que, en un moment donat, pot tenir l’aspecte d’una brasa, però que, si s’alimenta, és d’esperar que s’inflami.
Però… existeix tal cosa? És raonable pensar en l’existència d’una identificació adormida i, malgrat tot, completa, intacta fins i tot, que habitaria en els individus? Hi hauria en nosaltres una “consciència lingüística”, en reserva, enfilats en la qual esdevenir agents morals que participin en el conflicte lingüístic del costat de la justícia? O, per dir-ho d’una altra manera: existeix en els parlants una fidelitat lingüística en letargia, però disponible, a la integritat de la qual no afectarien els condicionaments socials (que, com a molt, es limitarien a endormiscar-la o irritar-la)? O, per contra, aquesta “consciència lingüística” seria en realitat, no pas un caràcter psicològic del parlants, sinó un fet social, un caràcter de naturalesa sociològica que acusaria les tendències del context en què es mourien aquells, de manera que no es podria donar per descomptada, perquè seria susceptible d’experimentar modificacions a mesura que canviés el context?
Si entenem aquella consciència moral d’aquesta segona manera, no sols serem conseqüents amb el consell d’Ockham, que ens prevé de multiplicar innecessàriament les entitats existents (i que, per tant, rebutja recórrer a explicacions basades en realitats supèrflues, com ara les consciències adormides, siguin lingüístiques o nacionals), sinó que ho farem d’una manera que ens permetrà entendre millor per què els parlants de llengües minoritzades i llargament subordinades semblen tan resistents a la indignació i tan incapaços a l’hora de resistir.
I és que, qui s’ha socialitzat en un context de subordinació i de minorització d’una llengua (i, per tant, correlativament, d’hegemonia i expansió d’una altra) ha emmotllat les seues percepcions i valoracions a aquest context, de manera que, fàcilment, en un context així, el parlant inicial de la llengua minoritzada no trobarà greuge en la subordinació, ni veurà en la renúncia una humiliació, mentre que el parlant inicial de la llengua hegemònica difícilment veurà un acte de dominació en el fet de fer-la prevaldre, encara que l’hegemonia que promou amb la seua actitud sigui, pròpiament, una imposició basada en la negació del dret de l’altre. Entenent la “consciència lingüística” com un fet social i, per tant, com un tret socialment condicionat, els subjectes deixen de ser percebuts com a traïdors o agressors, segons els casos, i poden entendre’s, respectivament, com a alienats i en camí de substituir, alhora que la llengua, les seues fidelitats lingüístiques, o com a parlants acríticament ─desconsideradament─ assertius en els seus usos i la seua identificació lingüística.
Per descomptat, això no substitueix el judici moral que ens mereix cada una d’aquest actituds (al cap i a la fi, els parlants serien subjectes morals i, com a tals, capaços de jutjar les seues actituds i conductes i, si calgués, de canviar-les: no parlem de peces d’un engranatge, sinó de subjectes lliures, i per tant responsables i responsabilitzables), però sí que ens permet entendre millor què passa, saber per què les apel·lacions a la consciència lingüística sovint no tenen cap efecte, comprendre els límits de les estratègies normalitzadores que pivoten sobre les actituds individuals i valorar la importància d’actuar sobre el context abans (o, com a mínim, alhora) de fer-ho sobre la consciència moral del parlants. En altres paraules: comprendre bé què és i què no és la consciència lingüística ens permet entendre les limitacions del «depèn de tu» i evitar formular-nos objectius només assolibles en base al voluntarisme, que és d’esperar que acabin en frustració (que és encara pitjor que el simple fracàs perquè desmobilitza).
