Podem assumir que vivim en un món de nacions i que, com a membres d’una nació oprimida, necessitem aprendre a pensar i a parlar amb claredat i de forma autocentrada. Tanmateix, això no és fàcil perquè, com assenyalava a l’anterior article, gran part de la teoria de les esquerres d’Occident s’ha escrit des de nacions amb Estat i, per tant, amb un biaix de conservadorisme fronterer i rebuig en relació amb els nacionalismes d’emancipació com el nostre.
Donar-li espai al fet nacional
La relació entre nacionalisme i socialisme ha estat, al llarg del temps, un dels debats durs i persistents al si de les esquerres dels països amb conflictes nacionals. El nostre cas és un nou capítol en el qual es repeteixen les mateixes posicions: uns plantegen que donar pes a l’eix nacional provoca una negació del subjecte de la classe treballadora i dels seus interessos, així com aliances intolerables amb enemics antagònics; altres defensen la complementarietat de les dues (o més) lluites, o fins i tot la concepció dels diversos eixos polítics com una lluita única i indestriable.
Al final, si gratem més enllà de les formulacions teòriques, trobem nacionalistes enfrontats que defensen les seves postures, sovint basades en la identitat, sota una densa cobertura d’argot socialista o d’esquerres. De vegades el debat pren la forma d’argumentar si un moviment independentista X és “bo o dolent” per al desplegament del programa d’esquerres. En el fons, però, aquest no és el motiu de la discòrdia.
Així és com trobem, per exemple, una Rosa Luxemburg alemanyitzada defensant, a principis del segle XX, que la llibertat de Polònia no contribuïa al progrés del socialisme. Tot, mentre els imperis rus i alemany esclafaven violentament el poble polonès. Trobem el comunista històric català Andreu Nin, que inicialment reconeix les dues lluites però que després passa a explicar la nacional com a mer instrument de l’emancipació de classe. O trobem Mao Zedong que, per torejar l’estretor del cànon marxista i donar pes a la lluita antiimperialista xinesa, encunya els conceptes de contradicció principal i secundària.
Vist amb perspectiva, aquest marc de debat és absurd i erroni: l’opressió de qualsevol ètnia o nació s’ha de combatre sempre, i amb més motiu si és la teva. Punt i final. Funciona com qualsevol altre dret democràtic: el sufragi universal, el dret d’associació, el dret de premsa, la separació de poders, el respecte a les minories ètniques, etc., funciona com la lluita contra la violència de gènere o qualsevol altra forma de discriminació.
L’esquerra independentista catalana s’ha esforçat en explicar i construir vincles entre el programa d’esquerres i el nacional, i és el que ha de fer. L’error, però, rau a considerar que aquest vincle és el que aporta valor al vessant nacional, ja que si no n’estaria presumptament desproveït. Posar condicions a la independència, voler la independència només si és d’una forma o considerar la llibertat nacional només com un instrument per a altres fins: tot això forma part de la colonització ideològica, segons la qual la nostra llibertat nacional no importa prou.
Fixem-nos que l’esquerra normalment no estableix els mateixos condicionants a cap altra causa. Al dret del matrimoni homosexual no li preguntem quin efecte tindrà sobre les condicions de la classe treballadora; l’assumim com a just i prou. Les manifestacions pel dret a l’avortament poden ser interclassistes, i això no les converteix en un problema. La lluita antisionista a Palestina està dirigida per Hamàs, i pràcticament totes les esquerres hi donen suport.
Tanmateix, quan parlem de la independència catalana, apareixen els mil peròs. Un notable de l’esquerra catalana pacifista deia fa un temps que no volia l’Estat català si havia de tenir exèrcit, com si la reproducció de la situació actual (la unitat d’Espanya) ens situés en una millor posició en termes antimilitaristes. Fa uns dies, una persona destacada de la CUP esclaria públicament que prefereix una república espanyola a una monarquia catalana, un dilema fictici que ve a dir: “ei, que sóc independentista, però només circumstancialment, eh?”. Quan el fet nacional incomoda fins i tot els líders independentistes, senyal que tenim un problema.
