El que ve a continuació parla d’una altra altra cara del Procés, la dels que majoritàriament no van anar a votar l’1-0. En parlava fa uns dies en un altre article a l’Europeu on esmentava la nova novel·la de Francesc Serés, “La mentida més bonica”, per parlar dels altres protagonistes del referèndum: els qui es van creure prou la mentida com per espantar-se i, per tant, desmenteixen la suposada debilitat política dels fets de 2017. Sense cap narrativa prou sòlida que els ajudi a superar el Procés, aquests no votants haurien donat per conclosa la missió de Ciutadans, tornarien al PSC i s´haurien agafat com un ferro roent a una altra novel·la, la Constitució, que ja no explica res. Sort als concursants.
Es tracta d’un article per al Diari de Vilanova que no es va arribar a publicar. No hi vaig insistir, atès que la capçalera més antiga de l’estat va tancar poc després, com tantes coses després del 2017. Poc abans hi havia escrit com vaig viure jo el Primer d’Octubre, quan la majoria encara flotàvem en un núvol de veritats no contrastades, però ben certes en el nostre esperit. Walking on the moon. Aquí parlo del testimoni d’un amic unionista amb qui, com ha passat a tanta gent amb amics unionistes, vam deixar de ser amics tan bon punt vam veure les costures de la seva “democràcia” i ells ens van veure, per sempre més, com a perillosos totalitaris.
“No sabia que escrivies al Diari” -sento darrere meu amb una veu familiar, a la secció de congelats.
Em giro i és aquell professor de Física que, fa uns anys, em va confiar a son fill per aprovar el solfeig del Conservatori. Aquell funcionari d’institut tan agradable -franjolí com Serés- que feia poc, al gimnàs, se’m queixava que, al seu fill, treure’s el Grau Mitjà “no li havia servit de res”. Es referia al fet que els estudis professionals de violí (6 anys) no li obrien gaires portes laborals -vet aquí la importància d’estudiar música per a alguns pares: l’habilitació legal.
“De vegades, quan em deixen” – li responc, i penso que ha llegit l’ article de l’1-O. “Que t’ ha agradat?”
“Molt deficient” -murmura amb aquell somriure seu impostat.
“Vaja, em sap greu. No podem escriure al gust de tothom.”
“No. I ja deus saber que escriure en un diari t’exposa a que t’ho diguin.”
“En un supermercat? Bé, sempre serà millor que rebre un plantofada com aquell jubilat de Palma per portar un llaç groc.”
Li noto cara de disgust uns segons abans de la gran frase:
“És clar, heu despertat el feixisme.”
“D’això en deuen tenir culpa els feixistes, que dormien feia massa temps per culpa d’aquesta democràcia” -li reponc, sabent que entro en un camp de tir.
“Vaja, ja esteu faltant? Això que dius sí que és de feixistes.”
“Jo no em referia a tu, sinó a l’Estat. Escolti- començo a utilitzar el vostè-, si no li ha agradat el meu article, per què no em respon al Diari?”
“No” -fa, taxatiu.
I, efectivament, no ha calgut que em fes la rèplica al Diari, perquè el professor d’institut me l’ha fet en persona. Tant bon punt s’emprenyava amb la meva xapa de Cuixart (“no són presos polítics, són polítics presos”), jo li demanava que ho deixéssim córrer. “Sí, deixem-ho aquí” assentia ell, però no passava ni mig minut que m’abordava de nou, ara a l’apartat de làctics. Ha estat interessant conèixer les idees meu conegut, al final un unionista del morro fort. Tots tenim el nostre frame, forjat des de la família i reforçat com un algoritme per les nostres eleccions autojusficatives -em diu un veí, profe de català i company d’institut jubilat, que la dona del professor és filla de militars. També crec que a ell li han servit d’alguna cosa els meus arguments. A l’apartat de cereals, per exemple, li he dit que la meva dona era espanyola i que s’havia fet independentista (ara ella em retreu que no hagi afegit que és advocada, perquè el professor jubilat no pensi que ha estat “adoctrinada”).
“No pot ser” ha respost, visiblement contrariat. “Digues-li que no l’ acceptaran. Digues-li que mai la consideraran dels teus.”
O sigui, que es tracta d’ això: al senyor professor de la Llitera el que li preocupa és que els ciutadans del Principat es facin indepes. “Quina monstruositat” deu pensar en el súmmum del seu nacionalisme civilitzat, veritable i honest. Doncs sí, més val que ho deixem aquí.
“Disculpa” m’ha dit just quan per megafonia avisaven que tancaven. “No hauria d’haver passat. No hauríem d’haver tingut aquesta conversa”.
I jo, en canvi, penso que ha estat de profit poder parlar del monotema amb una ciutadà unionista “raonable”, dels que no van pel món fent-te besar la bandera.
“Però, ho vulguis o no, Jordi, ets espanyol” ha dit en algun moment. I jo li he dit que és un fet administratiu com qualsevol altre. Com el títol de grau mitjà de violí del seu fill, que no serveix per a la vida.
Sí, senyor professor: ser espanyol és un fet administratiu tan immutable com la llei de Newton, però això no va de lleis inmutables. Vostè sap millor que jo que algunes lleis fins i tot expliquen la intrínseca mutabilitat de la realitat. Heisenberg: quan vol perseguir una partícula tan lliure com un electró, la ciència acaba estimbant-se. I qui diu un electró, diu 3 milions de partícules díscoles.
En aquells temps, gener del 2018, la probabilitat de preveure el moviment dels independentistes catalans tendia a zero. El Tsunami i la repressió han estat dos intents de fer-lo previsible. Amb els presos fora i els exiliats tornant per la porta del darrera, tertulians com Voltas i escriptors com Serés, cadascú a la seva manera, malden per quantitzar un fenomen que, no per improbable, ha d’acabar sent una faula.
