Diu la llegenda que mentre Napoleó Bonaparte contemplava impassible l’enorme quantitat de cadàvers estesos sobre el terreny del camp de batalla d’Eylau, durant la campanya napoleònica a Prússia de l’hivern de 1807, un dels generals va anar a interrogar-lo horroritzat i li va preguntar com s’ho faria França i la Grande Armée per refer-se després d’aquella pèrdua de vides humanes. El baixet general cors va contestar-li, burleta: “Bah, els parisencs això ho arreglen en una nit!”. Independentment de si és certa o no aquesta llegenda, el fet és que l’afirmació és prou encertada en termes històrics. Cap de les múltiples batalles sanguinàries del Primer Imperi Francès no va fer desviar en cap moment la tendència ascendent de la població francesa de principis del XIX; és més, l’any següent, el 1808, França augmentaria una mica més la seva població. Fins i tot després de la II Guerra Mundial, la població francesa disminuiria només un escàs 2%, que seria ràpidament recuperat durant els anys posteriors.
De fet, les societats cristianes europees dels últims dos mil·lennis han mantingut una vitalitat intrínseca, malgrat les nombroses vicissituds a què les han sotmès les guerres i misèries dels últims segles. Aquest augment constant i sostingut de la població va permetre fins i tot que es generessin uns excedents de població que colonitzarien els cinc continents i àdhuc arribarien a fundar el que avui en dia és encara la primera potència mundial, els Estats Units d’Amèrica. La fita dels europeus és, doncs enorme, però és primordial recordar que s’ha sustentat sempre gràcies a una capacitat de regeneració demogràfica constant i vigorosa. Un fenomen que, fins fa no gaires dècades, es pressuposava evident i sobreentès.
Això no obstant, aquesta capacitat regeneradora i aquesta vitalitat dels pobles europeus sembla haver-se evaporat els darrers 50 anys. El fet paradoxal és que, vivint en unes condicions notablement més favorables que les dels nostres avantpassats medievals o moderns, la població europea ha capgirat la tendència i ha començat un inexplicable camí cap a l’autoextinció, en una espècie de mort dolça i absurda. Com s’explica que, en una època en què gaudim d’un subministrament constant d’aliments i una sanitat universal, haguem emprès aquest camí cap al no-res?
La resposta és summament complexa, i no és fins abans de l’adveniment del cristianisme que trobem rastres històrics d’un comportament autodestructiu semblant al que experimenten les societats europees actuals. Tornem-nos a capbussar als annals de la història i deturem-nos al segle I AC, a la ciutat d’Esparta. Els pocs espartans que quedaven en aquell moment s’havien convertit en l’atracció principal dels turistes romans que visitaven l’antiga ciutat, de la mateixa manera que avui en dia els aficionats al Kung-Fu visiten el temple de Shaolin a la Xina moderna. La casta de ciutadans-soldats que des de la infància es preparaven per al servei militar i que van crear els exèrcits invencibles de l’antiguitat, s’havien convertit en una simple atracció turística, un mer espectre d’un passat esplendorós. Esparta havia arribat a tenir fins a 10.000 habitants, però a mitjans del segle IV AC Aristòtil va escriure que aquesta població hauria minvat fins a menys d’un miler[1]. Segons Aristòtil, els espartans van entrar en una dinàmica de concentració de la riquesa en una descendència volgudament més petita en forma d’oligarquia local. També destaca que Esparta va ser la primera Polis grega a formalitzar la pràctica de la pederàstia i a desvincular la sexualitat de la procreació[2]. Com apuntava el mític historiador alemany Oswald Spengler: “Les civilitzacions petites moren per múltiples raons, però les grans civilitzacions només moren quan deixen de voler viure”. Polibi, un dels millors cronistes de l’època, és segurament la font més fiable que ens desgrana el perquè d’aquesta decadència. En paraules seves[3]:
“En el nostre temps, Grècia era assolada per una falta de nens i en general una davallada de població, la qual cosa provocà la pèrdua d’habitants a les ciutats i un descens de la productivitat. Tot això, malgrat no haver-hi ni guerres ni epidèmies […]. El mal va créixer en nosaltres ràpidament i silenciosament, fent que els homes es pervertissin, lliurant-se a la passió per l’aparença, als diners i als plaers d’una vida còmoda, ja fos no casant-se o, si ho feien, rebutjant criar els fills que naixien; o, com a molt, fent-ho amb un o dos fills amb l’objectiu de poder-los criar en el luxe i deixant-los tota la riquesa. Amb un o dos fills és evident que, si la guerra o la malaltia en mata un, les cases perden els seus hereus i, com un eixam d’abelles, poc a poc les ciutats esdevenen despoblades i dèbils [···]“.
