El covid-19 ha canviat moltes coses. Les plataformes digitals Jitsi, Zoom o Google Meet permeten optimitzar temps i fer possible, per exemple, entrevistes.
En aquesta ocasió tenim l’oportunitat d’entrevistar en Ramon M. Espadaler i Parcerisas, que fa l’entrevista del cotxe estant, ben aparcat al voral d’un carrer o carretera. Per l’hora que és, el més probable és que arribi tard al sopar familiar. Li’n demanem disculpes.
És dia 15 de setembre, vigília del debat de política general al Parlament de Catalunya, i també del debat de l’estat de la Unió al Parlament Europeu.
Qui és en Ramon Espadaler?
És un pare de família (tenim tres fills amb l’Anna) que viu amb interès i compromís el creixement de les persones d’entre els 10 i els 17 anys. I que, des d’aquesta perspectiva, està amoïnat pel futur col·lectiu d’aquest país.
No amaga que ha fet política, té vocació política i té la immensa sort que li hagin fet confiança moltes persones per poder fer política des de les institucions.
Quina és la ideologia de Ramon Espadaler?
Em defineixo com un democristià. M’ha interessat molt intel·lectualment i políticament un corrent de pensament que és el personalisme comunitari, que beu de fonts molt diverses. És un corrent que troba un punt d’equilibri entre la llibertat individual i el seu vincle amb la societat, i que no el porta a l’extrem de l’individualisme.
Es tracta d’una ideologia que supera la ideologia marxista o fins i tot la socialdemocràcia, pel respecte a la persona, i el liberalisme, perquè la situa en una societat.
Dissortadament, no ha tingut gaire predicament al nostre país.
En aquesta línia, no creus que el pacte d’Units per Avançar amb el PSC és un pacte, en certa manera, contra natura?
No. En moments d’extrema dificultat a Europa les dues famílies, la democristiana i la socialdemòcrata, que es reconeixien com a diferents, van posar les bases de l’Europa que coneixem; estats socials i democràtics molt diferents del model nord-americà. Van entendre que hi havia una possibilitat de conciliació. No pas al servei de les trinxeres, sinó fent una proposta política.
En tinc una valoració molt positiva.
En origen, ja vam dir que el nostre estat natural és el de competir a les urnes i acordar als parlaments després de les eleccions. Però la situació del 2017 era tan atípica que justificava de fer una oferta conjunta.
De totes maneres, ens reconeixem i respectem com a diferents.
Per tant, hipotèticament, no seria més lògic un pacte amb el PDeCat o amb el PNC?
Quan vam fer aquest plantejament, el PNC no existia.
Pel que fa al PDECat, havia fet una opció molt radical que respecto, però que no comparteixo, i que els ha dut a abandonar la defensa d’uns pressupòsits: concertació a l’ensenyament, concertació público-privada en la sanitat o altres aspectes com ara la política fiscal o la socioeconòmica. Es va subordinar tot a un objectiu únic, que és el de la independència.
Es va dimitir davant de les posicions de l’esquerra més dogmàtica i tronada d’Europa, que és la de la CUP, a la qual tant ERC com el PDeCat s’han subordinat.
Com veieu Units per Avançar d’aquí 5 anys?
Avui Units incorpora un segon diputat, en Joan Caballol, al Parlament de Catalunya.
Una persona de formació humanista i democristiana sòlida. Per tant, avui sóc optimista.
Nosaltres desitgem que en el futur la variable independència cedeixi el pas a l’eix esquerra-dreta, atès que la sortida de la crisi té ideologia. Se’n pot sortir des de posicions ultraliberals i deixar gent a l’estacada, o se’n pot sortir des de posicions molt dogmàtiques de l’esquerra, amb la qual cosa faran fallida les finances públiques. També se’n pot sortir des d’una posició més centrada.
A mi m’agradaria que primés més aquest eix ideològic que no pas l’independentista, que prima des del 2012 ençà. Malauradament, encara queden capítols per tancar aquest cicle en què es divideix entre bons i dolents i que dóna carnets de catalanitat als quals nosaltres sempre ens hem negat.