D’acord amb això, les estratègies normalitzadores hauran de partir d’un coneixement detallat del context, del qual formaran part les mentalitats lingüístiques dels parlants: la seua identificació lingüística, la valoració que fan de les diverses llengües en conflicte i la concepció que tenen dels col·lectius que els parlen (que podran entendre’s com a nacionals, o merament com a regionals i, per tant, d’una naturalesa subordinada, que s’estendrà a totes les seues manifestacions identificatives). A partir d’aquí podran pensar-se objectius realistes que canviïn el context i, amb ell, les concepcions lingüístiques dels parlants, portant-los a un nou estadi que permetrà imaginar, tot seguit, noves fites, més ambicioses. Mentre la subordinació es trobi ben assentada, difícilment hi haurà una consciència lingüística que pugui suportar objectius de normalitat i plenitud, i encara menys es podrà evitar la reacció d’unes actituds i d’una voluntat lingüístiques en sentit contrari, que també cal comptar com a factor de l’equació normalitzadora.
Contra el que se sol pensar, l’ordre del canvi va, sobretot, de fora a dins: de l’entorn a la consciència.
Baixant d’allò general al cas concret del català, si tenim en compte, d’una banda, la magnitud de la reculada de la llengua, l’afebliment que mostra la fidelitat lingüística dels catalanoparlants, la familiaritat desenvolupada amb el castellà, la seua omnipresència ambiental i el grau de protecció política i legal amb què compta, i si, al costat d’això, parem esment a com de naturalitzat es troba, per als castellanoparlants habituals, l´ús de la seua llengua en l’àrea del domini lingüístic històric del català, i al fet que perceben la seua hegemonia lingüística com una cosa, senzillament, de “sentit comú”, caldrà valorar com a objectius realistes expandir l’ús de la llengua catalana en els àmbits on ja és present i introduir-la de manera significativa en aquells altres en els quals encara no ho és o ho és de manera merament testimonial, generalitzar el seu coneixement, incrementar les relacions entre les diverses comunitats de llengua catalana, i familiaritzar els parlants amb la noció de “drets lingüístics” dels catalanoparlants en el seu territori històric (alhora que es garanteix llur respecte i acompliment dotant els parlants de seguretat lingüística).
De satisfer-se aquests objectius, que podrien agrupar-se sota el més general d’aconseguir que el català sigui una llengua completa (expressió recentment encunyada, juntament amb aquella de seguretat lingüística, des de la secretaria general de Política Lingüística), fent possible, en definitiva, que es pugui viure en català en els territoris del seu domini lingüístic, s’obriria, més endavant, la possibilitat d’uns altres objectius més ambiciosos que ens acostarien més a un horitzó de plena normalitat i de justícia lingüístiques ara per ara inconcebibles per a la majoria, difícils de defensar políticament i encara més difícils d’imaginar socialment.
Les dreceres, via independència o per una altra via, només són miratges. En aquest punt, el relat es transforma en literatura (al capdavall, l’ordre causal va de la nació a la independència, i no pas a l’inrevés).
Aprofitem per apuntar aquí que no hi haurà llengua completa si no se’n sent la necessitat, que, al seu torn, només s’experimenta des de la identificació nacional i lingüística, que són correlatives. El discurs legitimador de la plenitud lingüística pot ser polièdric, però el políedre resultant gira sempre sobre l’eix de la identificació nacional, sense el qual resulta absurd.
Es tractaria de garantir un espai per al català, un espai perquè els catalans nacionalment centrats (cosa que es dona en formes i graus diversos), i que són aquells en els quals l’apel·lació a la consciència lingüística té algun efecte, puguin respondre-hi sense costos dissuasoris fins a consolidar-se com a comunitat lingüística, cosa que suposaria una modificació del context (gràcies a la intervenció feta sobre ell) que prepararia la població, com ja hem dit, per a nous reptes en el camí de la normalització (una normalització que implica, no sols la reversió de l’actual procés de substitució, sinó la recuperació de l’hegemonia arrabassada, perquè, de fet, normalitat i hegemonia són dos noms d’una mateixa cosa).
No serà, per tant, només des de la societat civil que es milloraran les perspectives de la llengua catalana, perquè calen canvis en el context sociolingüístic (cosa que implica, també, canvis econòmics, perquè l’economia té conseqüències demolingüístiques, que, al seu torn, afecten els usos i els percepcions), i aquests canvis fan imprescindible el concurs de la política i de les institucions. Tinguem-ho en compte a l’hora de considerar les conseqüències d’una abstenció significativa per part de l’elector catalanista.
