Quan sentim que algú gaudeix d’un privilegi, pensem normalment que disposa d’algun avantatge que no ha fet res per merèixer, i que tampoc compensa cap desigualtat inicial il·legítima. Un privilegi, per tant, es produeix quan no hi ha cap justificació racional per oferir tractes diferents a persones o comunitats amb igualtat de característiques i de possibilitats en un context determinat. El privilegi és font de conflicte, i en genera tant en la nostra intimitat com a l’espai públic, principalment perquè és un efecte del mal exercici del poder en qualsevol àmbit. Privilegi i dominació, doncs, són indestriables.
És per això que la denúncia de privilegis és un dels principals motors de la política. L’espanyolisme a Catalunya s’hi ha aferrat, i ha basat part del seu discurs contra l’independentisme en la condemna de la política lingüística autonòmica perquè hipotèticament privilegia els catalanoparlants i exclou els castellanoparlants de la catalanitat. Concretament, l’espanyolisme ha vertebrat un relat en què la discriminació positiva favorable al català esdevindria supremacista, ja que el convertiria en l’única llengua valuosa a l’educació, la sanitat, i els mitjans de comunicació públics i invisibilitzaria l’autèntica realitat: la d’una Catalunya plenament bilingüe. La catalanitat, brama l’espanyolisme, equival a ser bilingüe i a estimar dues llengües i dues cultures, ja que Catalunya és una terra d’acollida, i la igualtat plena entre les dues llengües és allò que sempre ens ha caracteritzat.
Aquest discurs, engendrat per Ciutadans, s’ha fonamentat sempre en dues premisses fonamentals. La primera és que Catalunya té dues llengües pròpies des de fa segles que han conviscut harmoniosament. La segona és que els catalanoparlants inicials no tenim una llengua pròpia, el català, i després, subsidiàriament, el castellà com a segona llengua, sinó que som bilingües perfectes per naturalesa, com si es tractés d’un miracle cultural o genètic que només es dona a Catalunya. Els castellanoparlants, en canvi, serien monolingües per defecte o bilingües molt imperfectes, cosa que els concedeix un primer privilegi envers els catalanoparlants. Als castellanoparlants de regions monolingües espanyoles, per descomptat, és inadmissible que se’ls exigeixi fer servir una altra llengua dins del seu territori, malgrat acollir immigrants, i tampoc quan s’instal·len a una regió amb una altra llengua històrica. L’asimetria lingüística establerta a la Constitució espanyola és la que els privilegia en aquest cas.
Per tant, com que els catalanoparlants tenim dues llengües, en qualsevol moment podem fer servir indistintament tant l’una com l’altra. Tot i que no sempre indistintament, ja que, des de fa unes dècades, a Catalunya s’ha consolidat un sentit comú que postula que els catalanoparlants sempre parlarem en castellà a) a aquell que se’ns adreci en aquesta llengua, b) a aquell que sigui sospitós de no saber-lo parlar, i c) a aquell que no el parli com un catalanoparlant inicial. En aquests tres casos, el nostre sentit comú de ciutadà bilingüe, no nacionalista i cosmopolita ens prescriu castellà, cosa que evita que potencials parlants el sentin i el practiquin i s’hi puguin sentir competents. Parlar-los en català, en canvi, ens fa córrer el risc de ser etiquetats com a fanàtics, nacionalistes i polititzats.
Aquest sentit comú coincident amb l’argumentari de Ciutadans, que és clarament fal·laç (especialment les dues premisses mencionades, refutades per diverses investigacions), ha acabat envaint el marc mental de gran part dels votants independentistes i catalanistes, que han acabat reproduint-lo. I, tot i que molts acabin adonant-se de la contradicció entre la seva ideologia i el seu comportament, alguns encara recorren al prejudici segons el qual els catalanoparlants parlem millor el castellà que els castellanoparlants català i, per tant, per fer més còmode l’acte comunicatiu, millor vehicular-lo en castellà.
