Nota: Primer lliurament de la sèrie de 3 articles de Noel Huguet que proposa un programa polític nacionalista des de l’esquerra.
Els independentistes vivim sota la llarga ombra de la gesta extraordinària que fou l’1 d’Octubre, amb el remordiment de no estar a l’alçada d’allò que nosaltres mateixos vam ser, i amb la confusió d’un exèrcit que es va retirar a casa desorganitzadament, sense que ningú tingués el coratge d’anunciar-ho. Es va tractar d’una victòria esclatant i, alhora, d’una derrota humiliant, i el que és pitjor: d’un camí desconcertant que ens ha deixat no sabem ben bé on.
Aquells que ens ubiquem ideològicament a l’independentisme d’esquerres, o a l’esquerra independentista, també nedem dins les aigües tèrboles del postprocés. En el nostre cas, el problema és doble: l’esquerra viu arreu del món un moment històric de desorientació i, a més, no tenim clar com relacionar l’eix nacional amb el “social”. Amb aquesta sèrie de tres articles vull contribuir a aquest debat i articular algunes idees mitjançant la reivindicació d’un terme denostat: el nacionalisme.
El nacionalisme, un got mig ple
El primer pas és rescatar nacions i nacionalismes d’aquest pou de demonització i mentides que reproduïm acríticament. Hi ha hagut una caricaturització del nacionalisme que podem reduir a dos arguments: que les nacions estimulen l’enemistat entre persones, i que les nacions són un artefacte alienant per al poble.
En el primer cas s’argumenta que el nacionalisme està vinculat al rebuig a l’estranger, i que porta al feixisme i als conflictes entre nacions. “Imagina que no hi ha països (…) imagina tothom vivint la vida en pau”, cantava John Lennon mentre alimentava aquest imaginari. El petit problema és que, abans de les nacions, no hi havia una germanor global entre humans, sinó tot el contrari. Les nacions generen una innovació històrica: comunitats solidàries que agreguen milions de persones desconegudes.
La xenofòbia, el feixisme o l’odi internacional són una possible derivada del nacionalisme, perquè tota comunitat té per definició un exterior. Ara bé, l’existència de nacions és perfectament compatible amb la cooperació internacional o amb la democràcia. De fet, difícilment podem imaginar la democràcia o les conquestes republicanes i socialdemòcrates sense les comunitats nacionals i la vertebració social massiva que aquestes institueixen.
Un segon discurs antinacional, àmpliament gastat, és la concepció que les nacions son una construcció arbitrària, una ficció de les elits per a manipular les masses. A banda del to conspiranoic que sobrevalora la capacitat de les elits per esculpir unilateralment la societat, hi ha un altre punt feble: tota comunitat que inclogui desconeguts és una ficció “imaginada”, i no per això és menys real. La força de la humanitat radica en part en aquesta capacitat d’organització a gran escala, i en l’ús d’institucions que no es poden palpar però que produeixen efectes reals.
El nacionalisme pot ser un instrument d’engany social en funció de qui aconsegueixi erigir-se com a veu de la nació. Aquesta veu, no cal dir-ho, ha estat sempre disputada per tots els agents polítics i conflictes socials que travessen qualsevol país. Conflictes que, forçosament, no són universals, sinó que adopten una escala estatal, i en els quals els diversos agents han anat establint, per correlació de forces, el seu programa.
Tot i que les conquestes populars, de la classe obrera, de les dones, etc. s’institucionalitzen en el marc nacional, moltes esquerres han continuat rebutjant aquest caire essencial de la política contemporània. Aquesta mena de prejudicis han donat via lliure a les dretes per arrogar-se la bandera del país, cosa que ha acabat autoconfirmant la profecia antinacional d’aquestes esquerres. Tot i així, per a la dreta la nació és una eina sempre incòmoda per una raó molt simple: té una connotació solidària i comunitària inapel·lable.
