De tots els entrebancs -que han estat analitzats a posteriori– amb què es va trobar l’independentisme català durant els fets del setembre i octubre del 2017, un dels més rellevants va ser la manca d’un sindicalisme arrelat al país i amb capacitat per a mobilitzar masses. Es podria dir que una part del segment més conscienciat de la societat catalana ha posat fil a l’agulla per tal de ser present en un àmbit (el laboral, el dels centres de treball) en què l’independentisme ha estat, per desídia i ineptitud pròpies, absent o molt minoritari durant dècades. Encara queda, però, un camí llarguíssim i sovint costerut per recórrer. Tot seguit desgranarem per què creiem que és bàsic que el moviment d’alliberament nacional català enforteixi el sempre desatès vessant sindical.
1) Perquè, si analitzem de manera pràctica i no teòrica quins són els elements que al capdavall són capaços de mobilitzar tot individu, trobem que dos dels principals són la família i la feina, que estan estretament interrelacionades en la mesura que la segona és la que aporta benestar a la primera. Tenir una presència capil·lar als centres de treball d’arreu del país, ja siguin públics o privats, o relacionats amb el sector primari, secundari o terciari, permet connectar amb la gent i les seves preocupacions quotidianes, i relliga el projecte independentista amb la realitat.
2) Perquè, en ple segle XXI, i amb un procés de globalització que avança a cor què vols, és un error confondre només la classe treballadora amb els operaris d’una cadena de producció. La classe treballadora és conformada per la majoria de la nostra societat, en un percentatge que oscil·la entre el 80 i el 90% de la població. En aquest món en el qual vivim, tots (també tu, que llegeixes aquestes línies) som susceptibles de caure en una situació de precarietat. Ens calen, per tant, eines potents i amb capacitat organitzativa que defensin els drets i el benestar de la majoria.
3) Perquè el poble català i la nació catalana no són un ens abstracte. La nació catalana és la Història -sovint feta de patiment- del teu país, de la seva llengua i cultura tradicionals, però també és aquell llaurador de la Terra Alta, català de generacions, que té dificultats per mantenir els cultius i arribar a final de mes, o aquell jove de família immigrada del sud d’Espanya -o d’altres llocs- que té uns pares que treballen a la SEAT i que no va dubtar a ser a l’aeroport del Prat o a Urquinaona, o aquell gambià de Banyoles que se sent orgullós que els seus fills parlin en català amb els seus amics d’escola. La nació catalana és un conjunt d’individus amb anhels i necessitats concretes a les quals cal donar resposta, i res millor que un sindicat, amb allò que conceptualment té d’unió, per a vehicular-los.
4) Perquè, si tenim una visió global de país, és obvi que ens cal disposar d’eines polítiques, socials econòmiques i culturals compromeses amb el país i, per tant, de sindicats i partits d’esquerra potents i desacomplexats que plantin cara a qualsevol temptació o deriva lerrouxistes. Cal vèncer el discurs fortament divisori -tot sovint etnicista- que han practicat el PSC, els Comuns i les seves branques sindicals, UGT i CCOO, i això només es pot aconseguir sent presents al camp de batalla, i no clamant, des de la comoditat de la llotja, frases buides de contingut. En el camp estrictament laboral, duem trenta-cinc anys encadenant una reforma rere l’altra, i a cada bugada els treballadors, amb el concurs inestimable d’uns sindicats que es creuen sistèmics, hi han perdut un llençol. És l’hora de lluitar per uns salaris dignes i per un model productiu sostenible i equitatiu, que no malbarati uns recursos naturals finits i que creï uns llocs de feina de qualitat que no estiguin pensats per a maximitzar els beneficis d’una minoria.
5) Perquè, si realment som una nació, és lògic que disposem d’uns sindicats nacionals concebuts per a un corpus social ampli. El sindicat nacionalista Confederació Intersindical Gallega (CIG) té una representativitat de més del 30% al seu país. ELA i LAB superen el 60% a Euskadi, i entre tots dos -i aquesta dada és molt destacable- voregen el 40% a Navarra. En altres indrets de la nostra nació, com les illes Balears, el sindicalisme arrelat de la STEI-Intersindical Balear s’acosta al 5% de representativitat. Per tant, i en la seva condició de territori que aspira a la independència política, no té cap sentit que a Catalunya el sindicalisme no dogmàtic que representa la Intersindical-CSC tot just superi el 2% dels delegats de treball i els 6000 afiliats. Fer créixer aquestes xifres ha de ser una prioritat en aquest país, que és un dels que té una taxa d’afiliació sindical més baixa d’Europa. El contrast amb altres organitzacions civils no deixa de resultar desconcertant: Òmnium té 185 mil socis i l’ANC més de 40 mil.
