Una de les majors obres de l’antiguitat clàssica, l’Odissea, retrata el misteriós poder de la nostàlgia en la tria d’Odisseu, l’heroi grec extraviat que rebutja la immortalitat a canvi de retornar a la seva llar. Paradoxalment, la decisió del personatge esdevindria immortal gràcies als versos homèrics, que s’utilitzarien com a mètode pedagògic durant l’antiguitat. La tria d’Odisseu seria per als antics ben natural, mentre que per a nosaltres, que som fills de la modernitat, la cosa és diferent. Som proclius a topar amb les següents preguntes: té sentit, aferrar-se a les arrels? És racional, prioritzar els orígens per sobre de tot bescanvi i comoditat? Quin valor cal atorgar a la llar?
És bo contrastar el canvi de paradigma en la mentalitat occidental que va des dels temps d’Homer a nosaltres. En l’antiguitat, el territori que poblava una ètnia era considerat quelcom imbuït de necessitat i de destí, fins al punt que els pobles feien arrels allà on els seus déus, segons creien, ho manaven: Osiris fundava personalment Egipte a la riba del Nil, els perses identificaven el seu regne amb les deïtats bondadoses, i els romans es consideraven descendents ineluctables de déus que manaven la fundació d’una nova civilització. La necessitat i el destí que invocaven totes aquestes societats apunten més enllà de la casualitat: per als antics, la parcel·la de món associada a una ètnia era essencial a la seva manera de viure i de ser; i és que la importància atorgada al territori es va donar en tota civilització premoderna de certa envergadura. Es podria objectar a aquesta idea assenyalant el cas de l’antic poble d’Israel, on —podria semblar— la vinculació entre ètnia i territori és més feble, perquè els jueus han estat sempre un poble errant. Això no obstant, si l’ètnia jueva ha pogut sobreviure des de temps immemorials és, de fet, perquè seguia el rastre d’una promesa divina, la de tenir reservada una terra promesa on establir-se.
El lligam entre territori i identitat no és accidental, sinó essencial, en la cosmovisió premoderna, i és un lligam sovint segellat per designis divins. Es tracta d’una relació constitutiva i bidireccional: la identitat formava part del territori i el territori de la identitat. Aquesta relació s’erosionaria amb el pas dels segles. Nosaltres, que hem nascut a l’altra banda de la modernitat, concebem prou sovint la relació entre extensió geogràfica i ètnia com una relació accidental, capriciosa; un lligam arbitrari i mancat de necessitat.
La influència de la modernitat en el vincle entre territori i identitat ètnica
Diverses idees i tendències culturals conspiren contra el vincle entre identitat-territori en la nebulosa de la psicologia contemporània. En primer lloc, i encara que sembli rebuscat, ens influeix la postulació del dualisme ment-cos. Si bé aquest ja es troba en Plató i els pitagòrics, que separen l’ànima de tot allò sensible, el dualisme prendria una especial embranzida amb la reinterpretació de la doctrina cristiana sobre l’ànima durant la Baixa Edat Mitjana. En aquest període va sorgir una nova preocupació per la biografia individual de cada persona: la mort passava a ser el moment anterior al judici individual davant Déu i el seu tribunal, que examinaven les accions comeses durant la vida per part d’una persona, tot posant-les sobre una balança.[1] Per altra banda, cal tenir en compte el racionalisme il·lustrat d’autors com Descartes, qui separaria la ment i el cos de manera irreversible. La ment esdevenia privada, interna i definitòria de l’individu, mentre que el món físic era relegat a un mer conjunt d’aparences enganyoses, prescindibles i caòtiques.
Amb tot, la valoració cristiana de l’ànima individual i la separació cartesiana de la ment i el cos fomentarien la idea que allò accidental o contingent —com els accidents de naixement o els detalls del cos—no poden formar part de l’essència d’una persona. Així, un raonament paral·lel respecte de la identitat col·lectiva es fa possible: allò rellevant d’un poble no és l’espai que li ha tocat per desenvolupar-se, sinó la seva personalitat, la seva ànima o voluntat, allò immaterial —en aquest raonament, és bo notar, s’assumeix sense raons que la personalitat ètnica i la geografia no tenen cap mena de connexió.
Neix el dualisme nació-territori. En aquest procés, l’experiència religiosa té molts punts d’influència. Com hem vist més amunt, les civilitzacions antigues tenien ben clar que les forces misterioses del destí i dels déus operaven per escollir i fins i tot crear l’origen de cada poble. Per a la ment antiga, l’atzar i les coincidències existien en un menor grau que al nostre. Els patrons en la naturalesa que nosaltres sovint considerem mancats de propòsit eren per a ells d’una enorme rellevància, perquè hi percebien significats ocults de naturalesa sobrenatural. L’afebliment del sentiment religiós a Occident, doncs, disminuiria la nostra capacitat de considerar especials les coses quotidianes, aparentment atzaroses. Avui, les muntanyes, les valls i els rius són considerats accidents geogràfics perfectament explicables per a la ciència moderna, i, en conseqüència, ens és més fàcil pensar que no els hem d’atorgar una importància crucial per a la nostra identitat. La geografia ja no és definitòria de qui som: és un espai que simplement habitem, un escenari mort i intercanviable.
Finalment, amb la mort de Déu emergeix l’individualisme i la reverència i admiració moderns per la llibertat individual. Més enllà de quins valors i objectius tingui una persona, la caiguda de la imatge religiosa del món implica que el més valuós pels moderns esdevé la simple capacitat de triar dels individus— sigui per triar coses bones o dolentes. La llibertat esdevé un fi en si mateix.
