Els darrers anys, qüestions relacionades amb la societat catalana com la demografia, la immigració, la natalitat o la integració tenen cada vegada més rellevància. Catalunya ha canviat molt els darrers quinze o vint anys i, com explicaré, aquest procés de transformació quasi total continuarà. Aquest canvi ve motivat per la baixíssima natalitat de la població autòctona, que es combina amb l’arribada caòtica i descontrolada de població nouvinguda (que se suma a onades anteriors) i el col·lapse de les estructures d’integració cultural, econòmica i social. Tot plegat em permet de dibuixar una hipòtesi sobre l’estructura social que veig més probable per la Catalunya dels propers anys, que en bona mesura ja és la Catalunya actual.
Entrem, doncs, en matèria. El primer que hem d’esperar és que el col·lectiu catalanoparlant tendeixi a fer-se cada cop més petit, tant en termes absoluts com relatius. Aquest grup, que avui dia està format o bé per persones autòctones o bé de tota mena d’orígens, accentuarà la seva minorització per manca de naixements i per canvi d’usos lingüístics; hem de tenir en compte que alguns fills de la població autòctona catalanoparlant ja estan adoptant el castellà. Com és lògic, la conseqüència d’això és un retrocés del català cap als àmbits d’ús familiar i les zones rurals, així com un empobriment i dialectalització del seu ús. Llegiu en Pau Vidal, si teniu ganes de gresca en aquest aspecte.
Tant si es vol com si no ens dirigim a la consolidació de la Catalunya de les societats paral·leles. Aquest és un fenomen que ja podem observar ara: vivim en un país amb moltes comunitats de centenars de milers d’individus que continuaran creixent, que conviuen en pau sense fer gaire pinya, i amb les seves pròpies estructures i entorns. Una Catalunya que, dit en termes planers, qualsevol usuari de les línies de metro i Rodalies ja ha vist i coneix. És indubtable que hi continuarà havent espais socioculturals en català i catalanocèntrics -no és endebades que es tracta d’un col·lectiu arrelat i ben organitzat-, però inevitablement minoritari i, de moment, amb una escassa capacitat d’atracció fora dels seus cercles habituals.
En aquest marc, és esperable que es generi un gran espai central sociolingüístic –i potser polític, en parlarem després-, un punt de trobada entre totes les comunitats que viuen a Catalunya, que serà massivament en castellà i amb marcs referencials, audiovisuals i culturals del món hispà, amb alguns tocs de catalanitat. Aquest gran espai central es consolidarà amb independència d’allò que la comunitat catalanoparlant faci a curt termini, perquè el seu escàs nombre i la seva manca de full de ruta polític i econòmic li faran perdre l’hegemonia cultural i lingüística, sobretot a les àrees del país més poblades del país. En aquests territoris la catalanitat serà un accent, un regust o un teló de fons. El projecte històric del catalanisme, basat en la integració sota el paraigua de la catalanitat, en bona part haurà naufragat.
La traducció electoral i política d’aquest fenomen està per veure. Si les tendències són les actuals, tot apunta a unes majories políticament semblants al que ara mateix representa el PSC. Per al nacionalisme català o per a l’independentisme, cada cop serà més complicat guanyar les eleccions, ja que són ideologies que requereixen d’un fort arrelament familiar i amb el territori. Pel que fa a la relació amb l’Estat, és probable que anem a un escenari de regionalització, en el qual Catalunya no s’entendrà tant com un subjecte nacional, sinó com una regió d’Espanya molt diferenciada de Castella en diversos aspectes. Ara bé, l’evidència que tendim a ser el territori més poblat de l’Estat i que mantinguem un pes econòmic important generarà, sens dubte, unes contradiccions amb el centralisme madrileny que -potser- algun catalanisme podria explotar.
Per últim, quant a l’aspecte socioeconòmic, i com ja he explicat diversos cops, cal esperar un augment de la desigualtat, de la precarització dels llocs de feina i dels serveis públics. La manca de finançament del país, combinada amb la gran arribada de població nouvinguda, repercuteix en la saturació del serveis públics i del mercat de l’habitatge, entre d’altres. El model econòmic low cost, basat el sector serveis de baix valor afegit i la contenció salarial, estan generant una àmplia capa poblacional que viu al marge de la classe mitjana –on hi haurà la comunitat catalanoparlant, entre altres comunitats-. No tinc prou informació de les classes més altes, tot i que la comunitat estrangera adinerada i qualificada és, incontrovertiblement, una més d’aquestes societats paral·leles que ja componen el país. Té, a més, un impacte considerable en termes lingüístics, econòmics i urbanístics.
Aquest seria, en resum, el croquis d’una hipòtesi basada en les dades, l’observació i l’experiència professional. Evidentment, tinc la meva opinió respecte les causes i els responsables de la nova Catalunya que ve i que ja és, però em conformo amb generar reflexió entre els lectors. Algunes persones de l’àmbit del catalanisme afirmen que, en aquest escenari, la nació catalana camina inexorablement cap a l’extinció. No em sembla rigorós fer aquesta afirmació, o com a mínim no amb caràcter immediat. Una minoria catalanista -de tots els orígens, i per tant que defugi qualsevol racisme- ben organitzada i amb voluntat de poder podria començar a capgirar algunes d’aquestes tendències. Aquesta comunitat encara disposa de capital humà, econòmic, polític i associatiu suficient per exercir el lideratge, en un escenari que es complicarà cada dia més si no sabem llegir el nou país en què vivim.