Durant el Procés, quan les idees es van trobar despullades al camp de batalla real, el desordre ideològic d’uns quants es va fer més que palès i es van produir situacions vergonyoses. Així, l’independentisme va aconseguir cap al 2011 esdevenir hegemònic, però una part de l’Esquerra Independentista, en lloc de celebrar aquesta victòria històrica després de 40 anys de lluita, es va incomodar pels seus nous companys de viatge. A nivell d’anècdota il·lustrativa, el lema “in-inde-independència”, forjat per aquest moviment, va començar a sonar malament, perquè ara era compartit amb els convergents. Quan algú el cantava en aquests espais, la gent es mirava incòmoda, o el tapava amb un “a-anti-anticapitalista”.
La solució ja està inventada, per bé que sigui impura: l’esquerra, tradicionalment socialista marxista, ha evolucionat amb el temps i -per sort- ha anat ampliant horitzons. El feminisme, per exemple, va fer una gran tasca qüestionant la perspectiva reduccionista del marxisme, que tenia dificultats per veure l’opressió entre persones més enllà del conflicte entre classes socials. Algunes feministes d’esquerres van fer relectures, esmenes i pedaços per estirar el marxisme, mentre que d’altres simplement van assumir que gènere i classe són dimensions polítiques diferents que interseccionen.
Entenc que aquesta darrera és la línia que hem treballat menys i que té més sentit per als independentistes d’esquerres: deixar d’explicar el conflicte nacional com un subproducte o epifenomen del conflicte de classe, és a dir, superar l’economicisme i el reduccionisme a una sola variable que ho explicaria tot, sigui la classe o això que a can CUP anomenen la indestriabilitat. És l’hora d’assumir que les diverses lluites aniran sovint juntes, de vegades separades i alguns cops presentaran contradiccions i dilemes complicats.
Com s’és socialista i nacionalista? Doncs és simple, i a la vegada incòmode: reconeixent la importància d’emancipar i vertebrar les comunitats nacionals, i a la vegada abordar i prendre partit en el conflicte de classe que es desenvolupa al seu si o a nivell internacional. De vegades això portarà a aliar-se amb l’esquerra nacionalista espanyola, i de vegades portarà a aliar-se amb la dreta catalanista. Aliances que s’han de basar en avenços programàtics propis, i que en cap cas han d’implicar l’assumpció de perspectives alienes.
Finalment, cal reconèixer l’obvietat que les conquestes d’esquerres no requereixen alliberar cap país, i que molts països s’han alliberat sense tombar el capitalisme. Cal actualitzar la teoria per tal que, quan s’obre la finestra d’una crisi nacional, puguem ser on toca sense remordiments. Tal i com ens diu l’instint, l’abraçada de David Fernández a Artur Mas el 9-N no va ser un error, malgrat que la nostra teoria i tradició política apuntessin en sentit contrari.
Els nous nacionalismes i les noves dretes
Si el nacionalisme a Occident havia passat de moda a partir dels horrors de les dues grans guerres mundials, ara aquest rebuig està caducant. A tot arreu torna a aparèixer en escena aquesta ideologia resilient, i ho fa de la mà, sobretot però no només, d’això que s’ha anomenat populisme de la dreta alternativa. Molt probablement, aquesta novetat alimentarà reaccions de l’esquerra antinacional, i tornarà a apartar les esquerres -descol·locades- del centre de joc.
En lloc d’entendre aquest nou nacionalisme com una oportunitat per obrir finestres, l’entendrem com una amenaça intrínsecament lligada a un programa conservador, reaccionari i xenòfob. En comptes de veure en aquest nou nacionalisme un camí per construir comunitat contra una globalització neoliberal, regalarem aquest paradigma a les dretes, com amb el Brexit, i aquestes l’ompliran de la seva mirada.
En realitat, fenòmens com el desballestament de l’Estat del benestar a Argentina de la mà de Javier Milei o als Països Baixos de la mà del partit antimusulmà de Geert Wilders potser no són postures tan nacionalistes com diuen ser. Ataquen eines de vertebració i solidaritat social i, per tant, ataquen la fortalesa de la nació. El terreny neonacionalista no és hostil al programa d’esquerres, sinó tot el contrari.
