Acudim a la cita amb Josep Maria Vila d’Abadal. Amb puntualitat britànica, ens trobem a la seva casa familiar, la Torre Vella del Mas Galí, a Vic, on també hi té la seva explotació ramadera, entre el riu Mèder i l’Eix Transversal.
Descendent d’una nissaga política d’Osona, ha estat alcalde de Vic, diputat al Parlament, destacat membre de l’antiga Unió Democràtica de Catalunya i, durant un temps, protagonista del Procés com a President de l’AMI (Associació de Municipis per la Independència).
Home d’una gran vitalitat i esperit emprenedor, des de l’any 2020 encapçala l’entitat País Rural.
En aquesta entrevista, Vila d’Abadal deixa entreveure una manera de ser, un fil conductor que no és exactament el carlisme dels seus avantpassats, sinó una voluntat que a ell i gent com ell se’ls deixi fer, cosa que el connecta amb el passat que el va precedir. Té una visió d’apoderament i no limitativa del món rural.
En un context en què hi ha l’Institut Agrícola de Sant Isidre, la Unió de Pagesos, els Joves Agricultors i Ramaders de Catalunya, ASAJA o l’Associació de Micropobles, quin sentit té ara País Rural?
De la mateixa manera que en el seu moment van néixer diferents entitats independentistes quan va caldre i sense posar-se d’acord entre elles, ara hi ha hagut la necessitat de crear País Rural. Al marge dels sindicats agrícoles, han sorgit iniciatives com la de Micropobles, Repoblem o País Rural.
El sindicats, que fan una funció necessària, agafen una funció de més complicitat amb les administracions. Acaben essent col·laboradors i, a vegades, còmplices. A més, els falta massa crítica. Els mateixos associats els critiquen. Però cal dir que sort en tenim, dels sindicats agraris!
Mentre la Generalitat posa en marxa l’Agència de la Natura feta per funcionaris, sense escoltar el sector i amb una governança en la qual els que hi vivim restem exclosos.
No n’hi ha prou amb les organitzacions existents. Nosaltres, des de País Rural, no hi posem límit. Una ciutat de 20.000 habitants és país rural i viu de la ruralitat.
País Rural vol fer una funció de preocupar-se pel país rural, de forma més global, no pas de sectors agraris en concret.
L’Agenda Rural posada en marxa per la Conselleria d’Acció Climàtica s’encarrega a ARCA, ACM i Micropobles, que, d’alguna manera, van lligades als partits polítics. Poden fer crítiques molt velades, però son poc contundents a l’hora de canviar temes cabdals o les mateixes lleis. Aquests partits no han estat prou municipalistes. N’és una prova que, en quaranta anys de democràcia, els municipis han perdut clarament competències. Tenen menys poder de decisió al seu municipi que abans; urbanístics, ambientals,… tots els temes. Els municipis i les comarques van perdent força.
Hi ha un procés clar de centralització en favor de la Generalitat. Per tot això, entre d’altres, neix País Rural: per ocupar-se de l’escola, de la cultura, de la sanitat, de tot el que suposa un país rural.
País Rural vol fer una funció de preocupar-se pel país rural, de forma més global, no de pas de sectors agraris en concret.
El vostre marc d’actuació és com a grup de pressió, o bé voleu traslladar-vos a la política?
És, clarament, com a grup de pressió amb la voluntat d’influir, sense ser un lobby sectorial. Volem canviar el país en la seva globalitat; funcionalment, a partir de les necessitats, el coneixement, el pensament, etc. Volem que el món rural es conegui des de fora, des de la ciutat, però també des de dins, des del mateix món rural, on també n’hi ha un desconeixement.
Volem ser influencers.
Quina implantació territorial teniu?
Fa un any i escaig que vàrem néixer i tenim entre 120 i 130 socis i convenis amb la PIMEC, el Col·legi d’Economistes, etc. Es pot ser membre de País Rural a títol individual, empreses, ajuntaments, etc.
Territorialment, som a tot Catalunya. Cal una implicació i compromís dels empresaris.
Volem canviar el país en la seva globalitat.
Així doncs, un altre món rural és possible?
Oi tant que sí! És més, és necessari un altre món rural perquè aquest no mori. Es pot afirmar que Catalunya és buida, que el territori perd població malgrat que el conjunt del país en guanya.
És un degoteig constant des dels anys setanta. Osona ha guanyat població, però totes les masies estan buides. Pitjor és la situació de la Garrotxa o el Ripollès; fer de taxista cada dia amb els infants, camins plens de sots, primer no hi havia llum ara no hi ha internet, etc. La gent se’n cansa.
Què cal fer?
Dotar d’infraestructures, primer els pobles i després les masies. Dotar els pobles d’infraestructures semblants a les de les grans ciutats; escola rural ben dotada i més propera, salut més propera, etc. En alguna regió italiana de Reggo Emilia, per exemple, han dotat els CAP de serveis hospitalaris. O a França, on les escoles rurals no es tanquen.