La societat de Roma dels segles posteriors no en seria una excepció, i també acabaria sucumbint a aquest fenomen davant les tribus bàrbares centreeuropees. De fet, es tracta d’un macabre déjà-vu en els imperis del món antic. En el moment que l’èxit sostingut aclapara una societat, aquesta sol iniciar un procés de reinterpretació de les seves creences i valors que la porta normalment a reemplaçar els valors espirituals fundacionals per d’altres de més “pragmàtics” i més “moderns”, sovint en la direcció de permetre un individualisme i un materialisme desenfrenats. Els individus comencen a cercar únicament el benefici i el plaer propis, fins i tot per sobre dels valors comunitaris i espirituals d’antany. Això condueix a una degradació moral, un desmantellament de les estructures familiars, un procés de desvinculació de l’individu amb la comunitat i, en últim terme, desemboca en una societat feble, disfuncional i que “perd les ganes de viure”. La reacció instintiva a aquesta decadència era la de recolzar-se en un creixement desmesurat d’una l’administració pública omnipresent i intervencionista, el subsidi d’una part de la població cada cop més gran i, col·lateralment, una pressió impositiva indecent sobre els minvants sectors productius. Arribats a aquest punt, aquestes civilitzacions col·lapsaven internament i solien ser fàcilment derrotades al camp de batalla per d’altres de segona fila, però amb uns valors i determinació molt més sòlids.
Dels grans imperis de l’antiguitat en naixeren les nacions cristianes que coneixem avui. La gran diferència és que, malgrat guanyar o perdre en nombroses conteses bèl·liques, les nacions europees no s’autoextingien, sinó que havien de ser físicament aniquilades o culturalment assimilades per a ser derrotades. La raó de fons d’aquesta resiliència a l’autoextinció és justament la capacitat de no caure en el parany de les societats de l’antiguitat, és a dir, no deixar-se corrompre els cors i les ments per l’hedonisme, la vanitat i l’autocomplaença, als quals els humans tendim per naturalesa. El responsable de mantenir aquesta puresa d’esperit no era altra que l’església cristiana. Malgrat les males praxis i l’enriquiment il·lícit d’algunes elits eclesiàstiques, la tasca general de mantenir els valors i principis cristians en el cor i l’esperit dels ciutadans era acomplerta sobradament. No és estrany, doncs, que sigui l’única institució que no ha estat substituïda els darrers 2.000 anys.
És a l’era de la tecnologia i els grans mitjans de comunicació que la doctrina i els principis cristians fundacionals de les nacions europees han quedat ja no reinterpretats, sinó directament escarnits i vilipendiats. En darrer terme, aquests valors han sigut en bona part reemplaçats per d’altres d’exògens i tal vegada teledirigits per algunes elits econòmiques mundials que hi estan interessades. Mancats d’un guiatge espiritual sòlid i potent, els ciutadans europeus tornen a caure en el paranys que van anorrear els imperis de l’antiguitat: l’hedonisme, la vanitat, el materialisme i l’individualisme tornen a ser preponderants a les ments i cors dels europeus. I aquest és el gran error dels nostres temps.
I, talment com en el passat, també a ple segle XXI, tard o d’hora alguna civilització o societat, no necessàriament més avançada, però sí moralment més ordenada i amb uns valors més endreçats, podria passar a ocupar l’espai que nosaltres anem deixant. I, en bona mesura, aquesta substitució ja s’està produint, no en termes militars, però sí en termes demogràfics i culturals.
[1] Aristotle, Politics, trans. Benjamin Jowett, llibre 2, Part 9
[2] Thomas F. Scanlon, “The dispersion of Pederasty and the Athletic Revolution in Sixth-century BC Greece”
[3] Polybius, The histories Vol. II, trans. Everlyn S. Shuckburg (London: MacMillan, 1889), 511
