Ja fa tot just vuit anys des del referèndum de l’1 d’Octubre. Vuit anys! Des de llavors, en aquest món han passat moltes coses. Hem viscut una invasió de Rússia sobre Ucraïna en què les discussions sobre el dret de decidir i les aliances entre estats han estat protagonistes; hem viscut l’annexió i posterior neteja ètnica per part de l’Azerbaidjan sobre territoris armenis; hem vist els talibans tornar al poder a l’Afganistan; seguim atentament el nou mandat de Trump amb la seva particular política exterior; veiem com la Unió Europea malda per posar-se d’acord i per influir en algun indret del món; i, finalment, ens llevem cada matí amb una nova terrible notícia des de Gaza.
Tots aquests conflictes han estat profundament connectats amb les idees i els conceptes que van sobrevolar durant el procés independentista català: el dret d’autodeterminació, la voluntat democràtica, el control del territori, l’exercici del poder o les relacions diplomàtiques entre els estats. Han estat vuit anys, vuit anys en què els catalans hauríem d’haver après unes quantes coses sobre com funciona realment el món. Ha estat, en definitiva, prou temps per a fer-nos grans. I fer-se gran vol dir fer-se preguntes serioses i acceptar realitats doloroses, si realment aspirem a canviar-les. El món ha canviat, Europa també, i el mandat de les urnes de l’1-O continua sense aplicar-se. És l’hora de preguntar-se per què.
Per entendre per què l’1-O va derivar en el que va derivar, cal cercar causes anteriors i més profundes que els fets de l’octubre del 2017. Des de finals de la dècada del 2000, en què començaven a posar-se les bases discursives del procés independentista català, els líders del Procés -tant els dirigents polítics com els líders de la societat civil i els opinadors mediàtics- han partit sempre de plantejaments molt allunyats de la realitat de les relacions internacionals i el poder. Des de les massives manifestacions de l’11-S fins als dies posteriors al referèndum de l’1-O, els líders del Procés han fet sempre bandera d’una perspectiva naïf i profundament desconeixedora de com funciona un procés d’independència real. Hem d’assumir també que diverses d’aquestes personalitats, en el fons, no van creure mai seriosament en l’empresa de l’estat independent. En tot cas, aquesta perspectiva ingènua i ignorant que denuncio no és només una opinió meva: és un fet que els mateixos líders del Procés han reconegut en nombroses declaracions, entrevistes i autobiografies.
Intento explicar-ho de la manera més senzilla i resumida possible: durant el Procés, el plantejament dels líders de l’independentisme català era el de prendre de manera gratuïta el control de la porció més important de l’estat espanyol, és a dir Catalunya. No es pretenia pagar un cost diplomàtic de cap mena. Com és sabut, el territori català conté un conjunt d’actius que tenia -i encara té, malauradament- com a titular l’estat espanyol: la població, els béns i serveis, empreses, institucions, infraestructures, recursos naturals, etc. Doncs bé, l’independentisme català aspirava a apropiar-se tots aquests actius apel·lant, simplement, al dret democràtic i la voluntat popular, com si per si sols servissin per a fer que l’estat espanyol hi renunciés.
Així, a base de successives demostracions de voluntat popular, primer mitjançant manifestacions i després mitjançant votacions, es pretenia doblegar la voluntat d’Espanya i de la comunitat internacional. Només calia demostrar que volíem la independència. Cal admetre que, des d’una perspectiva basada en el dret, les relacions internacionals, l’experiència històrica, els principis de negociació i la política comparada, l’estratègia de l’independentisme català que culmina l’U d’Octubre no tenia pràcticament cap possibilitat de triomfar.
Gairebé tot l’independentisme català, des dels sectors que van conduir el Procés fins aquells que s’hi van mostrar més crítics, pecaven de la mateixa concepció errònia del que és realment el dret d’autodeterminació. Tots plegats partien d’una concepció voluntarista, segons la qual una nació pot autodeterminar-se sola i sense que compti res més que la voluntat popular dels seus membres, menystenint el paper de l’estat del qual t’independitzes i de la resta de la comunitat internacional. Però l’experiència històrica ens demostra de manera inequívoca que tu no t’independentizes sol, sinó que altres estats t’ajuden a independitzar-te, coaccionant o atacant, si cal, l’estat matriu. Això es produeix especialment quan tens menys poder econòmic, demogràfic i militar. Agradi o no, les nacions petites som els peons del tauler internacional, i són les grans potències internacionals les qui juguen. En conseqüència, es tracta de saber posicionar-se en aquest tauler i de ser útil a algun dels jugadors amb la finalitat d’acostar-te als teus objectius.
La voluntat popular l’has de tenir, sí, però amb això no n’hi ha prou: necessites generar incentius a estats tercers, o oferir-los alguna cosa per tal que t’ajudin a exercir el dret d’autodeterminació que, com ja anem intuint, no és realment unilateral sinó multilateral. En conseqüència, el Québec comptava amb el suport i el compromís de reconeixement de la independència dels presidents francesos François Mitterrand i Jacques Chirac, i fins i tot Escòcia es va recolzar en la Unió Europea per pressionar un Regne Unit que ja flirtejava obertament amb el Brexit. Si anem més enrere i ens fixem en processos d’independència reeixits, aquest article no ens permet encabir la infinitat d’exemples històrics que proven aquesta tesi, però una lectura ràpida sobre els processos de Grècia, els països bàltics, els de l’antiga Iugoslàvia o el mateix cas dels Estats Units, són més que suficients per comprovar-ho.
