Massa vegades passem per alt els petits detalls que configuren les nostres tradicions i inèrcies socials. També les que posem a la taula ja que com deia Pla, la cuina és el paisatge a la cassola. Ara que l’esquerra woke considera que res és fix i que les identitats socials o nacionals són demodé... (mentre siguem espanyols, és clar) ens cal veure què ens identifica a la taula per les festes de Nadal.
La sopa de galets. A finals del segle XIX un fabricant de fideus de Valls, Tomàs Guinovart, es va establir al Born del cap-i-casal. Un cop allà, al primer Nadal, va descobrir el plat tradicional de l’època: la sopa de macarrons amb formatge ratllat. Però ràpidament s’adonà que sovint els macarrons s’escapaven de la cullera i això el va fer innovar. Els tallaria i simularia un broc d’un càntir, per beure a galet. L’any següent ja va fer la primera sopa de galets.
Els canelons. A finals del segle XIX també es va introduir una pasta d’origen italià, els canelons, i se’n va estendre el consum per festes (especialment per Sant Esteve). Segons Pla “tingueren un gran èxit i es difongueren per tot el país amb gran vitalitat” malgrat que no sortien als receptaris oficials del segle XIX. La tendència a Catalunya no és la de fer la pasta “al dente” sinó ben cuits. Per a Pla: “els canelons han d’ésser rossos, han de tenir una perfecta presentació, no han d’ésser escaldufats” i es fan amb carn rostida i després picada. Se solen acompanyar amb una salsa beixamel i es cobreixen amb formatge ratllat abans de posar-los al forn.
Els torrons. No en sabem ben bé l’origen (dels grecs, dels àrabs, etc.) però queda clar que, malgrat que estigui emparentat amb el nogat occità o el torrone italià, la tradició als Països Catalans és ben forta: de Perpinyà a Alacant i Xixona, tot passant per Agramunt; tenien, en la versió tradicional, una base d’ametlla. I també s’innova des de fa molts anys amb els gelats per donar continuïtat al producte. El nom de torró sembla que té a veure amb el «torrat» del producte.
Després d’afartar-nos, un any més, dels plats tradicionals és bo que també pensem en allò que ens fa un poble amb una tradició gastronòmica més que reeixida, que interactua amb les altres tradicions antigues i noves però que configura una singularitat enmig d’un món que es fa massa semblant i petit però que també cal que el fem nostre, que hi aportem allò que som. Som, també, el que mengem!
