Ha passat un lustre del moment estel·lar de l’independentisme català i alguns han pensat que era un bon moment per passar-hi comptes. És el cas de Francesc Serés, que acaba de publicar la seva particular catarsi de l’1-0, “La mentida més bonica” (Proa, 2022). Ho fa tal com solen fer els novel·listes: a través dels seus personatges. Des d’Homer que la cultura funciona així i estalvia als seus creadors tota mena de represàlies. Des de Salman Rushdie, però, que les coses no estan tan clares, i un es pot preguntar si a Serés no li caurà una fàtua amb personatges que diuen coses com que “[el procés] és el preu que s’ha de pagar després de jugar-se el país al casino i no tens res més que farols i les fitxes són la gent i el seu futur”. No seria el primer cop que, des de la Generalitat neoautonòmica -i els seus extraradis anticapitalistes-, s’abocaria una shit storm als crítics del Procés, especialment ara que el xantatge emocional de presos i exiliats fa figa.
Per la forma que el de Saidí va driblar l’altre dia les preguntes de Xavier Graset, sembla improbable: que els protagonistes de “La mentida…” se sentin estafats pels polítics no és responsabilitat de l’autor, que ho fa dir a uns professors indepes jubilats. El tertulià Eduard Voltas va veure el truc i va dir que els polítics van ser molt valents i que els personatges de Serés s’equivocaven, una cosa tan estranya com ara deduir pels llibres que Rushdie és islamòfob. Per això Voltas fa periodisme, una forma de narrativa que abans treballava al marge del Poder i ara fa dir a la realitat allò que el Poder vol: el relat, el frame. El llibre de Serés -que va dimitir com a president del Ramon Llull fa un any i que ara fa de voluntari en organitzacions d´acollida a refugiats ucraïnesos- parla entre línies de la covardia dels de dalt, però em fa l’efecte que l’autor ha escollit un títol que complau l’editor i, per tant, la Generalitat postprocés: tot ha estat mentida. La majoria de catalans només recordaran el títol i, vet aquí un gos vet aquí un gat, aquest conte ja s’ha acabat: el Govern ja té el llibre d’autoajuda que necessita el pais, una contrafaula d’Hisop, on la perseverança i l’esforç de la tortuga -el teixit civil indepe- no han servit per a res, perquè la llebre -el Govern- té el control del relat.
Jo, que no sóc periodista però que em fixo en els detalls que no surten als mitjans majoritaris (d’aquí, per cert, una de les funcions de l’Europeu), només faré esment a com van viure “la mentida” els unionistes. S’ha dit poc que una part important de l’espanyolisme a Catalunya no va pensar pas que la independència fos mentida. Ben al contrari, se la van creure com quan Orson Welles va transmetre per la ràdio la famosa invasió de marcians. No parlo pas dels unionistes que van anar a votar no, sinó dels que van fer transferències bancàries a corre-cuita, dels que van planejar seriosament marxar al poble dels pares, dels que van aplaudir el discurs del rei amb les orelles o dels que van alegrar-se de l’empresonament dels consellers com si els anés la vida. Parlo dels que no van voler ni entrar en el frame de UK o el Canadà -que van tombar els referèndums indepes sense porres, amb relat-, ni que fos una cosa tan raonable com votar l’estatus polític d’un país a qui el seu propi estat havia amputat un estatut, validat a les Corts, referendat pel poble i signat per la Corona.
L’1-O molts vam descobrir que tot de simpàtics coneguts i saludats -amb qui feia anys que tractàvem- podien patir més per la pintada indepe a la botiga d’un socialista que pels milers de ferits per la violència policial. Vam confirmar, doncs, que l’empatia va per barris i té diverses vares de mesurar, i que la de molts espanyols que viuen a Catalunya té forma de porra. Ni que sigui el client amb qui us expliqueu acudits de músics o l’informàtic de Pamplona que ha posat noms bascos a les seves filles.
L’1-O també va ser la prova que a l’estat espanyol se’l pot doblegar: amb determinació, organització i milers de persones al carrer. I això només podia passar a Catalunya, que encara és un contrapès a l’hegemonia castellana;
i perquè a la resta de l’estat la gent se sent bàsicament espanyola, i a molta honra, i si mai hi ha algun moviment insurreccional és de caire violent, sigui de dretes (amb unes elits disposades al cop d’estat a la mínima pèrdua de control) o d’esquerres, perquè les elits extractives apreten fins ofegar i la gent, amb la merda fins el coll, arriba un dia que diu prou. Des de l’anarquisme andalús fins a les bombes d’Euskal Herria.
A Catalunya, que també ha destacat històricament pels seus episodis violents, la cosa aquest cop ha anat diferent. La majoria de catalans, des de la retallada de l’Estatut, van pensar que era l’hora dels adeus i que, en un context democràtic, es podia tirar pel dret pacíficament. Europa no ho permetrà i tota la pesca. Els sociòlegs van detectar l’onada molt abans i els polítics, ja s’ha dit, només van mirar de surfejar-la. Al capdavall era el frame que havien conreat amb 30 anys de governs democràtics i catalanistes. Per això el Procés s’ha nodrit d’un estat d’opinió nacionalista, empoderador… i liberal, mal que els pesi als cupaires. Com a reacció als governs del PP, el saludable catalanisme havia sortit de mare i la Generalitat només havia de reconduir-lo. L’Estatut només era el primer cartutx de la pacificació, però el TC, en un joc de miralls nacionalistes, es va pensar que el tret es dirigia a Espanya.
El que va passar als nostres estimats amics espanyols l’1-O, colofó de tot aquell procés, és que van tenir por. Por de veure’s reflectits a tot el món com uns cafres. El meu conegut navarrès, per exemple, va tancar les filles a casa tot el diumenge, sense deixar-les veure la tele. No era pas por de la “violència independentista”, que només ha jugat amb urnes i llaços. No. Va tenir por que es girés la truita. A la gent li fan por els canvis, com és natural; especialment si no se sent part del mateix demos que la resta de la població, sigui majoria justa o folgada, que això està per veure.
A tots els amics nacionalistes espanyols els va agafar senzillament por a un nova autoritat política. Només això explica la curiosa dissonància cognitiva de comparar punts de votació amb bombes lapa. Els va fer por que ens governéssim al marge dels espanyols (quina gent tan etnicista). Por que no poguessin seguir exercint d’espanyols (quina projecció tan interessant). Por a no poder parlar en espanyol a tot arreu (com si un pais pogués canviar dinàmiques sociolingüístiques en quatre dies). O, com em va confessar un professor d´institut al súper, por a perdre la seva pensió de funcionari (quina cosa tan prosaica).
D’això en parlarem en una segona part, però qualsevol semblança amb la realitat serà pura coincidència.
