Els gairebé 30 anys d’immersió lingüística a les escoles han estat un autèntic fracàs i cada any perdem catalanoparlants. En aquest escenari tan fosc la independència de Catalunya és absolutament imprescindible per aplicar la immersió lingüística amb garanties, però fins i tot amb una única llengua catalana oficial i amb una immigració regulada, seguirien existint, a Catalunya, enormes bosses demogràfiques de no-catalanoparlants que seguirien utilitzant el castellà per inèrcia i dissolvent els catalanoparlants fins a la seva assimilació total en poques generacions.
Què s’hi pot fer? Tal com defensa Joan Pujolar (de l’informe Llengua i joves, que extrau les dades de l’Enquesta d’Usos Lingüístics i de l’IDESCAT) “perquè els castellanoparlants adoptin els usos socials del català hi ha d’haver una massa crítica de catalanoparlants mínima en l’entorn social immediat”. Vet aquí la traducció: hauríem d’introduir una massa considerable de catalanoparlants a tota l’àrea metropolitana de Barcelona i Tarragona, per obligar a la majoria dels seus habitants a utilitzar i dominar el català.
Amb l’actual massa demogràfica de catalanoparlants aquest objectiu és una utopia. Hem d’assumir la realitat d’una vegada: no estem en una fase expansiva de la llengua catalana, amb un 60-70% d’habitants catalanoparlants que ens permeti instaurar un model escolar d’única via per estendre poderosament el català a la resta d’habitants. La situació és la contrària: estem en una fase recessiva, amb la massa demogràfica catalana greument amenaçada amb l’assimilació, i la llengua catalana en perill.
Quan entro a classe tinc, de mitjana, uns 25 alumnes. D’aquests 25, un màxim de 7 o 8 són catalanoparlants. Tal com estan les coses ara, aquests catalanoparlants estan morts. La llengua protegida a Catalunya és el castellà, la llengua de la resta dels 17 alumnes restants de la classe. Malgrat el meu entusiasme per encomanar la llengua, tot l’esforç serà inútil. Els 17 nanos castellanoparlants no aprendran el català perquè no els hi cal i, a sobre, els 8 catalanoparlants es convertiran en castellans per integrar-se amb la majoria de la classe. I el Carnaval i la pantomima segueixen any rere any, i els catalanoparlants van desapareixent any rere any.
Seguir mantenint aquest model d’immersió lingüística és un suïcidi col·lectiu pels catalanoparlants, que seran dissolts. En aquesta situació crítica hem de crear un nou model que prioritzi la protecció dels catalanoparlants i dels no-catalanoparlants que vulguin educar els seus fills íntegrament en català.
La meva proposta d’immersió lingüística seria semblant al model que s’aplica a Euskadi, amb l’existència de 3 models escolars:
–Model A: el castellà seria la llengua vehicular de l’institut i de totes les assignatures.
–Model B: el català i el castellà conviurien en igualtat vehicular. Aquest és el model real actual de l’escola pública catalana actual (malgrat que diuen que no és així ).
–Model C: el català seria l’única llengua vehicular. Seria una línia totalment catalana, amb una selecció de professors amb un excel·lent nivell de català, noves assignatures com Història de Catalunya i Llengua Occitana junt amb reducció d’hores de Llengua Castellana o la seva desaparició. L’exigència de la llengua catalana (sobretot oral) amb els alumnes seria més alta, ja que a l’escola pública actual, per escriure “enciam” correctament, un nano de 14 anys té garantit l’aprovat. També se’ls exigirien proves (sobretot orals) de català als pares dels alumnes, assegurant una total immersió. També seria molt important, perquè funcionés, que els nanos catalanoparlants de l’aula sempre fossin majoria.
En tots 3 models s’oferiria la mateixa educació pública de qualitat. L’únic que canviaria seria la llengua vehicular, algunes assignatures i la selecció de professors per al Model C.
Que s’aconsegueix amb aquest model de 3 vies?
1) Les famílies trien la llengua i l’entorn on volen que s’eduqui el seu fill. Si una família considera inútil el català i útil el castellà triarà el Model A. Si una família està satisfeta amb el bilingüisme i el model actual triarà el Model B. Si una família vol que el seu fill s’eduqui en un entorn 100% català triarà el Model C. D’aquesta manera desapareix el problema del català com a imposició.
