En molts àmbits, el nou model imposa la destrucció de tot allò anterior (saber escriure, la família, l’esforç, etc.); arrasar amb el paradigma anterior fa punts arreu i apareixen un munt d’apologetes de la innovació (bona “per se”).
Què ens fa humans? Què ens fa cultes? No vull encetar un debat epistemològic en un text breu però potser com ens comuniquem, com traslladem allò heretat culturalment (en sentit ampli) i ho transformem / adaptem, és un factor determinant. Des de fa 6 anys imparteixo una assignatura autocreada a 1r de batxillerat, Comunicació Digital, que posa l’accent en aquest bonic viatge des del gen FOXP2 a la lletra i la imatge. Intento traslladar com l’aire, cable i ones hertzianes són uns instruments que enllacen tecnologia i comunicació amb l’ús d’enginys diversos. Quan arribo a la imatge en moviment i al mòbil (xarxes, continguts i publicitat) pretenc fer veure que és una metàfora de tota l’herència cultural i mediàtica que tenim, literalment, a la mà; una mena d’enginy que viu del passat, navega pel present i apunta al futur.
Escriure és un acte cultural i cognitiu complet. Implica tenir coneixements i una habilitat comunicativa que pivota sobre la lletra (l’expressió mínima de la comunicació humana). “Saber de lletra” o “ser un analfabet” són expressions que situen l’escriure en un pla superior a l’estricta grafia. La història de l’escriptura ens demostra que a l’antiguitat clàssica tenir un esclau que ensenyés els hereus a llegir o escriure era un mèrit (la lectura es feia en veu alta), però si ho feia als altres esclaus tenia un càstig. A les guerres del segle XX hi havia soldats que escrivien les cartes als altres companys. La força de la paraula (escrita) fa que sigui objecte de limitació en les dictadures, en les religions, etc. una massa analfabeta és més fàcil de dirigir.
Quan llegim atentament prenem apunts; el gest de la lectura és escriure. Quan reescrivim un text, prestant atenció, el fem nostre i els mecanismes de fixació mental dels continguts augmenten. Ara que toca analitzar la comprensió lectora dels alumnes ens adonem que una part dels alumnes caminen, sovint, empesos per una digitalització malentesa -que detesta la lletra escrita a mà- cap a l’analfabetisme. Unes poques famílies que ja no poden / volen / saben acompanyar els seus fills en en complex procés educatiu ens posen al davant d’una societat que fa de l’esforç i la responsabilitat uns dimonis a extingir (llegir comprensivament i escriure és un esforç!). Hi ha voluntaris per ser incompetents en escriure perquè les sirenes socials de vernís digital -influenciadores, innovadores i immediates- els xiuxiuegen que ja no cal “saber de lletra” i que tot és a internet i instantani. Com sempre, els docents som responsabilitzats de tanta desídia social i se’ns insta a fer -a l’aula- teatre, jocs de gomets o post-it o Kahoots, etc. per revertir una decisió presa o induïda per qui són els subjectes de l’aprenentatge (una feina de redreçament especialment complexa a l’ESO).
Com deia Baudelaire “França travessa una fase de vulgaritat. París és el centre d’on s’irradia l’estupidesa universal. Malgrat Molière i Béranger, ningú no hauria cregut mai que França s’encaminés d’una manera tan fulgurant per la via del progrés. Tot el que fa referència a l’art és terra incognita. Els grans homes són estúpids.” Doncs això, caminen (potser ja corren) cap a l’abisme els nous analfabets del món digital i individualista.
