A l’anterior article explicàvem per què l’esquerra independentista d’aquest país no només és nacionalista, sinó que no hi ha cap problema que ho sigui. Ara bé: val la pena explicitar-ho de cara enfora, essent com és un terme tan carregat de connotacions negatives? Gat negre o gat blanc, allò important és que caci ratolins. Si ja defensem el país i la seva gent, per què dedicar energies a aquest debat semàntic?
Sinceritat i claredat: un conflicte nacional
Potser semblarà naïf, però la sinceritat i la claredat són valors importants si es volen construir relacions socials vigoroses, i ens en calen si volem acumular forces per (poca broma) destruir un Estat-nació. Necessitem organitzacions sòlides que generin lleialtat i confiança; en canvi, l’independentisme ha treballat precisament en sentit contrari, fins al punt d’esdevenir una paròdia de si mateix que inspira més burla que respecte.
Tothom qui disposa d’una mínima formació en ciència política té clar que l’independentisme és nacionalista i no pot ser altra cosa. Tot i així, insistim en negar-ho, la qual resulta (com a mínim) còmica. La frase “som independentistes, no nacionalistes” ha estat durant anys un mantra dominant des de l’espai convergent al cupaire, en una mostra clara de subordinació de l’ètica a l’estètica, i de reproducció acomplexada dels mites postnacionals.
Perdent les paraules hem anat perdent els continguts i capant debats. A la vergonya de definir-se nacionalista l’ha seguit la vergonya de defensar la nostra nació i, consegüentment, s’ha buidat de contingut de l’independentisme i s’han buscat dreceres que no eren reals. Hem justificat l’independentisme i l’hem fonamentat sobre motius fal·laços, com si ens fes vergonya reconèixer que volem emancipar un país i viure la nostra nacionalitat amb normalitat.
Els independentistes, avergonyits de ser nacionalistes, hem elaborat discursos absurds per justificar-nos i mirar de convèncer els unionistes. Que si volem el referèndum perquè ens el prohibeixen; que si tota comunitat que ho vulgui té dret a decidir el seu futur; que si la independència ens donarà prosperitat; que si ens permetrà conquerir drets per a les classes populars; que si “Independència per canviar-ho tot”, etc.
Tots tenim una certa intuïció que aquests plantejaments són falsos, però hi insistim mentre esperem que sedueixin majories. Si el que volem és, per exemple, aconseguir més drets democràtics, només hem de lluitar per transformar el nostre país, Espanya. Si, per contra, apostem per resoldre els nostres problemes per la via de la secessió, és perquè impugnem no només el règim, sinó el mateix marc polític, la mateixa nació espanyola.
Al capdavall, si la forma d’acostar-te a nous públics és deformant el teu llenguatge, amb el temps pots acabar deformant les teves idees i no recordar ni qui ets; si mutes el teu discurs per parlar com els teus enemics, un dia et llevaràs convertit en el teu enemic, operant en el seu marc mental i arribant a les seves mateixes conclusions; si la dimensió nacional no importa, com sembla que defensa l’independentisme, aleshores en realitat no té cap sentit ser independentista.
Estratègia comunicativa, sí. Defensar una postura d’esquerres i democràtica al si del nacionalisme, també. Mentides bastes i renúncies programàtiques, no. Necessitem qüestionar la mateixa gramàtica política imperant sobre la qual analitzar la realitat. I és que una marca de la nostra opressió és que se’ns ha privat fins i tot de les paraules per entendre-la i defensar els nostres interessos. Si parlar de nacions ja implica l’etiqueta de nazi, senyal que estem conceptualment empresonats.
El conflicte que patim no és merament democràtic, o entre valors republicans i valors conservadors, com hem venut durant el Procés; no és un conflicte contra el feixisme, com planteja alguna esquerra radical per sentir-se còmoda amb l’estelada; no és només un conflicte del poble contra l’Estat, com proclamen alguns demòcrates; no és un simple conflicte territorial, com diria Podemos. És un conflicte nacional: som independentistes perquè som nacionalistes, i les nostres aspiracions nacionals no caben dins la nació espanyola.
El nacionalisme, a més, abasta àmbits que van més enllà de l’independentisme, i no s’exhaureix amb l’assoliment d’un Estat. La defensa contra els greuges i els atacs lingüístics o fiscals, per exemple, no entra en el paraigües de l’independentisme, ja que la defensa d’una comunitat és molt més que la lluita per la seva sobirania. L’independentisme només és una conseqüència programàtica de ser nacionalistes.
Té sentit, per tant, declarar-se nacionalista, si molta gent té una imatge errònia del que això significa? No és un error comunicatiu garrafal? Si entenem l’ús d’aquesta terminologia com una estratègia comunicativa disruptiva per forçar l’obertura del debat de continguts que hi ha rere la paraula, crec que no. Perquè no tenim una paraula millor, i perquè defensar la paraula és avui dia defensar algunes de les idees que hem perdut pel camí.