6) Perquè, si mai hi ha un acte unilateral de grans proporcions, és bàsic que el món productiu hi estigui alineat i tingui la capacitat de fer trontollar la butxaca dels actors més reaccionaris i de les empreses multinacionals establertes al nostre país. No hi ha res que molesti més el gran capital que la inestabilitat, i no hi haurà independència ni res que se li assembli sense altes dosis d’inestabilitat. Arribat el moment, caldrà aguantar el torcebraç, i la correlació de forces en el camp sindical hi jugarà un paper important que el sindicalisme propi, per la seva feblesa intrínseca (0’5% de representativitat i 2000 afiliats), no va poder jugar l’octubre del 2017. Hem avançat, és cert, però ens cal avançar molt més.
7) Perquè les meses de negociació col·lectiva són espais on es debat sobre el benestar dels nostres conciutadans, però també són un lloc idoni on proposar mesures de normalització lingüística. La llengua, fonament de la nostra identitat i eina de cohesió social i nacional d’una col·lectivitat amb orígens diversos, té en els centres de treball un bon aliat: li poden servir per a esquivar unes resistències que de vegades deriven del que es percep com una imposició política, “des de dalt”. Una política lingüística que es basi en la proximitat té més possibilitats de reeixir i vincular els treballadors, especialment els al·lòglots. És per això que al sindicalisme propi li cal tenir més d’un 10% de representativitat a tots els sectors, cosa que li assegura la presència a les meses de negociació col·lectiva. Per inabordable que pugui semblar, és un error renunciar d’entrada a cap àmbit productiu. Pel que fa al discurs, pot ser adaptat en funció del receptor a qui s’adreci; els valors de fons, no.
8) Perquè els sindicats dinàstics i complaents amb la patronal, com ho són la UGT i CCOO, compten amb desenes de milers d’afiliats i votants independentistes. Altrament, no es podria explicar el decalatge brutal entre els resultats electorals al Parlament i els sindicals. Aquesta contradicció els permet de senyorejar al panorama laboral i tenir un 40% de representativitat a cadascun. La xifra, si fem una simple suma, fa escruixir: la UGT i CCOO, paradigma perfecte del corporativisme immobilista, ostenten un 80% de la representativitat sindical al nostre país. La força de què són dipositaris la fan servir, no poques vegades, per a signar pactes que precaritzen la situació dels treballadors, i per a dur a terme una praxi contrària al dret irrenunciable a l’autodeterminació dels pobles, que reconeixen formalment als seus principis ideològics però que es resisteixen a aplicar al nostre país; com si els drets fossin bescanviables en funció de qui n’és el subjecte col·lectiu. Només un sindicalisme català, combatiu i de masses que els retalli distàncies podrà fer-los bascular, de manera hipotètica, cap a posicions més catalanistes i menys contemporitzadores amb el règim borbònic.
9) Perquè en Joan Coscubiela i en Joan Carles Gallego, dos dels personatges públics que els darrers anys han defensat més desacomplexadament posicions anticatalanistes (en algunes ocasions fins i tot vorejant l’estigmatització xenòfoba), provenen del món sindical. Parlem de persones que ara i adés reben aplaudiments i felicitacions efusives de Vox i altres partits ubicats a l’extrema dreta espanyolista. Poques coses els poden desconcertar més que veure que el món sindical, on han campat durant dècades amb tota la sobradesa del món, va girant l’esquena al seu discurs ultra.
10) Perquè el Marcel Vivet, vergonyosament condemnat a cinc anys de presó, i el bomber Joan Liébana, mort el passat 18 de juny en acte de servei, representen la millor cara d’aquest país: la que està compromesa amb els drets socials i nacionals dels catalans. Tots dos, val a dir, afiliats a la Intersindical-CSC. Pertànyer a la mateixa organització que ells no pot ser vist com a res més que com un honor.
P.S: El passat Sant Joan, Diada Nacional dels Països Catalans, ens va colpir la mort amb només 57 anys de la Isabel Pallarès, Secretària General de la Intersindical-CSC entre el 1998 i el 2013. La flama que persones com ella van encendre en els moments més foscos a còpia de persistència és la que, algun dia, ens permetrà de fer una foguera amb les andròmines de règims caducs que encara avui pretenen oprimir-nos.
