Aquestes setmanes érem testimonis d’una nova picabaralla entre la farmacèutica AstraZeneca i la Unió Europea al voltant de les vacunes. La farmacèutica els comunicava un nou retard en el lliurament i una quantitat menor de les vacunes pactades per contracte. A més, la corda entre ambdós actors s’acabava de tensar després de descobrir-se, segons informava La Stampa, un carregament de 29 milions de dosis en una planta a Roma. No era la primera vegada: anteriorment, n’havien descobert un altre amb destinació a Austràlia. Aquest seguit d’episodis incrementen els dubtes entorn el plantejament sanitari ideat per l’ens europeu, que n’ha centralitzat la negociació i la compra.

L’estratègia de vacunació ha estat una nova oportunitat perduda per als buròcrates europeus a l’hora de mostrar els avantatges o virtuts de formar part de la Unió Europea. Lluny d’assolir-ne la revalorització, consoliden els debats pel que fa a la seva utilitat, enclaustrada rere els equilibris entre el corrent que advoca per una major sobirania dels Estats i aquells que defensen un aprofundiment cap al somni europeu, Els Estats Units d’Europa. Un dels més acèrrims defensors d’aquest esquema és el liberal flamenc i líder de l’ALDE, Guy Verhofstadt, amb l’obra Los Estados Unidos de Europa, manifiesto por una nueva Europa. Així mateix, aquesta indefinició i manca de front comú, que la situa al mig camí entre ser un Estat o ser una Organització Internacional, condemna la UE a ser un putxinel·li en el tauler geopolític actual. El conjunt d’accions polítiques desenvolupades pels euròcrates ens porta a rememorar la cita de Montserrat Guibernau a la seva obra La Identitat de les Nacions: <<La identitat europea és una identitat artificial, no emocional>>. 

La Covid-19 ens ha demostrat la seva fragilitat orgànica: el rei va nu. La lentitud a l’hora d’afrontar la negociació amb les farmacèutiques, el regateig excessiu amb aquelles i la incapacitat de fer valdre l’acord establert entre ambdues parts en són una mostra evident. En paraules de Paul Krugman:

<<El que aquests fracassos reflecteixen són unes deficiències de base en les institucions i actituds del continent europeu, com ara la mateixa rigidesa burocràtica i intel·lectual que, fa una dècada, va agreujar molt més del compte la crisi de l’euro>>.  Les vacunes i tot el que les envolta no es mantenen alienes al decurs de la història i a uns actors amb un poder mediàtic i polític propi. La Xina i Rússia han emprat el context pandèmic per estendre la seva influència internacional i la Gran Bretanya, paral·lelament, ha traçat un ritme de vacunació diari elevat, en contraposició amb els seus homòlegs europeus, que li ha permès silenciar aquella remor més escèptica amb la seva sortida de la UE. 

Per la seva banda, els socis europeus aprofundeixen en la debilitat institucional del seu propi projecte. D’una banda, ignorant deliberadament l’Agència Europea del Medicament (EMA), la seva principal autoritat en aquest camp, quan aturen unilateralment la vacunació amb AstraZeneca. Una acció que s’emmarca en l’estira-i-arronsa amb l’empresa subministradora del vaccí, i que recorda que els Estats són els únics actors vàlids en el sistema polític mundial. De fet, l’aspecte més sorprenent ha estat el rol passiu adoptat per l’EMA, que no ha teixit un discurs que consolidés un lideratge mitjançant el qual s’assolís una estratègia única de vacunació. Una incapacitat denunciada per Amós García Rojas, president de l’Asociación Española de Vacunología i assessor del pla d’immunització espanyol: <<Lo que es inaceptable en este proyecto común que es la Unión Europea, en una pandemia con matices epidemiológicos similares en todos los países, es que se adopten actitudes diferentes con relación a una misma vacuna>>. Per altra banda, Alemanya, un dels principals pilars d’aquesta UE, s’ha mostrat favorable a iniciar converses individuals amb els subministradors de la vacuna russa, Sputnik V, la qual cosa suposa una desautorització al full de ruta plantejat des de Brussel·les. 

Les bases actitudinals sobre les quals reposa tota l’arquitectura europea són de caràcter purament reactiu: són polítiques públiques amb un plantejament ex post. Aquest fet delata una veritat incòmoda en el si de la Unió Europea, que és que no hi ha quòrum a l’hora de respondre la pregunta “Què es vol fer amb la UE?” Mentre no hi hagi una resposta consensuada a aquest interrogant, la manca d’iniciativa, així com de lideratge, serà un tret definitori del projecte europeu. La condemna a resistir l’envestida d’altres potències, com és el cas del Regne Unit, que emplacen a legitimar l’unilateralisme dels estats en comptes de la integració. En altres paraules: som davant del triomf del paradigma de la llei del més fort i la derrota del model d’intel·ligència estratègica.