«No comprar el marc mental de l’extrema dreta». Cada cop que des de posicions d’esquerra s’intenta parlar d’immigració, sorgeix aquesta idea (tòpica) en forma d’avís que cerca tancar la discussió abans de començar-la.
Sí, és veritat, la dreta més radical parla d’immigració, i ho fa per a responsabilitzar-la de tota mena de mals, gran part dels quals, certament, no se li poden atribuir. La immigració és un boc expiatori propici (un “ells” estrany i fàcilment sospitós, amb pocs instruments de defensa), que no és gens difícil d’assenyalar per als traficants d’idees simples que cerquen exaltar les emocions bàsiques dels esperits senzills. Ara bé, que la immigració poques vegades ―o cap― sigui responsable dels mals que més habitualment se li atribueixen (prendre llocs de feina als autòctons, increment de la inseguretat…) no significa que, a partir de cert volum, no pugui comportar problemes de diversa mena (variables en funció de les seues característiques i també d’aquelles de la societat receptora, que determinaran en quins aspectes serà més vulnerable) que en superin els beneficis. Si l’emigració pot representar un problema per a una societat, la immigració també.
Però, repeteixo, l’advertència contra «comprar el marc mental de l’extrema dreta» és una invitació (o més pròpiament: una advertència) a no parlar gens de tot això. La idea és que admetre arestes problemàtiques en el fenomen seria posar-hi el focus, i això representaria la legitimació de qui l’hi ha posat abans. En el fons, es dona a entendre que, en general, els problemes vinculats al fenomen immigratori són falses percepcions, i que no passa res. Si més no, res que no es pugui solucionar amb unes inconcretes polítiques d’acollida i d’integració, que es pressuposen capaces d’absorbir el que calgui, i amb una no menys indefinida aportació de recursos (materials, però també humans), que, pel que es veu, sempre estarien disponibles. La clau, per tant, seria no parlar-ne. D’actuar així, les preocupacions creades al respecte s’esvairien, com és d’esperar que passi amb tota preocupació de naturalesa essencialment artificial.
És clar que si, per contra, resultés que, efectivament, fos el cas que, en algun indret, els problemes que es poguessin vincular a un volum elevat d’immigració (com ara l’encariment de l’accés a l’habitatge, la degradació, almenys a curt termini, dels serveis públics, la pèrdua de cohesió social, la despersonalització de les comunitats receptores que no disposen d’eines per a la defensa de la seua prevalença cultural…) no fossin meres invencions interessades i representessin costos significatius i inexigibles per a la societat receptora, aleshores, la legitimació de l’extrema dreta es produiria, no per la compra de cap marc, sinó per una cosa molt més greu i difícil d’esmenar: per la renúncia ―dogmàtica― de la resta, inclosa certa esquerra, a admetre els fets i a fer, des dels seus valors, però també des del realisme, una política a l’alçada del repte. Qui percebés aquells problemes es giraria llavors cap a aquella dreta mentre donaria l’esquena a qui els hauria negats i, en fer-ho, s’hauria posat de cul als ciutadans (entre ells, no pocs d’origen immigrant) que els pateixen.
I és que, pròpiament, en aquests casos, la qüestió que es formularia no seria la compra o no d’un marc aliè, sinó l’actualització del propi per tal d’abordar els problemes presents des dels principis que el defineixen, cosa que, pel que fa a l’esquerra, suposa partir de «l’anàlisi concreta de la situació concreta [aquí i ara]» i posar el focus en el model productiu i les condicions laborals i de contractació (que es troben entre els objectius centrals de la seua praxi política i solen ser la causa principal dels grans fluxos), sense perdre de vista que no hi pot haver drets incondicionals en una realitat dialèctica, i que cap bé (ja sigui material o immaterial) no és infinit (amb la qual cosa la sistemàtica i ritual apel·lació a l’“increment de recursos” acaba presentant-se com una mera fugida d’estudi).
En qualsevol cas, l’esquerra, per principi, no hauria de barrejar serveis públics i polítiques de benestar amb la sempre necessària cooperació internacional, i hauria de tenir ben present que la desregulació és una idea a la qual sempre s’ha enfrontat perquè, al capdavall, només afavoreix els forts. Les esquerres no ploren i deixen facturar, sinó que intervenen i planifiquen. No poden admetre que els negocis en què inverteix el capital es beneficiïn indirectament del finançament públic a partir d’ajudes que complementin els salaris o de sistemes de contractació que reparteixin els costos salarials entre l’empresa i la hisenda pública, i no li passa per alt que la força de treball és mercaderia i que la globalització d’aquest mercat és en el fons un triomf del neoliberalisme, al qual no li hauria de proporcionar cobertura ideològica.
Els Països Catalans serien un d’aquells casos amb problemes en els quals és raonable pensar que la immigració hi té un paper rellevant, i també un d’aquells en què, pel que fa a marcs mentals, si el de l’extrema dreta és simple, incoherent i maliciós, el majoritari de l’esquerra, o bé té més de liberal que d’un altra cosa, o bé és tan simple com el de l’extrema dreta, però centrat en màximes fraternals (tanmateix sempre necessàries). En tots dos casos s’acosten més a l’antipolítica que la política. Mentre, per una banda, hi ha una dreta que s’inventa certs problemes, per l’altra hi ha una esquerra que s’inventa que alguns problemes no existeixen.
La qüestió és que, de continuar així, serà precisament aquesta esquerra (la que raona en base a advertències tòpiques sobre no comprar marcs mentals) allò que al final ningú no comprarà. I serà el país (és a dir, tots plegats i la comunitat que hauríem pogut ser) qui ho acabarà pagant.