Sota aquesta premissa, la decisió d’Odisseu té poc sentit. Segons la mentalitat contemporània, és absurd privilegiar els lligams que venen donats de naixement, com els vincles amb la família, el territori o la llengua; lligams no triats. Com que la capacitat de triar és el més valuós en les persones, es considera que s’ha de privilegiar allò que no ens ve donat, o fins i tot la possibilitat de mantenir-se les opcions obertes, disponibles. [2]
Contemplem en aquest punt la multiplicitat de factors esmentats. Per què hauríem de preferir un territori a un altre, doncs, o atorgar importància als orígens? —resa la desarrelada veu contemporània: —Tots els territoris són només això, territoris, i es diferencien solament en les seves característiques superficials.
Globalització, postmodernitat i el lligam territorial
A aquestes idees cal sumar-hi l’influx de la globalització. L’expansió cultural i industrial que ha exportat Occident a tot el món ha desterritorialitzat els problemes i les identitats, esborrant les fronteres administratives i postulant identitats supranacionals com la del cosmopolita o ciutadà del món. Durant el segle XXI, el projecte globalitzador que acompanya aquesta proposta ha topat amb antigues problemàtiques, com la necessitat creixent de sentir-se part d’una identitat plena, competitiva i ancorada a la territorialitat, o la buidor inherent d’aquella identitat que fa impossible satisfer la necessitat de reconeixement dels individus en tant que part d’un col·lectiu diferenciat.
En aquest context, la manca de contingut de la proposta desarrelada genera una insatisfacció implícita que s’expressa, per exemple, en la pugna constant per reconfigurar els límits i poders dels estats-nació. En última instància, el model de la identitat globalitzada es revela no només com a poc funcional, sinó com a farsa, perquè el ciutadà del món només pot expressar la seva perspectiva des d’alguna part del món, és a dir, des d’algun incansable biaix identitari. La neutralitat identitària és una quimera.
Convé assenyalar en quina tendència geopolítica ens trobem. La desfeta o afebliment actuals de la Unió Europea i de molts estats nació insinua —o potser demostra— un retorn no racionalitzat a les arrels, a la vinculació capil·lar amb el territori. Tanmateix, els fonaments teòrics de l’opció de vida arrelada, tradicional, són avui poc coneguts, i en resposta al problema col·lectiu del desarrelament sovint s’ofereixen solucions només individuals. Per una banda, la desafecció del jovent que fuig de les metròpolis i fins i tot del país n’és una conseqüència indirecta. Si la modernitat representa un allunyament respecte de la cosmovisió comunitarista dels antics, la postmodernitat es perfila de vegades com un retorn inarticulat a la premodernitat. Per altra banda, l’acceptació de la identitat global, especialment a les grans ciutats o en contextos d’opressió nacional és una fugida d’estudi temporal al problema identitari que només en posposa el tractament. [3]
Els dualismes ontològics, la preocupació per la llibertat individual o l’ensorrament de la religiositat convencional, juntament amb l’acció uniformitzadora de la globalització, han afeblit el lligam atàvic entre identitat i lloc d’origen, donant força a la identitat desarrelada i la desafecció que comporta. Hem vist, tanmateix, que la posició desarrelada no és fruit de raonaments asèptics independents de qualsevol sentiment d’afecte vers els orígens: aquesta posició emergeix, precisament, com a resultat d’una nova relació, deslocalitzada i postindustrial, entre persones i espai geogràfic, així com l’influx de tendències culturals indeslligables d’esdeveniments històrics concrets d’altíssima complexitat.
L’influx de la modernitat i la postmodernitat permet veure per què les categories de pensament occidentals han mutat des de l’antiguitat, però no per què aquesta mutació ha de ser considerada alguna mena de progrés. Si analitzem les conseqüències i els interessos subjacents d’aquesta transformació, de fet, ens serà fàcil de veure els llençols que s’han perdut a cada bugada, i la necessitat de garbellar i harmonitzar els elements valuosos de les cosmovisions examinades.
Val la pena, finalment, retornar a la pregunta que es desprèn de l’Odissea amb una mirada clara i situada: té sentit, aferrar-se a les arrels, al territori?, ens demanàvem al principi. Potser val la pena, més aviat, desestimar la pregunta, que només pot plantejar-se una vegada el lligam amb les formes familiars ja s’ha vulnerat i, en bona mesura, desestimat —com si hom pogués desestimar la naturalesa humana, o transcendir-la i qüestionar des d’un altre plànol existencial. Convé tornar a casa.
[1] Ariés, Philippe; Essais sur l’histoire de la mort en Occident: du Moyen Âge à nos jours, Seuil: 1975.
[2] Hi ha moltes connexions que es podrien esmentar en relació amb l’emergència de l’admiració moderna per la capacitat de triar individual. El Romanticisme, amb el seu èmfasi en les emocions i el voluntarisme per sobre de la raó i l’autodisciplina propis de la Il·lustració, seria un moviment clau per aquest procés de revalorització. Conferiu, per un resum d’aquestes connexions, Hacker, P. M. S; The Passions: A Study of Human Nature, Wiley Blackwell: 2017. Pàg. 433.
[3] Per aprofundir en la insatisfacció que genera la proposta d’identitat globalitzada i desarrelada, conferiu Taylor, Charles; The Politics of Recognition. Princeton University Press: 1992.
