D’ençà de fa més de quaranta anys que s’han anat reproduint basts intents d’imitar el DNI espanyol, afegint-li simplement una barretina. Era, en termes administratius, el que a la història fan els pseudohistòrics com l’Institut Nova Història i satèl·lits (la mateixa mentalitat espanyolista): agafar elements mítics de l’espanyolisme més ranci i tronat i “catalanitzar-los”, la qual cosa provoca un efecte invers, el d’espanyolitzar cada cop més la cultura i tradicions catalanes. I és que el DNI és una imposició originària de la dictadura franquista. Per això, significativament, els primers a tenir-ne van ser els presos.
Intents com el de la llibreria les Voltes de Girona, el Carnet de Nacionalitat Catalana, o el més tronat encara de posar-se una funda per tapar el DNI espanyol, no van passar mai de l’anècdota i unes quantes desenes de milers d’exemplars venuts, que, això sí, feien les delícies dels més hiperventilats. Especialment quan podien explicar anècdotes de com l’havien fet servir “i havia colat”. Tot plegat, de vol gallinaci.
Ara, sant tornem-hi amb la idea, versió remasteritzada 2.0. amb el tema de les anomenades Targetes ID. Però que ningú es confongui, independentment del tema del carnet, el Consell per la República és, ara com ara, el millor instrument del qual podem disposar els catalans per assolir l’Estat propi. Segurament per això encara no arriba ni als cent mil adherits. Ara bé, tot plegat, aquest invent del carnet, acabarà com els altres intents, si no es tracta el tema principal. El tema. Allò sobre què tothom calla, i que està esdevenint quasi tabú. El tema sobre el qual ningú es mulla, i en què tot són frases políticament correctes i llançar pilotes fora: la nacionalitat catalana. O, dit més clarament: qui és català i qui no. Allò que qualsevol poble que vol independitzar-se ha de saber: què són, quines particularitats té, quants són i com s’obtindrà la nacionalitat entesa com a dret ple de ciutadania al nou Estat.
Al nostre país, quan hom demana per qui és català, és un desori. Es parla de “sentiments”, d'”adhesió voluntària”, de “qui ho vulgui” de qui comparteixi “la nostra cultura” (no sabem qui som com a nació, però es veu que sí que sabem quina és la nostra cultura)… En resum, és un autèntic campi qui pugui. Aquesta realitat és tan crua com a resultat del fet que pràcticament ningú ha escrit res amb cara i ulls sobre el tema d’ençà que Enric Prat de la Riba va publicar La nacionalitat catalana… el 1906! Evidentment, amb un llenguatge i una mentalitat del segle XIX, i per a una societat anterior a la dictadura franquista, majorment encara monolingüe catalana, completament diferent de l’actual.
El Llibre blanc de la Transició Nacional de Catalunya (2014) és un gran exemple d’aquesta indecisió. Es tracten com haurien de ser les relacions entre Catalunya i Espanya (com si fossin indispensables), es parla de “nacionalitat catalana” i “doble nacionalitat” o dels qui no vulguin renunciar a la nacionalitat espanyola, però qui conforma aquesta nacionalitat catalana? El document hi passa de puntetes:
“El règim de la nacionalitat catalana l’hauria de decidir la futura Constitució“. I avall que fa baixada. I afegeix una mica més endavant:
“La legislació provisional sobre nacionalitat podria partir de la regla sobre la ciutadania catalana que preveu l’Estatut d’autonomia actual (art. 7) [2014], segons la qual són ciutadans catalans els nacionals espanyols amb veïnatge administratiu en un municipi de Catalunya.” (pàg 39, Règims provisionals)
Això voldria dir que els Carrizosa, Josep Borrell, els Vidal Quadres o els 200.000 votants de VOX que odien Catalunya i voldrien que desaparegués, perquè són “muy españoles y mucho españoles“, també podrien votar en un suposat referèndum, perquè tenen veïnatge a Catalunya o, cosa que és el mateix, serien nacionalment catalans. Igual que els 10.000 policies arribats al crit de “a por ellos” inscrits oportunament al padró, encara que haguessin de viure tots a la infame comissaria del terror de Via Laietana. És a dir, el tema seria que, d’entrada, s’acceptaria com a “nacional català” tothom qui visqui (no se sap des de fa quan, ni si almenys amb un pare també nascut a Catalunya, per exemple) a l’actual comunitat autònoma, donant, així, per bo el cens espanyol. I com es pot independitzar ningú sense ni tan sols controlar el cens de la seva mateixa població? Doncs seria interessant de saber, especialment abans de posar-se a fer carnets d’identitat. Per què? Doncs perquè és la diferència entre un carnet d’identitat nacional, i el carnet, posem, de la biblioteca. En realitat, no ha de servir per a res més, de la mateixa manera que el DNI tampoc serveix per a res més que per entrar a les discoteques.
