D’adolescent, a l’escola, quan estudiàvem la Història Antiga, va quedar-me ben gravada una frase que em va suposar un xoc com a ésser humà i com a membre d’una comunitat nacional sotmesa; es referia, en concret, a les guerres entre Cartago i Roma. Per a obtenir més rendiment dels soldats cartaginesos, els caps militars no els van pagar més ni els van donar millor menjar, sinó que els van injectar droga mental amb el crit ‘odi etern als romans’! Aquesta demostració d’agressivitat em va impactar. Poc temps després, vaig entendre la voluntat d’opressió que ha caracteritzat Castella, i el seu ancestral esperit colonitzador que, amb altres noms, era a la base de tota guerra entre estats i de lluites intestines.
A l’Espanya de la unidad de destino en lo universal, hom hi troba el mateix argumentari, emprat per la cúpula i i els majordoms de la casta casposa i feixista que al seu moment la van utilitzar per als seus interessos criminals. El neofranquisme del règim del 1978 fa servir també els seus titelles a llocs clau del poder comunicatiu, eclesiàstic, econòmic, judicial, militar, policial i polític per a dur a terme els seus plans mesquins, sobretot els de supremacisme venjatiu. Gaudeixen, amb acritud i malícia, igual que els macarrons amb les ‘seves treballadores’. La droga de l’odi és barata quan penja la llufa als catalans.
Vull creure en les prediccions del savi Alexandre Deulofeu, desenvolupades a la seva teoria de la matemàtica de la història. Però, si analitzem l’ara i aquí, i la necessària harmonia política que l’hauria de fer factible, ara mateix no la veig plausible. Hi ha massa interessos partidistes, massa toxicitat, massa subordinació al govern espanyol i poca generositat en favor del país. Som una nació desmembrada que necessita l’oficialitat efectiva de la llengua catalana per a viure amb dignitat la seva personalitat pròpia abans que sigui tard. Molt sovint es produeix una distopia entre les lleis, les normes o les ordenances i la realitat al carrer, a l’escola, al comerç o a la feina. Aquest decalatge de vegades ens fa caure en un desànim que no ens hauríem de poder permetre, però també ens situa en un escenari de realisme que no hem de defugir.
Tant de bo m’equivoqui, per bé que tot apunta que haurem d’esperar a tenir un estat propi per la via passiva, amb el desmembrament previ de la cosa nostra abans d’acabar aquesta dècada.