El fenomen nacional importa
Lamentar-se perquè la política està impregnada de la qüestió nacional és com si un ocell es queixés perquè l’aire el frena quan vola. Senzillament, no hi ha política contemporània fora de la nació i del nacionalisme. Les comunitats i les identitats polítiques són nacionals, les eines polítiques són nacionals, i el fenomen nacional travessa, interacciona i ho condiciona tot. La ficció no són les nacions, sinó pretendre fer política al marge d’aquestes.
Aquells que han teoritzat i desplegat estratègies obviant aquesta dimensió s’han estavellat contra la realitat. Aquells que reiteradament han pronosticat la fi de les nacions en pro de la globalització o de l’hegemonia d’altres ideologies aglutinadores, s’han hagut d’empassar les seves paraules. Aquells que s’han autoproclamat no-nacionalistes, s’han limitat a acabar reproduint acríticament els postulats del nacionalisme hegemònic.
I és que oposar-se a tractar conscientment el fenomen nacional és, de facto, defensar el sistema vigent d’Estats-nació. Si a Catalunya no ets independentista, aleshores és que ets unionista. No hi ha espai per a la neutralitat: o reprodueixes el mapa de fronteres o el qüestiones, o combats el sistema de jerarquies entre cultures i, per tant, entre els membres d’aquestes cultures, o l’empares.
Aquells qui poden viure la seva nacionalitat amb normalitat i sobirania ens posaran la mà sobre l’espatlla i ens suggeriran amb paternalisme, inconscients dels seus privilegis, que deixem córrer aquesta qüestió. No només això, tindran la gosadia d’acusar-nos d’etnicistes en la seva llengua hegemonitzada. Malauradament, aquest discurs bensonant i fal·laç ha quallat en algunes nacions oprimides. Ens passa molt més als catalans que a gallecs o bascos, per exemple, i ja no parlem dels països perifèrics del món que han patit les manifestacions més diverses del colonialisme.
Diferents tipus de nacionalisme
Un cop haguem assumit que tot plantejament anacional el podem llençar directament a la brossa, el segon pas és anar de compres i triar el nacionalisme que més s’ajusti a les nostres circumstàncies. I és que aquesta ideologia és tan gran i important que tolera una gran varietat de formes, sovint contradictòries entre elles.
En conseqüència, hem de distingir entre el nacionalisme d’emancipació i nacionalisme d’opressió, el supremacisme i l’imperialisme. Entre nacionalisme de resistència en la seva fase cultural (que al nostre país sovint anomenem catalanisme) i nacionalisme d’emancipació en la seva forma plena i política, que sovint va associat a la lluita per la sobirania, a la capacitat per decidir sense tutelatges estrangers.
Podem distingir entre el nacionalisme que dibuixa una comunitat abstracta i aquell que la concreta en la diversitat de persones que la componen, amb els seus interessos, preocupacions i necessitats. Podem identificar el patriotisme que busca neutralitzar o amagar la resta de conflictes que travessen les societats, i el que busca tractar-los.
Podem distingir entre nacionalismes elitistes i autocràtics i nacionalismes populars i democràtics. Entre els que van carregats de programa conservador i reaccionari i els que van associats a un programa de denúncia de les desigualtats i d’emancipació social.
Podem distingir entre els que assumeixen que les nacions i cultures evolucionen i estan en permanent construcció i contaminació, i els que es nodreixen de postures més essencialistes i reactives a qualsevol canvi. Els que defineixen la pertinença a la nació segons els orígens dels seus membres i els que la defineixen segons la voluntat de destí compartit. Els que antagonitzen amb altres nacions i ètnies i els que busquen bastir ponts de cooperació, solidaritat i empatia entre pobles.
Fins aquí, ens hem situat en un terreny en certa manera introspectiu i analític, però sense respondre del tot la pregunta de per què cal que l’esquerra es defineixi obertament com a nacionalista, i si això realment serveix per alguna cosa. Ho abordarem al proper article.