A Catalunya aquesta onada reaccionària també ha arribat, i la fruita madura comença a caure de l’arbre. El poder mediàtic espanyol i l’espai postPSUC està de festa: per fi existeix aquest nacionalisme català xenòfob contra el qual porta tota la vida lluitant. Tot i així, el nacionalisme català continua sent majoritàriament democràtic i republicà, i allò més nazi que es plantejarà a algú immigrat és que ha d’aprendre la llengua d’aquesta terra, tal com passa en qualsevol país lliure.
La manera de combatre aquesta nova dreta no serà amb la fórmula anacional que ens encanta gastar a les esquerres. Com apuntava al primer article, de nacionalismes n’hi ha de diversos. Dit d’una altra manera: el nacionalisme és en si mateix el camp de batalla. Si hi ha una preocupació social creixent pel deteriorament de la fràgil comunitat nacional, la resposta de l’esquerra no pot ser fugir d’estudi. No podem regalar cap terreny i menys aquest.
Rebutjar el nacionalisme o el neonacionalisme per por a semblar de dretes no és res més que una forma de subalternitat de les esquerres a les dretes. És posicionar-se en funció d’allò que aquestes fan i operar sense una agenda pròpia. Actuar per inèrcia i amb por de revisar els cànons de l’esquerra seria un error igual de gran.
Per acabar, assumir un plantejament nacionalista pot ajudar les esquerres radicals d’aquest país a aterrar les seves ponències ideològiques a un programa polític de transformació amb efectes reals. Un programa que expliqui com canviar el país des de la seva posició actual, i que aspiri a interpel·lar unes majories que clarament tenen pàtria, a desgrat de molts socialistes.
Què vol dir una esquerra nacionalista
Recapitulem: no parlem d’un canvi de 180 graus, atès que, grosso modo, les cartes ja són sobre la taula. Es tracta d’explorar amb sinceritat el fet que els independentistes o els que defensem la llengua catalana som i hem de ser nacionalistes, i resoldre d’una vegada la contradicció que les esquerres independentistes d’aquest país arrosseguem entre teoria i pràctica.
Es tracta de construir un vaixell fort per quan tornem a assaltar la mar, per tal que aquest cop no estigui a punt de partir-se. Que trobem la manera de fer de frontissa entre dos eixos que altres intenten escindir. Es tracta de revisar totes aquelles concepcions que portem a la motxilla i que són funcionals per al nacionalisme espanyol, com per exemple l’hàbit de justificar amb el cap cot que volem alliberar el nostre país.
Es tracta de no relativitzar les agressions lingüístiques que patim cada dia, deixar de veure-les com a problemes de segona categoria i deixar d’assenyalar només aquelles que executa l’Estat. De no donar l’esquena a la creixent ansietat lingüística, a la vulneració dels drets culturals i al risc que això suposa per la pervivència d’una nació agredida. Treballar efectivament contra la diglòssia i el supremacisme espanyol, també aquell que es reprodueix al si de les esquerres o sindicats.
Es tracta de tenir clar que hi ha moments de crisi de règim, obertura i moviments com durant el Procés, i altres d’atrinxerament, consolidació de posicions i definició, com ara. Es tracta de no confondre la necessitat de construir un sol poble amb la negació d’un conflicte que té la seva translació també dins la societat catalana. Que “eixamplar la base” no impliqui renúncies programàtiques.
Es tracta de construir i ampliar la identitat nacional, i fer-ho, és clar, des d’una perspectiva republicana i de conquesta de drets. D’assenyalar els greuges de ser català en un Estat hostil, i impugnar aquells discursos que obvien aquesta dimensió. Necessitem una esquerra independentista que formi explícitament nous nacionalistes, i que no abusi d’aquest independentisme anacional que porta com a conseqüència, entre altres, escissions massives de militants cap a espais d’esquerres no independentistes.
Es tracta d’assumir que l’impuls d’un programa democràtic, republicà, d’esquerres o socialista no només no contradiu, sinó que necessàriament s’articula en un projecte nacional i nacionalista. Es tracta de no confondre nacionalisme amb xenofòbia i de combatre la dreta sense disparar contra la legítima defensa del país. Es tracta de voler canviar el món des de les nacions, i no en contra seva. Es tracta d’avançar cap a un món lliure, i fer-ho començant pels Països Catalans.