L’aspecte nacional és el realment transcendental. Qui té dret a votar i qui no? Si es fa un carnet d’identitat, qui el pot demanar i qui no? I així qualsevol tema que afecti la creació d’un Estat. La ciutadania és un aspecte bàsic d’Estat sobirà, i això implica definir qui tindrà dret a aquesta ciutadania, i, per tant, qui no. Així de fàcil. El problema que té cert catalanisme (tant d’esquerres com de dretes) és que aquí t’hi has de posicionar. No serveix el típic “tots junts” xupiguai del clàssic victimisme cumbaià catalanista, que s’estranya i s’esvera perquè és incapaç d’entendre que “essent una pobra víctima no li tinguin llàstima” (“goita, goita, com ens peguen”). Evidentment, el suat “tothom qui visqui i treballi a Catalunya és català”, ha passat a la història amb la globalització. A Catalunya hi viuen, i també hi treballen, moltes persones que no tenen cap intenció de ser catalans, ni els importa un rave si existim o no. Treballen en multinacionals on tan sols parlen anglès, són francesos jubilats de l’Empordà, alemanys de la Costa Daurada, Menas marroquins a un alberg de la Generalitat o jugadors multimilionaris de futbol als quals els importa ben poc el que li passi a Catalunya. Ni es consideren catalans, ni molts ni tan sols s’han plantejat mai de ser-ho (potser alguns després s’ho rumien).
Aquests criteris limitats a l’actual autonomia, a més a més, deixarien fora de la nacionalitat catalana els nord-catalans, els franjolins o els ribagorçans. I ja no diguem els ciutadans del País Valencià o de les Illes que ho volguessin. Però, si s’acceptessin aquests, hauria de ser per motius d’afinitat lingüístics i culturals, la qual cosa plantejaria un altre dilema: què fem amb la gent que tenim dins de Catalunya que no comparteixen aquests criteris culturals? I si ho fem per veïnatge, o per semblança cultural, què fem amb els exiliats de la Guerra Civil i els seus descendents?
És clar que no és fàcil; precisament per això cal determinar la nacionalitat catalana. Cal prendre decisions, sortir de la zona de confort (aquesta en la qual fins i tot trobant-te malament tens por de sortir, perquè a la fi és l’únic que coneixes i que has conegut) i acceptar que hi haurà gent a qui no li agradarà el que facis i diguis, i gent a la qual sí. Aquesta mentalitat infantil d’algun catalanisme de no voler especificar res, per intentar caure simpàtic a tothom, a més d’ineficaç, és directament impossible, si el que es vol és crear un Estat. Si es vol crear una ONG, fantàstic, però, si es vol crear una República, com a mínim als monàrquics els hauràs de dir que s’aguantin i, si no els agrada, que toquin el dos. És a dir, prendre decisions, una cosa per a la qual s’està veient que l’actual classe política catalana no està preparada.
Com a conclusió, vagi per davant que sobre el debat del DNI català hi ha altres alternatives. No tot ha de passar per imitar el model del qual, precisament, ens volem independitzar. Això no té cap sentit, perquè, si ho has d’imitar tot (en política lingüística, en documentació, etc.) per què t’hauries d’independitzar? Si es fa un Estat propi és per a fer les coses millor, més efectives i actualitzades. Tenint en compte el que s’ha vist amb la gestió de la pandèmia o dels ERTOs, tampoc ha de costar gaire. Es pot fusionar perfectament el carnet de conduir amb el d’identitat i el de l’atenció sanitària, o simplement disposar d’un carnet únic connectat a una base de dades on hi constin tots els permisos, i deixar d’una vegada les carteres plenes de carnets inútils. És només un tema d’actualització tecnològica. Evidentment, no cal fer pagar pel tràngol d’haver de passar per una comissaria de policia com un delinqüent per fer el tràmit. Si es vol tenir un DNI, es pot fer a qualsevol altra administració. O, simplement, no cal ni tenir DNI. En tot cas, el que sí que serà indispensable és saber qui és nacionalment català i qui no, abans de ser independents.
