Abans que res, espero que em disculpis haver triat un format tan ressuat com el de la carta impersonal per adreçar-me a tu, que estàs acostumat a passar-te el dia cavil·lant temes i tècniques originals per posar-ho difícil als sempre exigents algoritmes.
Soc conscient que, als meus quaranta-quatre anys, no soc la persona més indicada per a donar-te lliçons de res. No ho dic a mode de captatio benevolentiae, no: és que, encara que sembli difícil de concebre, quan jo era adolescent amb prou feines existien els telèfons mòbils.
El primer cop que vaig tenir davant un Nokia, marca avui desapareguda en combat -descansi en pau amb honors de veterà digital-, vaig quedar tant o més garratibat que l’opinió pública mundial el dia que es va presentar el Xat GPT. Fins aleshores, si se t’acudia rondar pel bosc o la muntanya sense companyia i per desgràcia et trencaves una cama (o et mossegava un escurçó, com els passava als llauradors no fa tantes dècades), el cert és que podies ballar-la ben magra. En el pitjor dels supòsits, fins i tot convertir-te en un tros de carn biodegradable a l’aire lliure. Avui dia, en canvi, amb una ratlleta de cobertura i el tecleig de tres números n’hi ha prou perquè et portin amb les comoditats d’un faraó egipci a l’hospital.
A còpia de convertir el mòbil en una extensió del nostre braç, la nostra ment, les nostres emocions i la nostra relació amb el món, els humans hem anat esdevenint cyborgs. No exagero si afirmo que hi ha dies que el coi d’aparellet sap més de nosaltres que nosaltres mateixos. I, en aquest Nou Món, un paradís-infern de la hiperconnexió i el caos audiovisual, tu, que no n’has conegut d’altre, hi tens un paper principal: per alguna cosa ets creador de contingut.
No és cap fotesa. Fer un vídeo, un pòdcast, una transmissió en directe o un esquetx de trenta segons que capti l’interès entre un anunci de sabates i una recepta de truita de carxofes és un acte de creativitat i de fe. Sí, de fe en el petit miracle que un algú plural et consumirà a tu quan podria estar consumint qualsevol altre producte, En la incertesa sobre l’impacte d’allò que t’haurà costat tantes hores d’esforç i desvetllaments -l’èxit, el fracàs i la relativitat que els separa-, qui et consumiràs seràs tu.
Tot és endimoniadament complicat. Tu et sents un influencer -ho siguis de facto o en el teu onanisme mental- que només pensa a incidir en un públic que s’emmiralla en els teus gustos, marc mental i (heus aquí el problema) usos lingüístics. Ets un referent aspiracional, un bonic somni que aconsegueix amagar les hores i les factures que dediques al terapeuta. Ben sovint decideixes produir el teu contingut en castellà no pas per espanyolisme militant o per rebuig visceral a la llengua del teu país, sinó per pur càlcul marquetinià. Perquè “els algoritmes em penalitzen si no ho faig“, o perquè “en castellà hi ha més mercat“, és a dir, més destinataris, més agradaments, més oportunitats.
Has de saber, però, que aquest cercle viciós argumental no s’ajusta a la realitat, perquè la concepció que el català és una llengua petita és més falsa que el cutis del Michael Jackson adult. Els pitjors fantasmes són sempre els que pul·lulen pel nostre cap. Al món hi ha vora sis mil llengües i la nostra juga la lliga de les cinquanta primeres. De fet, el català el pot entendre -i per tant consumir- qualsevol hispanoparlant (485 milions) que no pateixi cap dolència cognitiva. Em diràs que això no és així i que soc un exagerat, però encara recordo com aquell napbuf figuerenc de dotze anys que no apuntava precisament a neurocientífic va entendre a la perfecció la primera roda de premsa que el futbolista brasiler Romário da Souza va fer en… portuguès.
Que hi hagués tants joves de l’altra banda de la bassa que aprenguessin català mirant Polseres vermelles i Merlí m’ha ajudat a establir aquest dogma: el paradigma lingüístic és el més obert de tots, i un col·lapse cerebral per part d’un parlant de llengua romànica per culpa del català només pot obeir a un prejudici supremacista. Einstein, que era d’origen jueu, ja ens va advertir que és més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici.
Entenc que siguis molt sensible als assetjadors digitals, aquella raça mordoriana que va aconseguir anul·lar en Miquel Montoro, que mai més repetiría l’èxit de Ses taronges i els seus més de 3 milions de visionats en un terreny tan àrid per a les llengües no hegemòniques com Youtube. Després de ser exhibit com a mico de fira per programes espanyols com La Resistencia, en Montoro va començar a fer el seu contingut en castellà i a perdre tota la seva autenticitat. Un pagès mallorquí de bon de veres no pot funcionar en cap altra llengua que no sigui el català. I punt. El desenllaç és que no se n’ha cantat més ni gall ni gallina; la moralina, que plegar-se a l’odi dels intolerants i arrossegar-se com un cuc de terra no sol funcionar.
Un servidor de vostè també és present, amb tota modèstia, a les xarxes audiovisuals. La veritat és que són un aliat fantàstic a l’hora de distribuir psicotròpics discursius. Com que tinc una edat i un jo cada cop menys fràgil, el primer que faig cada cop que em cau una calamarsada d’insults (i creu-me que els esputen amb una ràbia batallívola digna d’admirar) és celebrar que això m’activi l’algoritme. El segon, provocar-los per reforçar-ne l’exponencialitat.