A mesura que ens acostàvem a l’1-O i l’estat espanyol es mostrava cada cop més cru en les seves accions i intencions, el discurs d’alguns sectors de l’independentisme va evolucionar i també es va endurir. Conscients que amb les demostracions de voluntat popular no n’hi havia prou per a doblegar l’estat, i apel·lant a la unilateralitat i la resistència civil, la idea era prendre el control del territori català i defensar-lo al carrer. D’aquella fase final del Procés en van sortir diversos corrents independentistes crítics, que podríem anomenar antiprocessistes o unilateralistes, i que centren les seves crítiques en la rendició dels polítics aquell mes d’octubre. Ens venen a dir que si no tenim la independència és perquè els líders polítics del Procés hi van renunciar quan ho teníem a tocar. Davant el discurs d’aquells, que van fer servir com a excusa l’amenaça de la violència i els morts que provocaria l’estat espanyol si els independentistes tiràvem endavant, es va alçar una resposta contrària: cal aplicar el mandat de l’1-O i defensar-lo al carrer. I, si no estem disposats a posar-hi morts, no hi haurà independència. La tesi sosté que si es resisteix a ultrança i s’obliga l’estat a fer servir la violència extrema contra els catalans que defensen el territori, ja haurem guanyat. Com que el cost de la repressió per part de l’estat espanyol seria massa alt i les vulneracions dels Drets Humans serien inacceptables per a la comunitat internacional, uns i altres es veurien obligats a reconèixer-nos com un estat independent. Aquest plantejament és igualment naïf i allunyat de la realitat.
Els antiprocessistes han entès malament el que vol dir pagar el cost de la independència. La repressió, la violència i els morts, per si sols, no tenen cap valor transaccional a nivell polític o diplomàtic. Cap estat lliurarà la part més important del seu territori a canvi d’un grapat de cadàvers que posem sobre una taula. Oferir morts, sigui a Espanya per mirar d’avergonyir-la o atemorir-la, o sigui a tercers països per mirar de guanyar-nos-en el suport, continua sent no oferir res.
Lamento que aquesta reflexió tingui aquest to de tragicomèdia, però, certament, és el to que escau a unes proclames tan buides. Patir morts i violència és un dany col·lateral, moltes vegades inevitable en un procés d’independència, però en cap cas és una finalitat en si mateixa, ni els morts són moneda de canvi per a prendre el control d’un territori o guanyar-se el suport dels altres països. Som davant d’una altra idea martirològica que continua bevent exactament del mateix plantejament naïf processista, que és creure que pots guanyar la independència a través de demostracions de democràcia i exhibició de valors nobles. Així mateix, comparteix la perspectiva mal entesa de l’autodeterminació del llop solitari, sense la participació de tercers.
Si assumim que un nou procés de secessió català necessitaria, molt probablement, una resistència civil al carrer, el que intento dir és que això només és la meitat de l’equació. Sense haver-nos guanyat una posició al tauler internacional i haver generat els incentius a tercers estats per intervenir-hi d’alguna manera, la resistència civil catalana s’aniria apagant sota la mirada indiferent de la resta.
Què hauria passat, per tant, si l’octubre del 2017 els líders del Procés haguessin decidit tirar endavant? Aquest és un terreny per a l’especulació, però tot sembla indicar que, en el millor dels casos, s’hauria aconseguit una taula de negociació amb l’Estat Espanyol, que hauria millorat la situació de l’autonomia catalana i afluixat el procés de repressió. Són uns guanys que no menystinc, però que en cap cas equivaldrien a la independència per la senzilla raó que s’havia renunciat des del principi a jugar la partida al tauler internacional.
Durant la Guerra de Successió, els catalans vam lluitar primer amb el suport dels imperis de la Gran Aliança de la Haia. A partir de la signatura del Tractat d’Utrecht, ens va tocar, però, lluitar sols. Ara bé, la resistència d’aquells darrers dos anys de 1713 i 1714 es va fer amb el compromís ferm -finalment traït- que Anglaterra trencaria el setge borbònic sobre Barcelona. No es tractava d’una resistència numantina merament romàntica, sense cap finalitat pràctica.
Com ja hem explicat, la lluita en solitari que compartien processistes i antiprocessistes durant els fets de l’1-O no es correspon amb cap procés d’independència ni cap experiència històrica reals. La lliçó és evident: tant un nou 1-O com qualsevol procés independentista del futur només poden triomfar si els catalans hem aconseguit generar incentius en altres estats que situïn l’estat espanyol en una posició insostenible a l’hora de retenir una Catalunya que, en aquell moment, s’hauria de posar per força sota l’esfera d’influència dels estats que ens haguessin ajudat a obtenir la independència.
En les relacions entre estats, tot són transaccions i intercanvis, ja siguin a canvi d’alguna cosa o de l’amenaça de la força. Aquest joc funciona així, i no de cap altra manera. Amb tenir la voluntat popular, patir repressió o resistir al carrer no n’hi ha prou: aquest és un missatge que la comunitat internacional ja ens ha enviat diverses vegades, i que no hem parat de constatar en tots els conflictes que hem esmentat al principi. La independència és possible, però no es fa com la vam intentar fer, ni com encara volen fer-la alguns.