2) Es protegeixen els drets de les famílies catalanoparlants i de les famílies no-catalanoparlants que volen educar els seus fills completament en català. Si a l’Hospitalet del Llobregat un 20% dels habitants és catalanoparlant molt probablement triarà el Model C. Suposem que a aquest 20% catalanoparlant s’hi suma un 10% de famílies no-catalanoparlants que volen educar els seus fills en català. La majoria dels nanos de l’aula Model C estarà formada per catalanoparlants, fet que possibilitaria que la minoria no-catalanoparlant s’integri i es catalanitzi. Podríem aconseguir un increïble 30% de catalanoparlants protegits a l’Hospitalet de Llobregat. Amb el model actual d’única via, els nanos catalanoparlants que poden ser educats en català a l’escola pública de l’Hospitalet és un 0%.
3) Per molts professors de l’escola pública la llengua i la nació catalana no són prioritàries (parlar sempre en català, no canviar de llengua, tenir un català excel·lent, exigir la resposta en català…). Tenim uns quants Estopa i Magos Pop com a professors. Cap problema. Se’ls pot destinar al Model A o al Model B, on l’exigència pel català és menor, però l’exigència per una escola pública de qualitat es manté. D’aquesta manera desapareix el problema del català entre els professors.
4) No hi ha una divisió de la societat, bàsicament perquè la societat catalana està dividida, afeblida i trinxada degut a la immigració colonial d’ençà del franquisme i de la desprotecció absoluta del català, i qui paga els plats trencats sempre són els catalanoparlants. Senzillament, els nanos que vagin als Models A i B tindran el mateix nivell de català que amb el model actual (i probablement tindran més nivell de castellà o anglès), i els nanos que vagin al Model C podran ser educats íntegrament en català.
Segons les dades del Departament d’Educació del Govern Basc, el 1991 el 13,7% dels habitants d’Euskadi feia un ús intensiu de l’eusquera a tots els nivells. L’any 2016 aquest percentatge va pujar al 16,5% (gairebé un 3% més). Actualment, el 28% de la població de més de 16 anys és capaç de parlar correctament l’eusquera i el 55% dels joves de 16 i 24 anys són eusquera parlants. Són ells, els joves, qui estan impulsant el creixement de l’eusquera. Just el contrari que aquí a Catalunya on, segons Pujolar, “els joves són el segment de població que utilitza més el castellà, però també el que barreja més les dues llengües.”
Quina és la clau de l’èxit d’Euskadi? Reconèixer una situació crítica amb l’idioma propi i protegir la dèbil demografia eusqueraparlant amb un model de 3 vies.
Aquí hem de fer el mateix. La independència de Catalunya és imprescindible per fer una immersió lingüística real però no serà suficient, ja que la massa demogràfica de catalanoparlants està greument amenaçada. Hem de reconèixer la gravetat de la situació i aplicar el model de 3 vies encara amb més urgència perquè la immigració de Catalunya és més forta que al País Basc.
Ens trobem en una fase recessiva, no expansiva. Hem de construir una forta massa demogràfica de catalanoparlants que encara no tenim.
Però compte. Que la situació sigui crítica no vol dir que no hi hagi llum. Segons els investigadors Albert Fabà i Mireia Llaberia, creadors de Les llengües a Catalunya, “el 60% d’enquestats que van contestar en català representa un primer testimoniatge que hi ha un potencial desaprofitat: persones que podrien parlar en català (perquè en tenen la capacitat provada, atès que l’enquesta és una situació real) però que a la seva vida quotidiana no l’empren, ni de bon tros, de forma majoritària.” Aquestes són les famílies no-catalanoparlants habituals que volen educar els seus fills en català. N’hi ha. Més del que ens pensem.
Entre el volum de catalanoparlants actual (36%) i aquest 60% de catalanoparlants potencials hi ha un salt de més de 20 punts percentuals. La immersió lingüística actual es carrega aquest 24% de catalanoparlants potencials. Imagineu-vos que els habitants catalanoparlants de Catalunya fossin un 60%. Serien unes dades espectaculars, amb perspectives expansives.
Aprenguem a interpretar el partit i a triar l’estratègia correcta per guanyar. Espanya no ens bombardeja (de moment) però segueix implacable amb el seu genocidi (més o menys subtil) cap a la nostra nació, amb la demografia i l’educació com a punta de llança. Sense els catalanoparlants la nació catalana desapareix. Protegim-los i fem-los créixer construint la independència i amb un nou model d’immersió lingüística.