Un independentisme no nacionalista potser ha estat més còmode de vendre a curt termini, però s’ha construït sobre peus de fang, en un terreny aliè. Això és un problema, sobretot quan els mites de la independència a tocar han mort, quan assumim que la independència serà llarga i costosa i quan tots hem tornat a la política autonòmica. Si no es tracta d’emancipar una nació, o si fer-ho no és important i valuós, no ens convencerem ni a nosaltres mateixos per sostenir la lluita que ens espera.
Sense tenir clara aquesta qüestió, perdem llençols ideològics a cada bugada. A cada nova campanya comunicativa els filtres d’Instagram ens distorsionen més la cara. Al final, s’acaba amb partits independentistes que gasten discursos impropis d’un moviment d’emancipació nacional, que flirtegen amb el lerrouxisme, amb el xarneguisme, que edulcoren discursos o que construeixen castells de cartes predestinats a ser tombats amb un simple buf de vent.
Acomplexament i colonització ideològica
Vindicar el nacionalisme permet, a més, explorar aspectes profunds d’aquest conflicte. L’opressió de qualsevol grup humà mai és només material. La subordinació sedimenta i estimula una psicologia social que la sosté. Una psicologia de l’oprimit que destaca per la manca d’autoestima, la mirada no autocentrada, la inseguretat, el victimisme i la condescendència amb un mateix. Pretendre entendre la política com una faceta independent de la resta de ciències socials, incloent-hi la psicologia, resulta impossible.
Si no t’estimes a tu mateix, qui t’estimarà? Si ens disculpem per voler tenir un país, qui convencerem de voler-lo? Emmotllant-nos a les categories que altres ens imposen i assetjats permanentment per la ideologia d’esquerres hegemònica a Occident, pensada des de les nacions amb Estat, hem estat desfigurats.Si tu mateix t’avergonyeixes de les teves idees, difícilment pots construir un moviment fort amb capacitat per a convèncer altra gent i noves generacions.
La inseguretat ens ensenya a sobrevalorar el nostre amo i a infravalorar-nos a nosaltres i la nostra capacitat per actuar. També ens porta a la covardia, que mai volem reconèixer com a tal i que disfressem de seny. Tal submissió ens injecta, també, una por atàvica al conflicte i als dolors i costos que podria implicar, com si pogués existir política sense conflicte, o emancipació sense resistències i opositors.
L’oprimit no només aprèn a viure sense dignitat i s’acomoda a la cel·la, sinó que també aprèn a pensar com el seu amo. L’esquerra no és aliena al bombardeig ideològic permanent que prové de les estructures de poder, i això inclou el nacionalisme hegemònic que impregna fins al moll de l’os (malgrat les màscares de complicitat) l’esquerra espanyola.
El nacionalisme espanyol d’esquerres adopta múltiples formes, una de les quals és de jugar amb la síndrome d’Estocolm del subordinat que s’il·lusiona a reformar Espanya. Continuem parlant de la necessitat de ser solidaris i no tancats, continuem somiant a arreglar aquest matrimoni forçat i tòxic, és a dir, a canviar la nostra parella, quan en realitat el que ens hauríem de preguntar és qui i com ha decidit que hem de viure a la mateixa llar política. Nosaltres, clarament, no hem estat.
Una altra màscara del nacionalisme espanyol és el lerrouxisme, de vegades anomenat soleturisme, que identifica el nacionalisme català amb un gran poder econòmico-polític i que s’omple la boca d’una presumpta solidaritat de classe que, per algun motiu estrany, requereix sempre la unitat de la nació espanyola. Aquesta és una perspectiva hegemònica a l’espai post-PSUC, que es dedica a obviar els greuges nacionals i que sovint analitza la política catalana abstraient-se de l’existència de l’Estat espanyol i culpant de tots els mals dels catalans aquest ésser mitològic totpoderós que és la burgesia catalana.
Vinculat fraternalment amb el lerrouxisme trobem el xarneguisme. Si el nacionalisme català és un invent burgès, aleshores allò subversiu i popular és parlar castellà. El xarneguisme també s’oblida del petit detall que els catalans són una minoria dins d’un estat que porta tres segles impulsant un nacionalisme opressiu que porta aparellat la imposició de la llengua castellana -amb forca èxit de moment.
El xarneguisme no és la dignificació d’una comunitat oprimida, sinó tot el contrari. La cultura espanyola-castellana no és una cultura underground a Catalunya: és la cultura nuclear de l’Estat i del seu nacionalisme agressiu contra les minories perifèriques. La llengua de l’Estat, del monarca, del govern, del Congrés, del BOE, dels jutges, dels funcionaris estatals a Catalunya i de la majoria de rics. És aquest poder estatal el que ha permès a l’últim segle minoritzar la llengua catalana i dopar la castellana.
Així doncs, ens toca centrar-nos una mica i deixar d’orbitar al voltant dels nostres enemics, incloent-hi els d’esquerres. No podem ballar constantment la música que altres toquen, ni posicionar-nos a X o Y en funció de si semblarem de dretes o no a ulls de l’esquerra madrilenya. Hem de ser capaços de pensar fora de la vitrina on ens han col·locat i vèncer inèrcies i pors.
Al tercer article abordaré les trampes teòriques del rebuig de l’esquerra antinacional a Occident, i com entenc que cal relacionar la lluita social i la nacional.
