Ser català, a voltes, és surrealista. Planeges uns dies de descans en un càmping de la costa catalana, concretament la Costa Daurada, on grans i petits puguem olorar la sal del mar, notar la sorra encara freda de la platja i jugar a construir el castell més gran del món. Amb la il·lusió de les primeres vacances de l’any, arribes a destinació i una dutxa d’aigua freda (més freda que l’aigua gelada de la piscina) et cau a sobre el llegir les activitats per a infants: tot en castellà. Mires el teu voltant i t’adones que si, que el GPS no ha errat i ets encara a Catalunya. Intentes trobar més informació, tot esperant que tot hagi estat un (greu) error comunicatiu. De sobte, però, veus un xicot jove que sembla monitor. Mires la samarreta i hi veus una paraula escrita que ho aclareix tot: ¨Animación¨. Res, es veu que (un cop més) els nens i les famílies catalanoparlants som tractats com a estrangers dins el nostre propi país. Un altre lloc on el català és tractat com a llengua de segona (o de tercera) i la queixa esdevé no ja necessària, sinó imprescindible.
Ara bé, quan comences a buscar informació el drama passa de ser local a ser nacional. Intentes esbrinar quin idioma fan servir les activitats d’animació de diferents càmpings de la zona de la Costa Daurada catalana i t’adones que, majoritàriament (essent optimistes), l’opció més recurrent és el castellà per davant del català. I aquí hi podem sumar l’idioma principal d’un atractiu turístic de primera magnitud com Port Aventura, un altre lloc on el català és relegat a ser idioma subaltern en el millor dels casos o un element folklòric i molest en el pitjor.
I tot això només és l’exemple (un més) de la fotografia del país d’avui i del respecte per la seva llengua pròpia i els drets dels seus conciutadans. A còpia d’anar-nos felicitant per la gran eina que era la normalització lingüística, per la gran capacitat d’integració de la societat catalana, per l’augment dels parlants que mostraven les estadístiques… en definitiva, després d’anys de fer campanya publicitària tot aplaudint-nos i felicitant-nos, de cop i volta ens hem despertat d’aquest gran somni i la realitat ens ha escopit a la cara. La propaganda bonista ens ha portat a un carreró sense sortida. El lema del “som un sol poble” ha estat tan interioritzat que ens ha fet tapar els ulls davant l’evidència. Anys i anys de renúncies, de no saber realment què significa tenir poder i sobretot, de no voler imposar-lo per petit que fos, ens han fet mal. I ara, la por ens paralitza.
La situació ha arribat a un punt que, o bé canviem els plantejaments i les accions, o anirem de cap al pedregar. Per revertir la situació i estar en condicions de lliurar aquesta batalla i sobretot, de guanyar-la, ens cal fer un canvi de base, un canvi de paradigma que no serà fàcil però és indispensable. Aquest canvi passa, primerament, per acceptar que allò de “som un sol poble” és un bon lema, però que ha quedat obsolet (si és que mai ha sigut precís). Quan hem comprovat (i de fet, anem comprovant dia a dia) que tenim veïns i veïnes que aplaudeixen la repressió i la violència estatal; quan observem insults i menyspreus només per sentir (ni que sigui de lluny!) la llengua catalana; quan tenim entitats i partits que persegueixen qualsevol mostra de catalanitat i de promoció de la llengua… Quan tenim tot aquest context, no cal que ens continuem enganyant: hi ha gent que no vol compartir poble amb nosaltres si no és que prèviament reneguem de la nostra catalanitat. Deixem de buscar unicorns i acceptem-ho. I aquesta acceptació ens ha de portar a l’acció: cal conflictivitzar la llengua catalana. Sé que, en general, els conflictes ens repel·leixen, i que no és gens agradable sostenir-los en alguns moments. També és obvi que cansa i que no tothom està disposat a “perdre” (jo ho veig més aviat com un guany) temps o oportunitats. Però, si no provoquem una reacció, la realitat no canviarà. Si no estem disposats a demanar la carta en català als restaurants, a exigir que qualsevol treballador públic ens entengui en el nostre idioma, a mantenir el català sigui qui sigui l’interlocutor, a prioritzar les sales i horaris en què les pel·lícules són en la llengua del país, a fer una compra conscienciada (de productes de km 0 i en establiments amb respecte per la nostra condició nacional), a exigir que polítics i càrrecs electes tant locals com nacionals exerceixin el seu poder (per petit que sigui) amb una mirada nacionalista sense complexos, etc. En definitiva, o comencem a exigir els nostres drets i a viure com qualsevol ciutadà al seu país, no ens en sortirem. La llengua catalana no ha de ser vista com a simpàtica; la llengua catalana ha de ser percebuda com a útil i imprescindible per a desenvolupar-se al país.
Com sempre, tenim feina. Hem sobreviscut exterminis, guerres, dictadures i monarquies. Hem passat 300 anys sense cap autogovern. I, tot i així, hi som i hi volem ser. Per tant, que les suposades bondats d’una autonomia intervinguda no ens enganyin: si volem continuar endavant, caldrà lluitar i imposar els nostres interessos per sobre dels nostres enemics declarats.