No creus que es tracta d’un problema demogràfic? Hi ha pobles on no hi ha infants.
Mira, en el seu moment, a Vidrà, els anys noranta es van fer habitatges socials. Actualment hi ha vint-i-un nens. És el poble més jove d’Espanya. Calen doncs, polítiques d’habitatge social també als pobles petits.
I hem de tornar a industrialitzar la Catalunya interior. N’hi ha models a Europa sense que calgui fer requalificacions.
.
Agricultura, ramaderia i turisme. Hi ha altres sectors per al món rural?
Sí, és clar que sí. Es poden establir despatxos científics al món rural, petites indústries agroalimentàries, empreses del sector tèxtil, o altres indústries. Per exemple, a Santa Maria de l’Estany hi ha dues petites indústries.
No podem dependre dels funcionaris de la Generalitat ni tampoc d’unes eventuals vegueries. Hem de recuperar la governança compartida. Hem deixat governar a uns arquitectes. És una barbaritat, no poder fer cap construcció. Avui en dia està tot prohibit!
És de molta actualitat la problemàtica de les anomenades macrogranges. Quina visió en teniu?
Hi ha moltes variables a tenir en compte. Què és una macrogranja? Per què són dolentes? Hi deu haver de tot. N’hi ha que són bones, boniques i que no contaminen.
Creus que el model de Guissona és bo?
Molts pagesos que tenen entre 2000 i 3000 truges no existirien sense el model d’integració.
Sé de què parlo. Jo tinc vedells en granja i en pastura. Et puc ben assegurar que sé els vedells que hi caben per hectàrea i el que poden donar de si. Les limitacions duen el país a la destrucció.
S’està sentenciant el món rural. Mentrestant, empreses com SEAT reben els ajuts que reben, i jo em pregunto si no contamina, o si no ho fan els seus proveïdors. Per què posar el dit a la nafra a la indústria agroalimentària, amb els beneficis que genera al país?
Parlant de limitacions, de la Generalitat i de model de país, què en penses, de la moratòria a l’energia eòlica i la fotovoltaica?
Vivim en un país carregat de contradiccions. Ho vaig viure en pròpia carn quan s’impulsaven abocadors amb uns estàndards de qualitat i eren rebutjats per alguns sectors ecologistes, però mentrestant s’enterraven les deixalles de qualsevol manera.
Cal fer un pla de parcs eòlics amb les mesures correctores oportunes. Pel que fa a la fotovoltaica, crec que cal impulsar instal·lacions d’autoconsum i petits parcs a cada poble per complir amb el model europeu.
Pel que fa a les ciutats, hi ha models d’autosuficiència amb la crema de deixalles i sense desestimar l’energia nuclear. El mateix Ramon Margalef deia que calia tenir-la en consideració.
Igualment, els biodièsels són una bona sortida pels excedents de biomassa. Ens hem de mantenir oberts a les diferents formes de generació.
Al segle XIX la construcció del canal d’Urgell va suposar un revulsiu per a tot el Baix Urgell i, en definitiva, per a bona part d’unes comarques pobres i àrides. Quin és el “Canal d’Urgell” del segle XXI?
Doncs el Segarra-Garrigues! Però la reducció a la meitat del reg previst l’ha tornat no rendible. Hi ha estepa a l’Aragó i, a més, a aquests ocells també els agrada l’aigua.
Jo vull pagesos rics i no pobres. Sense regadius no pots aconseguir l’autoabastiment del país.
Hem d’anar amb la mentalitat, ben entesa, d’anar a ocupar el país; que cada poble tingui comerç, etc. A França, per exemple, per llei, no es pot tancar una escola rural, hi ha bars/fondes subvencionades a 20 minuts, cal un caixer a cada poble, etc.
Serveis i governança. Cal que aquesta estigui a prop de l’ajuntament.
La Catalunya-ciutat d’en Prat de la Riba és el que més pot encaixar amb el concepte de País-rural contraposada a la gran àrea metropolitana de Barcelona?
La Catalunya–ciutat, en aquell temps, tenia sentit.
Amb una xarxa de ciutats mitjanes amb més massa crítica, podem millorar l’equilibri?
La solució passa per una bona governança i deixar fer, fer un bon repartiment. Deixa fer els qui tenen relació de manera natural. Cal deixar fer.
Creus que una bona comunicació en ferrocarril pot afavorir aquesta visió?
El tren transversal del President Maragall només està pintat. L’eix transversal ha estat una obra magnífica. Ara caldria fer l’Eix del Pirineu, que l’Estat espanyol no farà mai.
És clar, que uns bons ferrocarrils equilibrarien molt el país.
Des de l’Europeu.cat agraïm a Vila d’Abadal que ens hagi rebut a casa seva i li desitgem molta sort a País Rural.
Vic, 17/01/2022