Vostè va ser un actor central l’any 2014 amb el 9N i el procés participatiu. Com el valora?
Cada cosa s’ha de situar en el seu temps. Jo crec que va ser un procés que va donar sortida a les demandes de molta gent, i que el President Mas va tenir la sensatesa de definir-lo com el que vostè diu, un procés participatiu, en lloc de donar-li una connotació referendària.
Crec que, a partir d’aquí, el govern espanyol es va equivocar molt judicialitzant aquest procés i tot el que hem anat coneixent.
Sí, efectivament vaig participar del 9N i en una conselleria terriblement sensible com ho és la d’Interior. I et puc dir, i en vaig tenir tota la sensació, que va ser un procés tolerat des de totes les instàncies judicials i polítiques.
Espanya ha trencat, com afirma el President Puigdemont, el pacte constitucional o un cert esperit de la constitució?
Jo crec que no, que hi ha possibilitat d’encaix. Hem arribat a un punt palpable on hi ha una part important del país, que respecto profundament, que és independentista, que ha desconnectat d’Espanya, però no és menys cert que hi ha una part del país que correm el risc, si és que ja no ho ha fet, de desconnectar de les nostres institucions d’autogovern. I, això, una part de l’independentisme no ho vol veure.
Crec que les posicions de partió no tenen sortida i, per tant, hem de tornar a les polítiques concretes. Haurem de primar la reconstrucció.
Ha d’haver-hi una sortida a l’encaix. Des d’Units per Avançar l’hem feta; Pacte d’Estat Catalunya-Espanya.
Defensem un autogovern de qualitat amb prou suficiència i estabilitat competencial.
Un dels cinc punts d’aquest pacte d’estat és la reforma del Codi Penal, ja que ens sembla que el delicte de sedició és una cosa del segle XIX i no pas del segle XXI, i que no té res a veure amb el que va passar l’1 d’octubre. Estem contents que això vagi progressant al Congrés dels Diputats, mica en mica.
Seria una sortida molt respectuosa amb la divisió de poders, sense obligar el judicial a fer certes interpretacions.
Ara farem una pregunta punyent. En l’hipotètic cas d’un referèndum entre una devo max a la catalana o la independència, què votaria Ramon Espadaler?
Nosaltres treballem per un pacte d’estat entre Catalunya i Espanya per ésser sotmès a referèndum.
Fins i tot, en aquests moment, destacats líders independentistes com en Junqueras reconeixen que amb un 50% no es pot assolir la independència. Això justeja.
En aquests moments les posicions estan molt consolidades, i poso en dubte que molts independentistes o unionistes canviïn les seves posicions. Per tant, cal gestionar-ho tot plegat al servei de qualitat de vida dels ciutadans. I això passa per millorar l’autogovern i el finançament, sense tancar-se en un futur in eternum.
Difícilment millorarem el finançament i l’autogovern si ja li diem a l’altra part, Espanya, que tot allò que aconseguirem o disposarem ens servirà per tornar a plantar cara. Em sembla contraproduent.
Hem de ser honestos i clars en els plantejaments. El nostre no és de ruptura, perquè volem incrementar l’autogovern de veritat.
Es diu en mitjans periodístics que la convivència entre diputats ha canviat. Mentre fa anys es contemporitzava entre diputats dels diferents grups, ara sembla que ningú no pot fer una cafè amb ningú. Amb qui el faria en Ramon Espadaler?
El fet dramàtic és que els extrems es retroalimenten. És veritat que l’independentisme ha crescut molt, però també l’unionisme més extrem alimentat pel primer. Aquests han crescut i són el primer grup parlamentari perquè molta gent els va veure com un dic de contenció de l’independentisme.
Com deia l’Arzalluz, “Esto es una sociedad de mútuo auxilio” (broma)
Jo faria un cafè amb tots i cadascun dels diputats i diputades del Parlament de Catalunya.
Des de l’Europeu.cat li agraïm aquesta entrevista i el temps que ens ha dedicat.