Quan miris d’autoconvèncer-te que és millor crear en una llengua hegemònica i global, recorda que el mercat també està més saturat, i que en català encara hi ha mil temes -i per tant mil targets d’audiència- per explorar -i explotar-. Només et cal una mica de visió, talent i vergonya pròpia per allunyar-te d’aquells catalanoparlants amb cent o dos-cents seguidors a les xarxes que no saben fer res més que treure a passejar dia sí dia també el seu castellà macarrònic.
Si el valencià Cabra Fotuda pot tenir 171 mil seguidors a Instagram i 230 mil a TikTok, vol dir que és tècnicament possible que tots els assolim. Si la gavanenca Croqueta de xocolata ha pogut deixar l’escola on feia de mestra i dedicar-se professionalment a la creació de continguts, vol dir que el català és econòmicament rendible. Carregar els neulers a un ens inanimat com la llengua de la nostra mediocritat consubstancial té un punt de suficiència autoexculpatòria que voreja el patetisme.
Permet-me l’autocita, però fa temps que dic que la llengua funcionarà el dia que desterrem el jocfloralisme i que la flor i nata dels qui la fan servir estiguin en disposició de treure’s la bitlletera i comprar-se, si els rota, un Cadillac ben lluent. Parafrasejant Pompeu Fabra: si la llengua sura, surarà tot. Això sí, en lloc d’esperar com l’Estevet que el papà Administració o un mecenes caigut del cel et paguin el marbre via subvencions, et caldrà inspiració (talent) i transpiració (suor), o el que és el mateix: la proactivitat del self made man. A mesura que creïs un públic fidel i creixent impulsaràs un cercle virtuós que farà que les empreses, sempre deleroses de viralitzar la seva marca, s’interessin per tu i allò que fas -allò que els pots oferir-.
Hi ha influencers en català que encara no poden viure del que produeixen, però que tenen un predicament prou notable com per permetre’ls alimentar un dels motors que mou les persones (i específicament els joves) fins i tot per damunt dels diners: l’ego. Recorda aquella confessió de Gabriel García Márquez: “escric perquè m’estimin”. No ens podem arribar ni a imaginar quanta gent seria capaç de socarrimar-se a l’estil bonze per un nanosegon d’atenció dels altres, ni quants cops de colze es donen per grimpar i ser algú. Amb els anys he après que el món és una mica com La casa de les dagues voladores però a l’engròs. No dic pas que em sembli bé, però la condició humana és així.
Sobretot, no perdis de vista que local pot ser glocal. Recorda l’Alegria de poble, que es passa el dia reivindicant les excel·lències del seu petit poble de tres mil habitants, Vallada, i que té desenes de vídeos amb centenars de milers de visualitzacions. Deixa’m posar-te un exemple que em resulta més proper: l’Albert Pagà (àlies Berti) de Deltebre. En Berti va començar gravant els seus vídeos d’humor en castellà pensant-se que això el propulsaria fins a ser propietari d’una mansió de Beverly Hills, on viuria acompanyat d’un criat de lliurea que li faria d’ombra. Ara bé, la distància entre les nostres fantasies i la realitat acostuma a ser còsmica, i òbviament no en va guanyar ni per pipes. Un bon dia vaig cometre la gosadia d’aconsellar-li que se centrés a ser el divo audiovisual de l’Ebre (i més enllà), perquè l’objectiu factible de debò era que, quan rondés per Tortosa, Amposta o la Ràpita, no hi hagués ningú que en veure’l no s’exclamés, internament o externament: “però si és lo puto Berti, xeic!” Doncs guaita’l ara.
Què passaria si fóssiu molts més els qui, malgrat tot, decidíssiu fer contingut en català? Què passaria si les xarxes es comencessin a omplir de vídeos d’humor, de tutorials, de divulgació, de videojocs, de música, de reptes absurds, de reflexions en la nostra llengua? Què passaria si el català deixés de ser vist com un acte de militància i passés a ser una manera més de ser al món digital? I si el jovent us adonéssiu que no cal passar-se al castellà per a fer-vos un lloc, i que potser el lloc es pot condicionar des del català?
Com que m’amoïna el nostre futur col·lectiu, he arribat a la conclusió que la llengua és com un múscul que, si no és exercitat, s’acaba atrofiant. Si no la fem servir per a allò que dona valor a la vida -per riure, per explicar-nos, per jugar, per crear-, acaba reduïda a l’àmbit formal, escolar, institucional. La ritualització és una mort agònica, perquè les llengües que no tenen darrere el poder d’un estat només poden sobreviure si s’apoderen del cor i la boca dels parlants. Tu, si ho vols, pots contribuir a fer que hi hagi gent que redescobreixi el català com una llengua útil, viva, contemporània. Pots ser l’artífex que un nen o una nena d’11 anys que comença a fer lliscar els vídeos de TikTok es digui: “Ah, això també es pot fer en català!” Un seguit de petits clics mentals com aquest pot tenir derivades sociolingüístiques de certa magnitud.
Sé que no és fàcil anar a contracorrent. No et demano heroïcitats, però sí que et convido a pensar-t’ho dues vegades abans de mudar la llengua. De vegades, el camí més planer és el que ens allunya més profundament de la nostra essència. Al meu parer, l’autenticitat està renyida amb qualsevol caprici pel transvestiment o, en el més degradant dels casos, amb la transsubstanciació, amb la renúncia absoluta del jo en favor de la conversió definitiva en l’altre.
Cordialment,
Un mediocre amb autoestima.