Pot resultar temptador pensar que, com pitjor, millor, perquè tota acció contra nosaltres podem imaginar-la generadora d’una resposta equivalent, o fins i tot més gran, en sentit contrari. Aquesta, però, no deixa de ser una manera naïf de raonar. En sociolingüística, la pèrdua del control del context (que de fet suposa que el control passi a les mans contràries) té efectes sobre les consciències del parlants, i si és veritat que una llengua només mor quan els qui la parlen deixen de fer-ho, no ho és menys que la fidelitat dels parlants no depèn tant de la seua voluntat personal com de les condicions socials que determinen aquesta voluntat.
Pensem primer en el país que tenim i en la nació possible, fem-ho alhora que li procurem la sobirania que estiguem en grau de defensar, amb la màxima ambició, però sense bravates ni autoenganys. Així tindrem futur, i si hi ha futur hi haurà història per a nosaltres, i nous horitzons.
Els fracassos d’un poble sempre són col·lectius, i si bé és temptador cercar-hi culpables, el cert es que, en la mesura que tothom és corresponsable del repte quan és comunitari, ningú no pot defugir-ne la seua part de culpa si no s’assoleix. En aquests casos, allò que s’ha fet és el que es podia fer.
Com més temps destinem a «despertar consciències» i a acumular forces, mentre descurem, no pas el “mentrestant” (que només existeix en la mesura que hi ha un final més o menys imminent, i que ara mateix és un terme que ha esdevingut un eslògan polític llancívol, tant per part de defensors com de detractors), sinó l’ara i l’aquí, que és on es juga el futur, i que és com és i no com voldríem que fos (aquest és el problema: que la història ens arrossega més que no la fem, o com a molt, ho fa en la mateixa mesura), menys consciència, menys força i menys futur.
Cal pensar en la lluita i no pas en la victòria, perquè, fer-ho a l’inrevés, és garantia de derrota.
Sovint sento a dir que hi ha criatures catalanoparlants que parlen entre elles en castellà. Cal fer notar a qui ho diu que, si parlen en castellà, és que, pròpiament, no són catalanoparlants, perquè és catalanoparlant qui efectivament fa un ús habitual del català (amb independència de la seua llengua inicial), i el parla habitualment qui es troba en un context que afavoreix l’ús de la llengua. Quan no és així, quan el context és hostil els catalanoparlants deixen de ser-ho, almenys fora de la casa paterna.
Certament, la consciència lingüística, és a dir, la identificació amb la llengua, en promou el manteniment i l’ús, però només n’hi haurà prou amb aquesta consciència quan l’entorn no hi contraposi una resistència que resulti crítica. Cal, sense deixar d’apel·lar a la lleialtat disponible, atendre el context, perquè la “consciència” (la lleialtat) necessita ser alimentada per a mantenir-se i créixer fins a ser decisiva.
No hi ha normalitat sense lleialtat (identificació), però no hi ha identificació sense condicions socials que la facin possible en el grau necessari. Si les condicions són hostils, la lleialtat és impotent, i serà ella la transformada abans que no transformi ella l’entorn. Les polítiques lingüístiques han de garantir contextos favorables, i si cal fer-ho a base de parcel·lar els existents, haurà de fer-se.
No ho hem de perdre de vista: els catalanoparlants ja no som la majoria de la població del nostre país (i la tendència és a empetitir-nos encara més: les dades disponibles apunten que, l’any 2021, només el 19’1% dels infants del Principat fills de persones menors de 40 anys, ho era d’almenys un progenitor catalanoparlant inicial), i havent esdevingut minoria, hem deixat de ser la referència lingüística per passar a ser referenciats al grup majoritari, que és el castellanoparlant, hispanopensant i castellanovolent. No som on voldríem: som on som, i cal assumir-ho, perquè sense realisme no hi ha canvi real. Voler només és poder per a qui ja podia abans.