Si, tal com corrobora la lingüística, no hi ha llengües més difícils d’aprendre que d’altres en termes absoluts, sinó només en termes relatius en funció de la família lingüística a la qual pertanyi la llengua sabuda per l’aprenent, el fet que un castellanoparlant parli o no parli prou bé el català no depèn de les capacitats innates o biològiques, sinó de la seva voluntat i també del grau d’exigència dels seus interlocutors. No hi ha, doncs, característiques que facin del castellà una llengua objectivament superior al català en termes de facilitat o de capacitat comunicativa. En conseqüència, no hi ha cap justificació lingüística que impedeixi que un castellanoparlant, tingui l’edat que tingui, aprengui català i el faci servir habitualment. Tractar el castellà igual que el català en un territori com Catalunya esdevé un privilegi per als castellanoparlants en no ser-ne la llengua pròpia, i alhora atempta contra l’ús normal del català al seu territori històric. El castellà és, a més, una llengua amb centenars de milions de parlants, amb protecció legal, prestigi econòmic i social i mitjans de difusió d’una ideologia que l’afavoreix.
Per contra, la falsedat de l’afirmació que els catalanoparlants són uns privilegiats a Catalunya es corrobora, més enllà de l’asimetria constitucional, amb situacions tan trivials de la vida quotidiana com apuntar-se a classes de dibuix, de ball o a Crossfit. Especialment a les ciutats més poblades, el catalanoparlant conscienciat constata que, quan dins del grup hi ha més d’un catalanoparlant, o quan fins i tot són majoria, inclòs l’instructor, la presència d’un sol castellanoparlant justifica que tota la interacció grupal es faci, tant entre alumnes com per part de l’instructor, en castellà. El catalanoparlant a priori privilegiat, que dubta de si fer servir el català o el castellà, finalment decideix mantenir-se en castellà per por de no encaixar, de ser l’estrany o “l‘indepe”. Un àmbit més de la seva vida en què, en contra de la seva preferència, interactua en castellà trobant-se a Catalunya. Com aquest exemple, relacionat amb la vida privada, en podríem trobar molts més.
Quin principi, llavors, podria garantir que no hi hagi parlants que gaudeixin de privilegis en detriment d’uns altres? L’autor d’aquest article parteix de la premissa que tota llengua està arrelada, com a mínim, a un territori on ha sigut la llengua comunitària sense oprimir-ne una d’anterior, cosa que legitima que la comunitat que hi viu i hi parla tal llengua la pugui mantenir com a element propi de la seva identitat i dignitat. Aquest enfocament es podria considerar de reciprocitat, ja que és un principi que tracta per igual totes les comunitats lingüístiques del món. Així doncs, els autòctons de tal territori, quan en surten, tindrien l’obligació d’adaptar-se a la llengua del territori on arriben, malgrat que en aquest es conegui la llengua del primer. És a dir, totes les comunitats lingüístiques haurien de disposar d’un espai físic en què la seva llengua sigui l’exclusiva com a llengua pública i comunitària.
Fet aquest aclariment, per poder parlar d’un privilegi dels catalanoparlants, hauria de donar-se un supòsit en què un grup nombrós de catalanoparlants anés a viure a Castella-La Manxa o Andalusia i reclamés al govern regional la plena oficialitat per al català, obligués els autòctons a aprendre’l i prioritzés l’ús del català en el màxim d’àmbits possibles de la societat en detriment del castellà, la llengua històrica. O que molts catalanoparlants s’instal·lessin a la Vall d’Aran i es neguessin a aprendre i a utilitzar l’aranès perquè allà tothom entén i parla català i que, al cap de cinc anys, encara exigissin als aranesos que els parlessin en català, en lloc de ser ells els qui usessin l’aranès. Permetre que el parlant d’una llengua mai hagi d’aprendre les llengües dels territoris on s’instal·la i sempre exigeixi que els autòctons usin la seva és culminar un acte de dominació. I, consegüentment, de privilegi.
De fet, si ara arribessin a Espanya vint-i-cinc milions de nord-americans i la majoria d’espanyols dominés bé l’anglès (cosa no tan utòpica en un futur), permetrien que els nord-americans visquessin plenament en anglès a qualsevol part d’Espanya i que els obliguessin a mantenir converses en anglès amb ells, ja que els espanyols també el saben i és una llengua amb tants o més parlants i més prestigiosa? O, per contra, i aplicant el principi de reciprocitat, els exigirien que aprenguessin el castellà com a mostra de respecte envers la comunitat castellanoparlant? Probablement els exigirien que s’integressin lingüísticament i, tot i així, potser encara no es veurien reflectits ells mateixos en el mirall del privilegi.
