La identitat nacional, que sempre va unida a una identificació lingüística (encara que aquesta llengua d’identificació no sigui privativa d’aquella comunitat nacional), és un factor rellevant a l’hora de decidir els usos lingüístics.
Com més assentada sigui una identitat nacional, més assertius són els usos lingüístics en la llengua que s’hi associa. Val a dir que el lligam entre identitat nacional i identitat lingüística també funciona en sentit contrari, de manera que, com més assentats estiguin els usos en una determinada llengua i, per tant, amb més claredat els parlants tendeixin a identificar-s’hi (perquè les altres llengües que podrien suposar una competència han quedat relegades), més fàcilment la comunitat s’autocentrarà i desenvoluparà una identitat col·lectiva sòlida que, si les circumstàncies ho promouen, cristal·litzarà com a nacional.
La identitat col·lectiva és, per tant, un element rellevant a l’hora de decidir els usos lingüístics, alhora que aquests influeixen en aquella. No és que la identitat col·lectiva sigui una mena de “terme paraigües” que suposi determinats usos lingüístics (determinada situació sociolingüística), sinó una component més de la situació sociolingüística que resulta bàsica per a entendre els usos sociolingüístics efectius i que, tanmateix, manté una relació dialèctica amb aquests darrers. L’autonomia del factor identitari es posa de manifest quan ens adonem que actuaria a un nivell diferent d’aquell a què ho fan els usos mateixos. Efectivament, la identitat col·lectiva (potencialment nacional) és una variable que influeix en els usos lingüístics a nivell conscient, mentre que els usos lingüístics efectius tenen una influència inconscient en la identificació col·lectiva (pel fet que aquest, implica sempre i al mateix temps, una identificació lingüística), alhora que s’influeixen entre ells al mateix nivell i es canvien modificant el context sociolingüístic (amb, per exemple, mesures legals o canvis demolingüístics).
Certament, que el primer factor actuï a nivell conscient i el segon ho faci a nivell inconscient complica l’exercici de relacionar-los en un esquema simple. Potser és per això que la planificació lingüística sol obviar la qüestió de la identitat (sense menystenir la influència que hi pugui tenir també la mala connotació que acompanyen aquesta noció i la correlativa de nacionalisme). I no obstant, sense atendre l’element identitari, difícilment trobaríem cap planificació lingüística reeixida.
Cal concloure, per tant, que els processos de normalització (però també els de substitució lingüística) actuen a dos nivells alhora: conscient (identitat sobre usos i coneixement) i inconscient (usos sobre identitat i usos reforçant-se entre si). No és d’estranyar, en conseqüència, que les campanyes de sensibilització lingüística que cerquen influir sobre els usos sense, però, apel·lar a la identitat, que és precisament la variable que influeix sobre la conducta lingüística a nivell conscient (aquell en què justament treballa la “sensibilització”), no hagin servir mai de res que no sigui refermar els partidaris de la normalització en les seues conviccions i, potser, reforçar-ne les conductes assertives.
Si volem reforçar la llengua en el si d’una comunitat, primer (o alhora) cal reforçar la identitat comunitària que aquesta llengua fa possible i que vehicula.
